Adéu a la teta

A principis del mes d'agost, quan li faltaven dues o tres setmanes per fer l'any, la Gemma es va acomiadar del pit i el pit de la Gemma. Va ser una separació amistosa, de mutu acord, tot i que com sempre després d'una relació llarga i intensa hi ha moments en què o l'un o l'altre se sent temptat a tornar-ho a provar, "va, una xarrupadeta". Però el trencament ha de ser ferm, perquè si no s'eternitza. Com que ja feia un parell de mesos ben bé que només mamava una vegada al vespre, abans d'anar a dormir, en el fons no va ser un gran canvi ni va resultar traumàtic. Això sí, en algun moment em vaig trobar un "bulto" buscant-me per dins de la camisa, i en una ocasió em va deixar sense bikini enmig d'una piscina plena de banyistes. Ei, és que "lo que se da no se quita".

El balanç d'aquest any de lactància per a nosaltres no podria ser millor (vegeu el primer post d'anàl·lisi del tema). Els dos o tres primers mesos ho vam trobar dur, cosa que pocs prolactància expliquen, principalment perquè és esclau i perquè la impossibilitat de mesurar la quantitat de llet que pren la criatura inevitablement provoca el neguit de si menja prou o no. "Prou" segons els llibres que diuen que el nadó de X mesos ha de beure Y mililitres de llet cada Z hores. Però és que hi ha dos nadons de X mesos iguals, potser? En tot cas, tot això jo ho he relativitazat després, perquè en el moment el neguit i l'angoixa podien més.

Això sí, a partir del tercer mes, avall que fa baixada. Quina glòria! El pit no només dóna moments d'intimitat i d'un plaer indescriptible i exclusiu mare-fill, sinó que a més a més és pràctic, econòmic, procura hores de son a la mare que el dóna estirada (jo ho feia) i calor, consol i pau al petit.

Nosaltres vam acordar deixar-ho córrer quan ens vam adonar que l'única presa que manteníem ja no donava pau a la Gemma, sinó que més aviat la neguitejava. Potser en volia més del que sortia o preferia jugar una estona més o que li llegíssim un conte, vés a saber. En tot cas, ha sigut ella qui ha dit "prou" quan li ha semblat, i no les iaies o les veïnes que cada cop que et veuen insinuen que "ja has fet prou", "on vas a parar", "tan seca que estàs", "si ja està criada", i bla bla bla.

La carrera alimentària

La Gemma és a punt de fer sis mesos (24 setmanes, 180 dies). Dit en setmanes, sobretot, sembla que sigui poc temps, un pim pam. I de fet és així, almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan n’evaluem l’evolució. Ha crescut TAN de pressa!

Mireu, per exemple, l’evolució alimentària. Quan va néixer, la Gemma només mamava. I en aquell punt era important que ho fes molt sovint i que s’enganxés al pit l’estona que volia per assegurar l’èxit de la lactància. I ens en vam sortir, però a quin preu, eh? L’altre dia, remenant un calaix, vaig trobar la llibreteta on m’apuntava cada vegada que la nena s’enganxava a xuclar. Hi havia dies que eren 10, 12 i fins a 15 vegades! I quan s’hi enganxava, el més normal era que s’hi estigués una bona estona: mitja hora, una hora... Una i mitja...!!!

Però així és com funciona i, tot i que al principi és una muntanya que sembla que no s’acabarà mai i que no et deixa temps ni per anar a fer un pipí tranquil·la (molt menys per fer-te un cafè, eixugar-te els cabells; no diguem pintar-te les ungles!), aquest període passa de seguida i de mica en mica es van espaiant les preses i la nena mama més de pressa i tranquil·la.

I passa un mes, en passen dos, i en passen tres. I als quatre, molts pediatres ja introdueixen la fruita. Nosaltres vam esperar fins els cinc. Però ara, amb gairebé sis mesos, la Gemma ja només menja cinc cops al dia. En aquest sentit, doncs, és bàsicament una personeta adulta. De fet, jo que ja no sóc tan petita (però gran-gran tampoc, eh? molt menys vella), menjo més vegades que ella, si comptem totes les vegades que m’acosto a la nevera a picotejar alguna cosa perquè no puc o no vull o no sé esperar-me el proper àpat. Qui és més criatura pel que fa a la teca?

