...I això sí, molt bona companyia.
Un matí de dissabte a ca l'avi, la iaia i el Pitufo.
Un matí de dissabte a ca l'avi, la iaia i el Pitufo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de febrer del 2012
divendres, 9 de setembre del 2011
Un punt i a part
Diuen que el temps vola quan hi ha criatures: és veritat. Abans, ens podíem passar mesos, anys fent la mateixa cosa, seguint una rutina més o menys establerta que tots ens muntem perquè necessitem situar-nos a la vida i, malgrat que diguem que necessitem novetat i aventura, aviam qui és el guapu que no busca, alhora, el refugi de l'estabilitat. Isn't it ironic? (que diria la Morisette) Sí, noi, però és així.
Cap experiència vital que jo hagi pogut tenir fins ara no m’havia trencat aquesta estabilitat relativa com l’arribada de la Gemma. Res no l’havia trasvalsada tant, accelerada tant. I això, crec, és en part perquè els canvis en un nadó són tan ràpids, els avenços tan seguits, els descobriments tan importants i pràcticament diaris que per força ha de ser intens. Per a ell i per a nosaltres, que en som els testimonis que tenim memòria per registrar al nostre disc dur tot el que està passant.
Sempre m'ha semblat una llàstima que el disc dur de les persones no comenci a emmagatzemar informació en llocs recuperables de la closca fins que no passen uns anys. I aquest és el motiu d'aquest blog. Volia que la Gemma tingués un record dels primers anys, tan simple com això.
Segur, segur, segur que quan el mirem d'aquí un temps ens en fumerem dels pentinats i els vestits que portàvem i de la nyonyeria amb què està escrit (i això és i serà principalment mea culpa) però que carai, és un bon record.
A partir d’ara comença una nova etapa: menys contemplació, menys foto i més acció. Me n’he adonat especialment aquesta setmana que la Gemma ha tornat a començar el cole i en sortir m’explica els esdeveniments del dia, cada vegada amb més detalls. Anomena els protagonistes, què ha passat, on i, fins a cert punt, quan. Respon a les preguntes. Quan no recorda una cosa, ho diu: “Mama, com se diu?” “Mama, com era?”. S’han acabat els monòlegs. Ara tenim converses! Que jo disfruto a rabiar.
I com més xerrem, més podem xerrar. I millor. Com més cançons, més contes i més batalletes, més s’amplia el seu vocabulari; i com més aventures, sortides, entrades, llocs i persones, més gran es fa el seu món. Per això tenim i tindrem una agenda que fa por.
Per això també hi haurà menys blog, que ja ha fet el seu fet, tot i que segur que hi anem tornant de tant en tant a treure el cap.
diumenge, 24 de juliol del 2011
Enamorada de la gibrelleta
Vet aquí un dia una nena que viatjava per Islàndia: de tant en tant, la mama i els amics amb qui viatjava paraven a comprar pa, formatge i fruiteta per dinar a qualsevol banda. La nena els seguia perquè, tot i que no entenia gaire perquè s'havien de passejar per un lloc tan tancat i tan lleig havent-hi racons preciosos a l'aire lliure, sempre aprofitava per demanar alguna galeta i, normalment, li compraven.
Però un dia va ser diferent: un dia, la nena es va enamorar. Mentre passejava sense gaire interès pels passadissos, de sobte les va veure, grogues i blaves, apilades, perfectes... Les gibrelletes! No en tenia prou amb una, se les va endur totes. I allà mateix, al passadís, la nena les va començar a apilar, primer una, després l'altra, primer per colors, després alternant-les, a dins del cistell i a fora, cap per amunt, cap per avall... i no va poder marxar sense.
Va plorar i bramar, va rodolar per terra i va fer cops de peus com mai no els havia fet abans per poder-se endur la gibrelleta. L'amor de veritat, quan el trobes, és una cosa única per la qual s'ha de lluitar.
Resultat: el grup del viatge a Islàndia a partir del dia número 4 va créixer: érem el Dani, la Hellen, la mama, la Gemma... i la gibrelleta.
diumenge, 8 de maig del 2011
El privilegi dels petons
Mai no ha sigut una nena petonera. Quan la família i els amics li demanen un petó de comiat ella es fa la desentesa. Ni amb la mà, ni amb els llavis, ni res: petó = passo, passo. No em maregis gaire. La padrina s'ha autoadjudicat la missió de canviar aquesta tendència però pobreta, se'n surt només a mitges, i la iaia Montse, que és una petonera de les d'abans (d'aquelles dels petons perllongats i sorollosos), n'hi fa tant si com no, i quan la Gemma no li torna es queda tan panxa.
Però tot s'aprèn... I com que la mama també és una petonera nata i passem tantes hores juntes, ara la Gemma també comença a fer petons i abraçades! Ve corrents pel passadís i se'ns tira als braços contenta i entregada. Això sí, els petons són sempre pocs i escollits. I només pels de casa!
diumenge, 6 de febrer del 2011
Tres micos...
A mitjans de gener, mentre passejàvem amb el Sergi i la padrina Mariona per la platja de la Barceloneta, la Gemma va descobrir aquesta escultura. Són els micos japonesos del mizaru, kikazaru, iwazaru (no miris, no sentis, no parlis), una filosofia molt còmoda de la vida que consisteix a fer-se el desentès. Jo els havia vist per primer cop ara fa 12 anys, a un temple de Nikkô, al nord de Tòquio. Són aquests:
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Avui descobrim... la nevera
...De la iaia!
(Parla la Gemma)La de casa és un rotllo. Té calaixos a sota i no hi arribo! I jo sé que hi ha nyam-nyam, més-més. Ja està bé, no? Per què no ens fan més alts de fàbrica, als nens?
(Parla la mama) Qui va inventar els combis tenia peques a casa. Per això ho va fer tan bé!
dilluns, 4 d’octubre del 2010
El plaer de menjar
A la Gemma li agrada menjar, no és cap secret. Li agradava la teta, li va agradar la fruita, després la verdura... I amb el pas del temps hem descobert que tant se val què mengi: el sol fet de menjar és una festa. Per això intentem menjar junts tantes vegades com podem, fent coincidir les hores dels àpats de petita i grans sempre que és possible. Els esmorzars (oh, el plaer dels matins! sempre m'he preguntat com hi pot haver gent que hi renuncia), per suposat, són sempre de tres, i són variats, rics i abundants: hi ha cereals, hi ha llet, hi ha fruita, iogurts, galetes, Nutella, pa, pernilet, formatge, oli i sal. De tot una mica. I de tant en tant, una sorpresa: a la foto de dalt, per exemple, el pare va aparèixer per la porta tornant del gimnàs amb una preciosa ensaimada que la Gemma va provar... li va agradar... i diu que repetirà!
Una altra gran sort de la Gemma i els àpats és que no té por de res: si els papes s'ho mengen, jo també! Un exemple recent: l'arròs negre. El mateix color que les caques del vesp... alto, hi ha detalls que no cal donar ^_^.
Però menjar no és només engolir aliments, oi? És un art que s'ha d'aprendre! Encara no arribem a pelar les gambes amb forquilla i ganivet, però comencem a sentar les bases.
(Parla la Gemma) Eeeei! Que ja menjo maduixes amb forquilla! Ja sóc graaan!
dijous, 9 de setembre del 2010
Sí però no
Deixar a la Gemma a la guarderia tot el dia em genera sentiments contradictoris. He estat tot l'any lluitant contra el rellotge i fent-me mestressa de la improvisació i de l'adaptabilitat; totes dues són tan atractives des de fora com esgotadores des de dins quan per necessitat s’apliquen en el dia a dia. Ara agraeixo tornar-me a concentrar 100% en la feina sense pensar que en qualsevol moment hauré de parar; però així que el meu pensament se’n va a la deriva per un segon, és per buscar-la a ella i trobar-la a faltar. M’alegro de trobar el meu lloc com a professional altra vegada, poder ser allà quan em necessiten, sentir que em necessiten; però alhora, vull que passin les hores per tornar a fer de mama, que és el que majoritàriament he fet tot aquest primer any i a estones m’agobiava. I m’encantava. I de tot una mica.
