Varicel·la

La Gemma ens ha agafat la varicel·la! Aquesta malaltia tan temuda per la mama (no sé per què aquesta fixació, potser perquè ella la va passar de gran) ha arribat a tres dies del seu aniversari i ha agafat fort.  Amb sort, en poc més d'una setmana li farem pam i pipa per sempre i, amb una mica més de sort, la Gemma ni es recordarà de la coïssor i les nits en vetlla. Perquè aquesta és l'avantatge de la varicel·la: se'n va i no torna!!!

Escarlatina vs enfermetat de la bufetada

Aquesta setmana la Gemma l'ha passat malalta. No s'hi posa sovint, és una campiona, però sembla que la tendència de sa mare: quan toca, toca sonada. Aquesta vegada tot va començar amb una febrícula de dilluns al matí i una granissada general que ens va fer anar de pet a urgències. Dues visites més tard, la doctora encara no té clar si es tractava d'escarlatina (bacteriana, cal tractar amb antibiòtics; la prova va donar positiva) o de l'enfermetat de la bufetada (viral, paracetamol i avall que fa baixada), perquè donen símptomes semblants. En tot cas, l'hem medicat per si de cas i el malestar no ha durat més de tres dies, cinc de repòs i festa del cole per si de cas. I com que "lo que no mata engorda", mig kilet més en una setmana de repòs, bona teca de les iaies i més caramelets del compte per allò que "és que està malaltona, pobreta..." ^_^ Aquesta nena serà una negocianta!

Avui descobrim... les vomiteres

I no una ni dues ni tres... set o vuit en tot el dia! L'estómac de la Gemma, el més "col·leccionista" que he vist mai, el que no renuncia a res i no està mai ple-ple-ple de tot que sempre fa el raconet, avui ha dit prou. Ni la poma del matí, ni el puré del migdia, ni el suquet, ni les galetes ni res. Avui, per primer cop a la vida, és com si la Gemma no hagués menjat res en tot el dia.

Això sí, un cop ha passat la vomitera i la mama encara està arromangada fins els colzes netejant l'escena del crim amb una careta antigas, ella ja està més contenta que un xínxol corrent amunt i avall i donant guerra. Avui, sort de la tieta Ali, els seus pares, i de l'avi i la iaia perquè, Senyors... reconec que  em falten mans!

Ot-itis

No fa gaires mesos, un lector habitual d’aquest blog ens va donar la benvinguda a l’apassionant món de les itis. Per sort, no n’hem tingut gaires. Ara, la del dissabte va ser per emmarcar-la. Dues hores seguides de brams, llàgrimes i convulsions continuades. El motiu? Tot sembla indicar que una mica d’aigüeta o moquets que van marxar per on no toca i van anar a parar a l’oïda, inflamant-la per dintre i causant-li un dolor molt intens tot de sobte.

Vam acabar a urgències Jo em pensava que la portàvem amb una apèndix rebentada. Com a mínim. Sí, ho porto escrit a la cara, mare primerenca, it’s all over. Però com dirien els granadins, a

Per cert, els granadins que ens van dur a la clínica es mereixen un monument de dolçor i simpatia. Alejandro, Amalia, ¡GRACIAS!

Avui descobrim... el xarop!

Una cosa porta a l'altra. Si hi ha infecció, s'ha de combatre amb antibiòtic. El primer antibiòtic i xarop de la Gemma ha estat un genèric, l'Amoxicilina, que li ha de treure la inflamació i la vermellor del coll. Per sort, les empreses farmacèutiques són un pou de ciència i els xarops d'avui dia són requetebons, no com quan jo era petita. "Méh, méh", fa la Gemma quan li has donat la primera cullerada.

Un moment, deixeu-me rellegir la part de la sobredosi, aviam què hem de fer si ens buida l'ampolla...

Avui descobrim... l'afonia!

...O, el que és el mateix, que la veu és un privilegi que no es pot donar per fet perquè un bon dia et lleves i no la tens. I si la intentes forçar a sortir, llavors la gola (que volia fer vaga, molt oportuna ella) reclama el seu dret al descans tota ofesa, i es posa vermeeella com un pigot. Així exactament és com la té ara mateix la Gemma.

(Parla la mama) Shhhhhhht... ^_^ El silenci, de tant en tant, és reparador.