Ella és un rellotge que toca les hores així:

- Entre les 5.00 i les 6.00 del matí, pel primer esmorzar (lleteta de la mama)
- Entre les 9.30 i les 10.30 del matí, pel segon esmorzar (lleteta de la mama)
- Entre les 13.30 i les 14.30, pel dinar (cereals, li encanten!)
- Entre les 17.30 i les 18.00, pel berenaret (fruita: PERA!, poma, taronja o plàtan)
- I pels volts de les 20.30, pel soparet (més lleteta de la mama) i a dormir.

(Parla la Gemma) I ja tinc ganes de tastar el pollastre! I els calamars farcits de la iaia Montse, les croquetes de la iaia Carmen, la paella de la iaia Lourdes i la sopa de la iaia Joana. Un moment: que no cuina la mama!?!? Calla, sí que cuina: COSES RARES! De la mama, tinc ganes de tastar el yakimeshi, el mabodofu, el karaage, el katsu kare, els yakisoba i el cuscús amb verdures. Mama... per què ets tan rara??? Papa, sisplauet, fes-me una truita...

Els ANTI lactància

D'antilactants convençuts, en el fons, no n'hi ha. Són tants els estudis que ponderen els beneficis de la llet materna tant pel bebè (sobretot pel bebè) com per la mare que és impossible oposar-s'hi. És la repera, sí, ja ho sabem.

Atenció, però: el que potser no sabem, perquè els prolactants no ens diran, és que donar el pit és esclau, és difícil, de vegades és dolorós i crea inseguretats i pors. Però ei, pregunteu a qualsevol dona que dóna el pit cada dues o tres hores durant una hora sencera quant de temps li queda per a ella; pregunteu si és fàcil trobar la postura per no tenir mal d'esquena; pregunteu el gust que fa tenir clivelles i sagnar pels mugrons quan ens surt un bebè desdentat però amb esperit rosegador (per sort, no és el cas de la Gemma). I sobretot, pregunteu a les mares que hem decidit donar el pit la de vegades que hem dubtat si el patufet o patufeta estava menjant massa o massa poc.

Els antilactants o "enemics de la lactància" en el sentit d'oposar-se a la llet materna no existexen. Jo utilitzo el terme per definir unes figures que són l'equivalent del "soroll" de la teoria de la comunicació o de les "interferències" en una conversa telefònica. La interferència més freqüent és "aquest nen es queda amb gana". Però n'hi ha d'altres d'igualment molestes: "la teva llet no és bona"; "no menges/beus/descanses prou"; "els teus nervis passen al nen a través del pit"... I com se superen, les interferències? Paradoxalment, jo crec que amb el silenci. I un somriure d'orella a orella. I quan toqui, tornant a treure la teta!

De vegades costa, però els antilactants tenen bona intenció i es preocupen pel benestar de la nena i de la mare. I que carai, això és important. No els farem gaire cas, però tampoc els ho tindrem en compte!

Els PRO lactància

Mugronera? Nooo! Pipa? Nooo! Biberó! Maaai de la vidaaa!

No tots els prolactants són extremistes: també n'hi ha de moderats. De fet, gairebé tots els pares i mares primerencs som prolactants moderats, perquè ens documentem sobre com alimentar el nostre futur fill i a tot arreu es diu que no hi ha res com la llet materna. Per això, esperem poder alletar, almenys durant una temporadeta, i donar a la criatura tot l'aliment i totes les defenses que necessita.

Però els extremistes són més divertits. I n'hi ha una pila! El Marc els va batejar de seguida (a risc de semblar sexista, direm "les va batejar" perquè el 99% dels individus que cau en aquesta categoria són dones, primeres interessades, només faltaria): telibans de la lactància.

Què és una teliban de la lactància?