No sé si tot aquest discurs confús és fruit d’un ànima inquieta, la que sempre he estat, la que necessita estudiar i treballar alhora per sentir-se completa i tastar com més plats millor de la taula de la vida. O si és fruit de la maternitat, molt més simple. Segurament és la segona. I la primera ho agreuja tot una mica. Benvinguda al “chollo” de ser mare.
Per sort, la Gemma i el Tabalet s’han entès des del primer dia. Tret de l’entrada al matí, amb el comiat inevitable, la resta del dia s’ho passa molt bé amb l’Olga, la mestra, la Susana i la Laia, la directora i la seva filla, i els nens! El Marc, l’Arnau i companyia. Juga, va d’un cantó a l’altre (quan un camina, no té fronteres!), s’embruta, dorm i menja tranquil·la. Aprofita el temps intensament i en surt esgotada i contenta.
Tot això ens dóna a nosaltres la tranquil·litat necessària fer bé la nostra feina. Fer més i millor, i en menys temps: perquè a les 5 ja som allà, clavats a la porta per rebre-la amb una abraçada gegant i portar-la a casa, o al parc, o a la plaça o on sigui a fer mal. “Moraleja”: com menys temps tens, més l’aprofites.
No sé si tot aquest discurs confús és fruit d’un ànima inquieta, la que sempre he estat, la que necessita estudiar i treballar alhora per sentir-se completa i tastar com més plats millor de la taula de la vida. O si és fruit de la maternitat, molt més simple. Segurament és la segona. I la primera ho agreuja tot una mica. Benvinguda al “chollo” de ser mare.
Per sort, la Gemma i el Tabalet s’han entès des del primer dia. Tret de l’entrada al matí, amb el comiat inevitable, la resta del dia s’ho passa molt bé amb l’Olga, la mestra, la Susana i la Laia, la directora i la seva filla, i els nens! El Marc, l’Arnau i companyia. Juga, va d’un cantó a l’altre (quan un camina, no té fronteres!), s’embruta, dorm i menja tranquil·la. Aprofita el temps intensament i en surt esgotada i contenta.
Tot això ens dóna a nosaltres la tranquil·litat necessària fer bé la nostra feina. Fer més i millor, i en menys temps: perquè a les 5 ja som allà, clavats a la porta per rebre-la amb una abraçada gegant i portar-la a casa, o al parc, o a la plaça o on sigui a fer mal. “Moraleja”: com menys temps tens, més l’aprofites.
divendres, 20 d’agost del 2010
Tal dia com avui...
Estava parint. Sí, nens, parint.
Recordo que només llevar-me al matí vaig tenir un caprici de dolo, i a risc d’arribar tard a la visita amb el metge, ens en vam anar a esmorzar. Recordo que encara no havia pujat al cotxe que ja tenia uns dolors regulars, ara sí ara no, uf, quin mal!, que en arribar a la clínica em van confirmar que eren contraccions. I recordo molt més, perquè és sabut que a les mames ens agrada això de parlar de parts, però us ho estalviaré.
Uf, que gore, tu, això de parir. Sort que qui pareix, com que té el cap just a l’altra banda del lloc en qüestió, no veu gairebé res. Per a més detalls, pregunteu-li al Marc (o no!).
Recordo que només llevar-me al matí vaig tenir un caprici de dolo, i a risc d’arribar tard a la visita amb el metge, ens en vam anar a esmorzar. Recordo que encara no havia pujat al cotxe que ja tenia uns dolors regulars, ara sí ara no, uf, quin mal!, que en arribar a la clínica em van confirmar que eren contraccions. I recordo molt més, perquè és sabut que a les mames ens agrada això de parlar de parts, però us ho estalviaré.
Uf, que gore, tu, això de parir. Sort que qui pareix, com que té el cap just a l’altra banda del lloc en qüestió, no veu gairebé res. Per a més detalls, pregunteu-li al Marc (o no!).
