Mama, qui va fer el món?

Tornant amb el cotxe de la residència de l'àvia. És divendres tarda i la Gemma ha aguantat la visita com una jabata, i això que anar i tornar de Sant Quirza del Vallès en divendres tarda, després de tota la setmana i el dia que, a més a més, han fet piscina, és visiblement pesat. En tot cas, després de veure l'àvia la conversa sol anar una mica entorn de conceptes com la vellesa, les limitacions físiques, de vegades la mort. Sense drama, però no deixa de ser obvi que et preguntis sobre allò que veus.

Ara bé, avui el tema era EL CREADOR.

- Mama, qui va fer el món?
- Vols dir qui va fer totes les coses? Les persones, les cases, el mar i els boscos?
- Sí, això.
- Doncs no se sap del cert, però és segur era algú molt poderós i molt intel·ligent i molt bo.
- I molt alt, més alt que l'Oriol del papa. Perquè les cases són molt altes. (Mirant els xiprers que hi ha a l'entrada del túnel de la Rovira) Mira, alt com aquests arbres.
- ... (gotita de sudor) (gotita de sudor) To be continued...

Una bandera ens agermana

Conversa de dimarts al matí, a punt de sortir per anar cap al cole: 

- V: Gemma, que marxem. 

- G. A l'esquena, a l'esquena. 

- V. Sí, et poso la bossa a l'esquena i marxem.

- G: Em cordes, mama?

(Fregida de tant de detallet i amb pressa, la mama) - Sí, mira: la mama et posa la bossa, et corda la jaqueta, agafa el bolso i marxem. Estem d'acord?

- G: (silenci)

- V: Estem d'acord?

- G: Una bandera ens agermana.

Digui, digui?

Aquest vespre hem tingut el primer monòleg per telèfon. És clar que fa mesos que la Gemma agafa el telèfon i diu "Iaia?", o "Avi?" però avui, per primera vegada, ha sigut un clar exemple de "yo me lo guiso, yo me lo como". La cosa ha anat així.

Ens acostem al sofà, trobem l'i-phone de la mama. Mmm... Interessant. Amb això es pot trucar. Truquem? Va.

- Gemma: Hola? Com estàs? Bé! Molt bé! Adéu.

Tot seguit, tal qual.

Iaia, espavilaaa!

Havíem estat tirant pedres al riu, mirant els capgrossos i explorant el fanguet i la sorra. Tot plegat, massa divertit per obviar-ho. Per això, quan la iaia s'encanta amb la cigarreta pel camí de tornada cap al riu, on hi ha la vidilla, què creieu que li diu la Gemma...?

IAIA, ESPAVILAAA!

I arrenca a córrer, la tia.

La portaplatets... ja!?

Avui mentre banyàvem, la Gemma m'ha explicat una batalleta del cole.

- Mama, quin susto!

- Quin susto? Quan? Ara? Però si no ha passat res...

- Quin susto!

- On és el susto?

- Pati!

- Al pati? Al cole?

- Sí!
- I com ha sigut aquest susto?
- Juant!
- Jugant? I amb qui ha sigut el susto, amb l'Amaia? La Júlia?

- Nil!

I si això és la primera batalleta made-in-Gemma? Demà a primera hora ho preguntarem a l'Olga i la Susanna per sortir de dubtes. A veure quin ha sigut aquest sustuuu!

(...)

(MISTERI RESOLT): Efectivament, ahir la tarda el Nil es va fer un susto jugant a la classe perquè algú va treure un peluix del Winnie de Pooh que resulta (i motius no li'n falten) que li fa por i, pobret, va plorar molt. No va ser al pati, perquè ahir plovia i no hi van sortir en tot el dia, sinó a classe, on va passar tot.

(CONCLUSIÓ): Ja ho comencem a xerrar tot! Perill, perill! I més perill encara perquè, si t'hi fixes, la nena és una mica lianta i a la realitat, hi posa coses de collita pròpia. Jo sí que tinc por!

La nena prodigi

(Parla el papa) Cal fer comentaris?