• Algú que faria seva la primera frase del post i condemnaria qualsevol mare que gosés acostar a menys de 10 metres del seu fill qualsevol d'aquests objectes satànics (mugronera, pipa i bibi) durant el primer mes de vida. Ni ensumar-los! Lluny! Foraaa!
• Algú que s'esgarrifa quan veu una mare com jo que, malgrat que cria la seva filla en lactància exclusiva, no té cap problema a posar-li el xumet si així s'ha de calmar, ni a donar-li un reforç puntual de llet artificial un dia concret en què la nena es queda amb gana.
• Algú que aposta per l'alimentació a demanda (traduït: especialment durant el primer mes, prepara't a passar-te la vida amb la teta fora pel menut, quan ell vulgui i on ell vulgui). Això, perquè la lactància funcioni i almenys en la meva experiència, és veritat. Però no dura per sempre, tampoc!
• Algú que argumenta que el pit és molt més que alimentació (vegeu "Teta sí, gràcies"), amb la qual cosa també estic molt d'acord.
• Algú que, en el seu convenciment que no hi ha res com la lactància, és capaç de fer sentir molt culpable la mare que o bé no pot, o bé no vol alimentar el seu fill amb llet materna. I recordem que la decisió és personal i és lliure.
• Algú per qui el moment de donar de mamar és el més bonic del dia. I moltes vegades ho és. Però siguem sinceres, no sempre! És bonic quan el nen queda satisfet i a la mare no li sembla que li estan arrancant el mugró a queixalades; quan hi ha temps, calma, silenci i un bon lloc per adoptar una postura còmoda. I no ho és quan has de mossegar una tovallola per no cridar de dolor, o quan tens el foc encès, pica el telèfon, el gat plora perquè també vol menjar i tu estaves a punt a punt d'acabar un email que no acabes. Són moltes vegades d'alletar al llarg del dia: n'hi ha de totes!
• Algú que està disposada a fer postures impossibles per tal de donar de mamar al seu fill.
• Algú disposat a alletar fins que el nen sigui major d'edat. Tampoc és això.
• Algú que assisteix regularment a les sessions (val a dir que il·lustratives, però amb distància) de la Lliga de la Llet.
  

La lactància de la Gemma

Vam decidir PROVAR de donar el pit per dos motius: l’un, perquè tothom coincidia que és molt beneficiós per a la nena, perquè li aporta més defenses i és més complet que qualsevol altra font d’aliment; l’altra, perquè com a mare primerenca que vol experimentar-ho absolutament tot em semblava una experiència que s’havia de viure. Hi ha altres raons que poden animar a la lactància, com ara que diuen que la recuperació del part és més ràpida, que fa perdre pes, o que és més econòmic, però nosaltres no les vam tenir tan en compte. En tot cas, va ser un “vinga, va, PROVEM-HO”. Sense cap pressió, com aquell que espera que soni la flauta sense esperar-ho gaire (perquè com que "estàs tan seca, no en tindràs pas de llet"; i jo m'ho crec, perquè en el fons sóc una bleda).

PROVAR vol dir intentar una cosa, mirar si és viable. I si no ho és, es plega. Si la Gemma no s’hagués agafat al pit, o no hagués recuperat el seu pes la primera setmana i n’hagués guanyat la següent, si m’hagués fet mal als mugrons o vés a saber quantes coses més poden sortir del revés, no hauríem continuat. Però no va passar res d’això i per tant, el “ja veurem” es va traduir en “ei, que això funciona. Doncs som-hi!”.

A les tres setmanes, però, la Gemma va fer la primera estirada. L’estirada és un període de tres o quatre dies en què la nena de cop i volta té molta més gana i molt més neguit perquè creix desmesuradament: el pit de la mare no s’ho espera, i al primer moment no està preparat per respondre a l’augment sobtat de la demanda. La nena no es queda saciada i plora. I plora. I plora, plora i plora. I tu penses “no tinc llet” o “se m’acaba” o “sóc un fracàs”, penses de tot i res de bo. Et suggereixen donar-li un complement, ho fas o no (nosaltres ho vam fer). Després de l’estirada el pit de la mare s’ha posat les piles i fa més llet, i la nena torna a quedar saciada i contenta i aquí no ha passat res. Però aquells dies són un infern, o per a nosaltres ho van ser. I ja n’hem tingut dues, una a les tres setmanes i l’altra a les sis, aproximadament.

Durant aquest període d’estirada, especialment el primer, va arribar la CONFUSIÓ. Buscàvem informació aquí i allà, opinions, i cadascú ens deia una cosa diferent: els uns, “Fórmula, no! Fórmula mai! Bibis go homeee”, abans l’havíem de matar la gana. Els altres “Deixa’t de tanta teta! No veus que estàs molt prima? D’aquí no surt res!”, aquests pensaven que ja la matàvem de gana.

Finalment, vam agafar el consell del doctor Casanovas, que va demostrar ser el més moderat (de centre?) i d’alguna manera va corroborar que anàvem pel bon camí tal com ho fèiem. Ens va dir “Qui conviu amb la nena sou vosaltres. Qui millor la coneix i sap què necessita sou vosaltres. Ningú sabrà millor quan li cal un reforç, i si us sembla que és així, no dubteu i doneu-li, que no és cap sacrilegi ni vol dir que mai més no us voldrà el pit. Confieu en vosaltres.”