Tal dia com ahir...
Tal dia com ahir, ara fa un any, la meva panxa estava així de plena.
Però el meu cap encara ho estava més.
Cadascú parla de l’experiència de tenir fills d’una manera diferent: per a uns, “s’ha acabat la vida”, per a altres comença, per a uns tot canvia, pels altres només canvia el focus. Hi ha qui en parla com un regal de Déu o Buda i qui els considera un mal necessari, un apèndix (dolorós durant una temporada, segurament associada a bolquers i plors). Hi ha per qui són el vehicle per a tenir néts, simplement, i qui els té com a norma imposada, perquè és el que s’ha de fer (segons els altres). Hi ha tantes experiències com fills i pares, francament.
En qualsevol cas, ser pares és un terrabastall. En el nostre cas, no se m’acut millor manera de descriure’l que com un seguit de sumes i restes, com aquests primers dotze mesos de la vida de la Gemma fossin una llaaarga classe de càlcul avançat. La Gemma ha restat improvisació a les nostres vides: ara cal organitzar-se millor, perquè la logística d’un nadó és aparatosa i perquè sovint les nostres accions afecten a tercers, les persones que participen de la vida de la Gemma i de la nostra. Ha restat egocentrisme, perquè ara ja no només (però sí “també”, no s’ha de deixar de fer) pensem en allò que a nosaltres ens agrada, ens ve de gust fer i ens estimula en cada moment. Hi ha una altra personeta, a qui a més a més, de moment, no podem demanar parer, i per tant anem fent segons ens sembla deduir-li els gustos per un somriure, una carícia o una rialla. Ha restat lleugeresa, en sentit figurat i també físic, a les decisions i a l’equipatge. Ha restat hores de lectura. Ha restat son, i ha reduït la despesa en restaurants i en viatges.
En contrapartida, la llista de sumes també és llarga: o de potències, més ben dit, una progressió exponencial amb moltes comes. El nen que neix s’estima més cada dia que passa. I cada dia que passa en descobreixes signes que ell també t’estima. Primer et coneix la veu, l’olor, després la cara, un dia et somriu i a l’altre, quan te n’adones, t’abraça i et diu “guaaaapo” i “guaaapa”. La Gemma ha sumat amor a les nostres vides. No només el seu, que és pur i incondicional malgrat les vegades que la portem al metge a punxar-la, o les vegades que hagi pogut caure, o de les vegades que la fem dormir-menjar-saludar-caminar quan no en té ganes; no només el seu, sinó el de familiars i amics que l’han rebut al món i que fa dotze mesos que s’esforcen a adaptar la seva rutina per poder formar part de la seva vida i fer més fàcil la nostra. Ha sumat conciliació i capacitat de diàleg. Ha sumat comprensió de les decisions que en el seu moment van prendre els nostres pares. Ha sumat sorpresa per coses petites, quotidianes, que ara em semblen revolucionàries (i espera’t que aprengui a fer pipí sola, uau, quina passada!). Ha sumat lectura de literatura pràctica per a nadons (una pila). Ha sumat despesa en fotografia (ah, no! que ara les fotos no s’han de dur a revelar, encara sort!) però, per davant de tot, ens ha sumat l’experiència de ser pares, la transformació d’individus independents i, per extensió i en certa manera, solitaris a individus més complexes encara, perquè en els fills hi ha una part de nosaltres. I tot això sense deixar de ser nosaltres.
Tela, oi? Si això és només el primer any... Espera’t!
Però el meu cap encara ho estava més.
Cadascú parla de l’experiència de tenir fills d’una manera diferent: per a uns, “s’ha acabat la vida”, per a altres comença, per a uns tot canvia, pels altres només canvia el focus. Hi ha qui en parla com un regal de Déu o Buda i qui els considera un mal necessari, un apèndix (dolorós durant una temporada, segurament associada a bolquers i plors). Hi ha per qui són el vehicle per a tenir néts, simplement, i qui els té com a norma imposada, perquè és el que s’ha de fer (segons els altres). Hi ha tantes experiències com fills i pares, francament.
