Quan la Gemma va venir al món, ho va haver d’aprendre gairebé tot. Va conèixer el fred i el calor, la llum i l’aire, i va aprendre a respirar amb els pulmons (que eren com unes sabatetes noves que estrenava, al principi no hi acabes d’anar còmode però després s’adapten). Va aprendre a fer pipí i a fer caques. Tot era nou, però de tot se’n sortia perquè un follet anomenat “instint” la guiava.
El mateix follet la va guiar a la teta i la va animar a succionar-la. Igual que altres accions primàries, va saber xuclar des del primer dia. Sabia què xuclar i com xuclar-ho, i per això no em va fer mai mal, ni em va estirar ni poc ni massa. I ara, dos mesos i mig després de les presentacions teta-Gemma-Gemma-teta, la nena encara mama. Qui sap si la considera la seva millor amiga. (A mi no m’estranyaria).
La qüestió és que la teta (i perdoneu que no m’hi refereixi com a “pit”, o com a “popa” que en diu la Ramona de Lleida, però és que a casa és la teta i ho ha sigut sempre) no només és una font d’aliment. És molt més que això, molt més! En ella es busca menjar quan es té un atac de gana, sí; però també beure, quan es té set, i també calor, quan es té fred, consol quan es té peneta o solitud, refugi quan es té por i pau quan s’està nerviós. La teta és multifunció, multiús i multitasca. Per això l’eslògan, “teta sí, gràcies”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada