Ami, mon amour

A-mi-no-me-quita-nadie, porta per títol la fotografia.

És l'Ami, us en recordeu, d'ella? Aquí i aquí. 

Una Mercè amb bona companyia...

Avui re-descobrim... l'Aquari!

No era el primer cop: la primera vegada va ser el 16 de maig de 2010, al Japó, amb la família de l'Eifuku-san (els seus fills Shigu, Mukon i Rio). Però d'això ja fa gairebé 2 anys i la Gemma ha crescut molts des de llavors. Ara, a l'Aquari de Barcelona, ja distingeix entre peixos grossos i petits, enfadats i contents, llargs i curts. I ja té un preferit: el tauró!
 

"Té unes dents mooolts grosses i està enfadat, mama!" Gran excursió a l'aquari de Barcelona. A baix, la Gemma fent de tauró: "Groaaar!" Per què sempre ens atrauen els dolents, punyeta?

Beach, I missed u!

Castellers a Gràcia

Saló del Manga, 3rd round!

Tinc dos anys i tres mesos i és el meu tercer cop al saló del manga... La primera vegada encara prenia teta i no em volia separar de la mama (ho haveu viiist? Mira que era petitona! No li digueu a ningú, però en aquell temps m'ho feia tooot a sobre). El segon, el 2010, ja m'agradaven els homes (mira, mira i sssxt, però encara m'ho feia tot a sobre!).

La veritat és que això del Saló és un rotllo. El papa i la mama treballen sense parar, no els veig marxar al matí ni tornar al vespre perquè cada dia i cada nit se les passen fent el tarambana. Sort que és un cop l'any i que la gent quan hi vaig és tan maca, perquè si no els engegaria a tots... Que em preneu els papes! Per sort, aquesta vegada va ser el papa qui es va enrotllar i m'hi va portar. La mama no ho sabia. I veure'm li va donar una injecció d'energia que va brodar la interpretació de l'última conferència! Olé, mama! Gràcies, papa!

Patufet, on eeets?

El Guasch és un teatre familiar entre Aragó i Villaroel que durant tot l'any ofereix un cicle de programació infantil amb obres com el Patufet, la Ventafocs, El flautista d'Hamelín... i tota una colla de clàssics. Avui, amb la Montse i el Pau (2) i la Gemma i el Joel (3), hem fet la primera incursió... i ha funcionat! Tots tres nenshan cridat el nom de les fruites del senyor Josepet, han picat de mans i han cantat el "Patim, Patam, Patum!". Al vespre, abans d'anar a dormir, la Gemma encara recordava "Mama, el bou s'ha tirat un pedorroooo!".

La tarda s'ha completat amb una sessió de parc i gelats, i de xerrera de les mames. Perquè, sabeu què? La felicitat es fa de petites coses i de moments com aquests.

Escapa't al zoo! (una altra vegada)

Ara fa 9 mesos, la Gemma va visitar el zoo per primera vegada. Però allò era Tòquio i això és Barcelona. I a Barcelona els animals són més vellets i estan cansats però així i tot ha estat un dia de descobriments espectaculars. Així se'ls mirava la Gemma: 

I com que ara ja és gran i feia un dia de zoo, primavera i picnic a la gespa... la Gemma, com la Hellen i la mama, ha dinat de bo-ca-ta.

Gràcies, Hellen. Quin dia més... bèstia!!!

Nadal 2010

Un Pare Noel, dos tions... Però què és aixòoooo? Quin "catxondeo"! I encara falten els Reis, diu...?

(També a Vimeo)

Àsia nadons al Festival Àsia

Atenció a la Gemma dreta, enmig de tothom, reptant a la monitora amb la mirada (dos minuts després se li va acostar corrent i se li va tirar a sobre, interrompent la seva cançó amb afany protagonista) i col·locant-se estratègicament al mig de la carpa mentre la resta de nadons s'estaven, com ha de ser, a la falda de les seves mares. Per primera vegada, la Gemma em va semblar grandota: el gegant dels viatges de Gulliver a Liliput, vaja. 

Les activitats organitzades enguany a l'espai Àsia nadons eren Cançonetes de l´Orient, amb l'Ada Cusidó, Massatges per a nadons, amb la Rosa Xin Min i Ioga per a nadons, amb la Tere Puig. Només vam participar a les dues primeres. Ni les cançons japoneses de l'Ada eren japoneses ni la manoteràpia de la Rosa Xin era curativa o revolucionària però... ei, vam  riure una estona! I qui diu que no som modernes i urbanes i a la última, per això d'assistir un diumenge al Festival Àsia???

La meva primera mona

(Parla la Gemma) Avui és el dia de la mona, però com que jo estic lluny i aquí no saben què són les mones, podríeu pensar que no en tindré... Error! Aquest any he tingut la primera mona més xula que hi ha, una mona personal, només per a mi, feta expressament pel meu padrí. Tot i no ser de xocolata, la meva primera mona va ser la més dolça del món.