Això hem fet. Passen setmanes senceres que la Gemma només pren pit, però la tranquil·litat de tenir un pot de Nidina per si de cas a tots ens va molt bé. És... com una xarxa de salvament o un flotador. I algun dia puntual pam, cau un biberonet. Amb l’excusa, alguna vegada l’han poguda alimentar també el papa, les dues iaies i la besàvia. I el més important: que ella està gran, ella està bé, i que no caiem en el “fes sempre...” o “no facis mai”.

Lactància sí, lactància no

He esperat força a abordar el tema de la lactància perquè em sembla personal, complicat i controvertit en excés. Bàsicament podré parlar de la meva experiència i poc més. Crec que si alguna cosa tenen de veritat els llibres és que cada nen és un món i que, per tant, en cap cas es poden prendre postures rotundes ni fer afirmacions generalistes (i per extensió, simplistes) del tipus “no hi ha res com la llet de la mare” o “totes les dones tenen llet” o “totes les dones poden donar el pit, si ho volen”; però tampoc “la fórmula d’avui en dia és tan bona com la llet materna” o “la fórmula és millor perquè està enriquida amb vitamines”. Bull-shit, en dues paraules, o sigui, caca de la vaca, mentida podrida, tapeu-vos les orelles i feu com que sentiu ploure.

Faré tres entrades de lactància: en la primera us explicaré la nostra experiència. Com vam passar del “ja veurem”, a “no entenc res”, a “qui dia passa, any empeny” (en aquesta fase encara estem). En la segona parlarem dels agents de pressió “pro lactància” i, en la tercera, dels agents de pressió “anti lactància”. A veure si aconsegueixo explicar la meva postura sense semblar que tiro cap als uns ni cap als altres, i a veure si això pot servir perquè alguna amiga , quan s'hi trobi, es quedi una mica més tranquil·la i no es deixi atabalar per militants d'un cantó ni de l'altre.

Teta sí, gràcies

Quan la Gemma va venir al món, ho va haver d’aprendre gairebé tot. Va conèixer el fred i el calor, la llum i l’aire, i va aprendre a respirar amb els pulmons (que eren com unes sabatetes noves que estrenava, al principi no hi acabes d’anar còmode però després s’adapten). Va aprendre a fer pipí i a fer caques. Tot era nou, però de tot se’n sortia perquè un follet anomenat “instint” la guiava.

El mateix follet la va guiar a la teta i la va animar a succionar-la. Igual que altres accions primàries, va saber xuclar des del primer dia. Sabia què xuclar i com xuclar-ho, i per això no em va fer mai mal, ni em va estirar ni poc ni massa. I ara, dos mesos i mig després de les presentacions teta-Gemma-Gemma-teta, la nena encara mama. Qui sap si la considera la seva millor amiga. (A mi no m’estranyaria).

La qüestió és que la teta (i perdoneu que no m’hi refereixi com a “pit”, o com a “popa” que en diu la Ramona de Lleida, però és que a casa és la teta i ho ha sigut sempre) no només és una font d’aliment. És molt més que això, molt més! En ella es busca menjar quan es té un atac de gana, sí; però també beure, quan es té set, i també calor, quan es té fred, consol quan es té peneta o solitud, refugi quan es té por i pau quan s’està nerviós. La teta és multifunció, multiús i multitasca. Per això l’eslògan, “teta sí, gràcies”.

D'on no n'hi ha no en raja

Fa un parell o tres de dies que, mitjançant plors i sessions de mamar cada vegada més llargues, la Gemma ens està intentant dir que es queda amb gana. Ahir vespre ho vaig veure clar, i avui ho he corroborat: aquesta nena en vol més!

I el pit de la mare té el que té, noia, per molt que l'estimulem, li fem carantonyes, l'escalfem o el refredem. Ens consolarem amb allò de "al pot petit hi ha la bona confitura", però la qüestió és que la Gemma es menjaria aquesta confitura i un parell de pots més.

Per això, a partir d'avui, combinarem la confitura de la mare amb la confitura que venen a la farmàcia i que li donarà el pare. A veure si, ara sí, tips i nets, tornem a dormir tots tres!