(Parla la mama) Ja ho crec que sí! Que la Gemma és xerradora no és novetat, ja n'hem parlat prou en aquest blog. Que coneix els sons de molts animals també. Que diu "culet, culet" amb freqüència i normalitat tampoc hauria de sorprendre: al capdavall, comparteix llit amb el Shin chan! I això, ho vulguis o no, uneix. Però quan l'altre dia, allò, "per dir algu", jo comptava els passos mentre li posava un bolquer net a la seva habitació: "un, dos, tres" (ara estiro la part frontal, ara enganxo una punta, ara l'altra) i la Gemma respon: "quatre, cinc, (...), nou, deu, onze", què voleu que us digui? Se'm van caure a terra. I encara els he de recollir! Pffff... ^_____^

(També a Vimeo)

M'he sobat

(Parla la Gemma) I quèee passaaa!? ;-)

Ei, que sóc portada d'un catàleg!

Avui la Tomomi-san de l'agència japonesa ens ha escrit un email per informar-nos que ja tenia a les mans el catàleg de Combi mini, la marca per la qual la Gemma va fer el seu únic bolo de model. I atenció, que és portada! No hem rebut els catàlegs impresos encara, però si aneu a la web de la marca i feu una ullada a les noves tendències de la temporada tardor-hivern... VOILÀ!

El catàleg es pot veure sencer (123 pàgines) online aquí. Aneu passant les pàgines a la fletxeta de la dreta, veureu que la Gemma surt en vuit o deu modelets.

(Parla la Gemma) Ei, que estic maca??? No ho sé, eh? Jo no m'hi acabo de reconèixer. Em veig diferent, pelona, gordeta, petita! La mama diu que és perqùe ara ja tinc gairebé un any sencer, i aquí tenia només 7 mesos. Com passa el temps, eh?
(Parla la mama) Sí, tu. Aviat et sortiran canes com a la mama.

Llengotes

I si ens ha nascut un geniii?

Help!

I need somebody... Help! Not just anybody...

Els avis a Tòquio!

Plogui, nevi o... exploti un volcà a Islàndia!

Avui descobrim... El sumo!

L'altre dia vam anar a veure sumo a l'aire lliure al santuari xintoista Yasukuni. I, com no, la Gemma va triomfar. Everybody was sumo fighting!

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

Pappapappapapaaa!

(Parla el Marc)

Avui ha sigut el primer dia del pare (de molts) de la meva vida.

Ha resultat ser un gran dia. La Gemma i la Vero m'han convidat a una pizzeria que han obert fa poc per aquí a la vora i després hem anat a fer un llarg passeig de tres hores per la zona, pare i filla en intimitat. Hem vist el riu Sumida per tots els cantons, hem vist la part nord de l'illa de Tsukuda, la Gemma ha dormit un munt d'estona al cotxet (normalment es cansa ràpid, però avui no), després hem anat a Kabutocho, i fins i tot hem arribat a Nihonbashi, al punt zero de les carreteres japoneses!

I a més a més, aquest regal que em fa molta il·lusió. Potser em direu que nah, que és un so fet per pura casualitat, però és la primera vegada a la seva vida que la Gemma diu síl·labes (fins ara tot eren "hmmm", "ooooh", "aaaah", "uuuuh"). Impressionant!!!

També a Youtube

Fins i tot, la Gemma m'ha acompanyat a la llibreria Maruzen, on hem fet una incursió a la secció de manga. Gràcies, filla, ha sigut un gran dia del pare!

(Parla la Gemma)

Papppapapapppaaappaaappppaapppapapapapapapapaaaa!

(Traducció: feliç dia del pare, papa!)

La Gemma s'aguanta dreta!

Ja fa molt de temps que la Gemma demostra tenir una força considerable a les cames; de fet, quan només tenia dos mesos i mig ja li encantava posar-se de peu (ben agafada, és clar) a la nostra falda. Feia unes festes! Per això, l'altre dia vam voler fer l'experiment: ara que ja té sis mesos, creieu que es pot sostenir tota sola? I la resposta és que SÍ!! Certament, en aquesta aspecte, és una nena precoç!