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

So this is Park Güell...

Avui diumenge el dia s'ha llevat amb un sol espaterrant i un cel blau intens preciós. Era ideal per veure la ciutat des de l'aire, i com que no tenim helicòpter... Hem fet tot xino xano cap al parc dels dracs de colors.

(Parla la Gemma) M'agraden els dracs de colors! Són sorruts i ferotges, com jo!

A Barcelona també tenim mar

Hi ha qui li agrada el mar a l'estiu, quan es pobla densament de banyistes i de gent que s'estira a prendre el sol pràcticament nua a la platja. Els uns t'esquitxen, els altres criden, els altres posen una música que poques vegades és del teu gust... No, a mi la platja a l'estiu no m'agrada.

A l'hivern, en canvi, hi aniria cada dia. És com el foc: els miraries hores i hores sense cansar-te'n. Quan fa fred, el mar és un lloc solitari, en calma, on només se sent la remor de les onades i l'olor de la sal. Invita a una activitat eminentment passiva, l'observació, i per això suposo que molts la trobaran avorrida. A mi, digueu-me sedentària, em sembla apassionant.

Diumenge 27 de desembre. L'endemà de dos dies de festa grossa, molta gent, soroll, rebombori. Avui volem un dia de calma tots tres, sense plans, no farem gaire res. Però ai... fa solet! Apa, tito, cap a la platja. Avui la Gemma ha vist el mar i ha sentit l'olor de la sal per segona vegada. Aquesta vegada, a Barcelona.

I de tornada, ha conegut la Yara!

El Cagatió, un tronc amb barretina

(Parla la Gemma) Diu que és bon paio, el Cagatió. A mi em sembla una mica estranyot, perquè els troncs que he vist fins ara (ja sigui al bosc o a la llar de foc de la iaia Carmen) solen ser d'un sol color, normalment marró (tot i que hi ha qui els pinta), i ni es mouen ni parlen ni obren els ulls. De fet, em pensava que no en tenien. Però el Cagatió i els seus germans com ell tenen ulls, i una boca grossa, i diu que caguen i pixen (sobretot caguen!). I, per acabar-ho d'adobar, porten barretina!!

Avui descobrim... la sardana

És una tradició molt nostra, molt de casa. Fa poble i fa iaia, però a mi em va fer il·lusió aprendre’n quatre passes per poder ballar a les festes del poble. Una altra de les coses que li dec a Vallfogona.

A més a més, la sardana ocupa en lloc en la nostra història, del Marc i meva. Durant el primer any que vam viure al Japó, va ser la tradició de la nostra terra que vam elegir per ensenyar als nostres companys de Kyoto, i finalment una rotllana gegant de ballarins de tot el món vestits en yukata (!?!?) la va ballar un dia de 1999 en un racó perdut de Tottori.

Avui la Gemma ha descobert la sardana a la plaça d’una catedral enlletgida per les obres, mentre passejàvem pel Gòtic.

(Parla la Gemma) Algun dia, jo també aprendré a ballar sardanes! Però primer he d’aprendre a gatejar, a caminar i a córrer: pas a pas, eh? Que si no m’estresso!

Avui descobrim... la T-1

Com tantes altres vegades, avui el Marc ha marxat al Japó per passar-hi 10 dies. Fins aquí, res de nou. Però aquesta vegada, hi ha novetats!

Novetat número 1: la T-1. És la primera vegada que cap de nosaltres viatja des de la nova terminal de què tant s'ha parlat des que la van inaugurar aquest estiu. I és brutal: una veritable obra d'art de planificació i practicitat, pel que hem pogut comprovar, especialment pel que fa a la gestió del transport, recollida de taxis i aparcament de vehicles. Chapeau!

Novetat número 2: Aquest cop, el Marc se'n va sol (sense Vero, quan tradicionalment sembla que eren un pack), perquè la Vero es queda amb la Gemma, que és la nova de la casa i que, al contrari que al Tama, no es pot deixar deu dies amb el tito Manu si volem conservar l'amistat. A més a més, el tito Manu no té teta (^_^!!!).

Així és que aquest matí, la Gemma i la mama hem anat a acomiadar al papa a l'aeroport. Hem vist la nova terminal (ara podem dir que estem "a la última" i ficar cullerada on es parli d'aquest tema), hem fet cua, hem esbrinat com es fa per viatjar amb nadons (matèria d'una entrada a part quan toqui) i hem fet un cafetonet abans de desitjar-li al papa: MOLT BON VIATGEEE! I menjar-nos-el a petons i abraçades.

(Parla la Gemma) Ei, que ja sóc gran! Però al papa el trobo a faltar igual!