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

La Gemma és una persona física

Fins ara devia ser un ens indeterminat de naturalesa desconeguda, vés a saber... La qüestió és que per existir legalment en aquest país, i per poder pujar a un avió, viatjar i veure món, la Gemma necessitava un parell de paperots que ara ja té. I, si m'ho permeteu, FAN MOLT DE GOIG!

El primer, vàlid al territori espanyol i la Unió Europea, es diu DNI:


Val 10 euros, una partida de naixement, un certificat d'empadronament, una fotografia i el DNI del representant legal (la mare en aquest cas concret). Vàlid per cinc anyets.

I el segon, el dels aventurers, es diu PASSAPORT i és aquest:


2o euros més, una altra partida de naixementespecífica , un altre certificat d'empadronament, cap fotografia (la reciclen del DNI, que és pas previ indispensable per poder-lo fer), i també el DNI del representant legal. Vàlid per dos anys. Per renovar-lo, ja no caldrà la partida: n'hi haurà prou amb el llibre de família.

En tenir-los tots dos a les mans he tingut una sensació de realitat aclaparadora... I moltes ganes de riure. Uau, realment som una família!

(Parla la Gemma) Eiiiii! I no em diueu res de la foto? Sóc o no sóc fotogènica???

La nena dels mil noms

És curiós que els pares ens trenquem tant l'olla per triar el nom dels nostres fills. Sobretot, perquè després (almenys mentre són tan petits) tothom juga a rebatejar-los a la seva manera. Com més particular, única i intransferible sigui la seva, millor.

I si amb tanta varietat d'apel·latius no li estarem causant un conflicte de personalitat a la pobra nena? Perquè:

- la mama li diu PATUFETA
- el papa li diu MOFLI
- el papa li diu PERSONETA
- el papa de passeig li diu MISS DAISY
- la iaia Lourdes li diu ENSIAMADETA
- l'avi Josep M li diu TRASTEJO
- la iaia Montse li diu PERLA DEL MEDITERRANI
- la besàvia Joana li diu MATONET o CRUSANET
- el padrí li diu POCAHONTAS

Algun dia li podrem preguntar a ella quin és el que més li agrada. De moment... No es queixa!

Els papes abans de ser papes

De petits (i no tan petits) tots ens pensem que els pares van néixer sent pares. De fet, ni tan sols pensem que van néixer, van ser petits, pipiolos, joves que es mengen el món... Perquè per a nosaltres són els pares. Sempre ho han sabut tot perquè són els grans.

Però hi ha una vida abans. Mira, Gemma, aquests són els teus papes quan es van enamorar i se'n van anar a viure junts per primera vegada, 10 anys abans que tu vinguessis al món. Sí, noia, 10 anys són molts anys... I no, no passen en va!


(però no continuem per aquí, eh? au, canviem de tema)

Mama, estàs lletja amb ulleres

Servidora és curta de vista. Fins ara, ho era només de l'ull dret, però una de les conseqüències de l'embaràs de la Gemma és que ara ho sóc també de l'ull esquerre. Això sí, tenim una patufeta tan bona persona que, a canvi de donar-me miopia a l'ull esquerre, em va reduir la del dret, de manera que ara queda tot més compensat (gràcies, filla). Dit curt, vaig menys guenya.

En tot cas, la qüestió és que normalment porto lentilles i tot això queda en la intimitat. Però de vegades piquen els ulls, fa mandra... I llavors caic al parany de les ulleres, que sol durar uns dies. Ja me les posaré demà... Demà, demà sí...

Però DEMÀ SÍ QUE SÍ. I què m'ha fet decidir? Doncs que avui la Gemma, molt diplomàtica ella, ha allargat la mà i m'ha tret les ulleres. Ni cops, ni intents, netament i precisa.

(Parla la Gemma) Mama, és que estàs lletja. Va, fora.

Aviam qui és el guapo que li porta la contrària a la nena ara que ja comença a agafar objectes ella soleta.

El papa està boig! (Eugenio dixit)

Irlanda, abril del 2009.
(Parla la Gemma) Jo encara era a la panxeta,
però aquí ja vaig pensar: "la que m'espera..." ^_^

Una imatge val més que mil paraules

(Parla la Gemma) Papa, quan torneees? Va, que vull jugar!