En qualsevol cas, ser pares és un terrabastall. En el nostre cas, no se m’acut millor manera de descriure’l que com un seguit de sumes i restes, com aquests primers dotze mesos de la vida de la Gemma fossin una llaaarga classe de càlcul avançat. La Gemma ha restat improvisació a les nostres vides: ara cal organitzar-se millor, perquè la logística d’un nadó és aparatosa i perquè sovint les nostres accions afecten a tercers, les persones que participen de la vida de la Gemma i de la nostra. Ha restat egocentrisme, perquè ara ja no només (però sí “també”, no s’ha de deixar de fer) pensem en allò que a nosaltres ens agrada, ens ve de gust fer i ens estimula en cada moment. Hi ha una altra personeta, a qui a més a més, de moment, no podem demanar parer, i per tant anem fent segons ens sembla deduir-li els gustos per un somriure, una carícia o una rialla. Ha restat lleugeresa, en sentit figurat i també físic, a les decisions i a l’equipatge. Ha restat hores de lectura. Ha restat son, i ha reduït la despesa en restaurants i en viatges.
En contrapartida, la llista de sumes també és llarga: o de potències, més ben dit, una progressió exponencial amb moltes comes. El nen que neix s’estima més cada dia que passa. I cada dia que passa en descobreixes signes que ell també t’estima. Primer et coneix la veu, l’olor, després la cara, un dia et somriu i a l’altre, quan te n’adones, t’abraça i et diu “guaaaapo” i “guaaapa”. La Gemma ha sumat amor a les nostres vides. No només el seu, que és pur i incondicional malgrat les vegades que la portem al metge a punxar-la, o les vegades que hagi pogut caure, o de les vegades que la fem dormir-menjar-saludar-caminar quan no en té ganes; no només el seu, sinó el de familiars i amics que l’han rebut al món i que fa dotze mesos que s’esforcen a adaptar la seva rutina per poder formar part de la seva vida i fer més fàcil la nostra. Ha sumat conciliació i capacitat de diàleg. Ha sumat comprensió de les decisions que en el seu moment van prendre els nostres pares. Ha sumat sorpresa per coses petites, quotidianes, que ara em semblen revolucionàries (i espera’t que aprengui a fer pipí sola, uau, quina passada!). Ha sumat lectura de literatura pràctica per a nadons (una pila). Ha sumat despesa en fotografia (ah, no! que ara les fotos no s’han de dur a revelar, encara sort!) però, per davant de tot, ens ha sumat l’experiència de ser pares, la transformació d’individus independents i, per extensió i en certa manera, solitaris a individus més complexes encara, perquè en els fills hi ha una part de nosaltres. I tot això sense deixar de ser nosaltres.
Tela, oi? Si això és només el primer any... Espera’t!
diumenge, 25 de juliol del 2010
Per molts anys, papa
El 24 de juliol és l'aniversari del papa. Aquest any en feia molts, no sé exactament quants: amb la gent gran, com que són grans, perdo el compte (perquè de fet encara no sé comptar). Al papa li agraden els aniversaris tranquils, amb poc soroll. No li agrada ser el centre d'atenció. Aquest any volia que estiguéssim sols, tots quatre, i el preocupava el desplaçaament del Tama a la muntanya i la seva adaptació a la nova casa.
El viatge en cotxe ha sigut una aventura però ens n'hem sortit prou bé. En arribar el Tama s'ha posat a explorar, a ensumar cada racó, a descobrir els balcons i les escales. Hem dinat. I després... a fer una migdiada.
Sabeu què? Em sembla que aquest moment de pau absoluta i armonia absoluta descriu molt bé l'aniversari del papa. Jo m'he adormit de seguida, després el papa, després la mama. I el Tama ens ha vingut a fer companyia, com si amb aquell gest donés la seva aprovació a la nova casa i ens digués "jo estic bé on sigueu vosaltres". Ni festa, ni gentada ni pastís, però tot i això m'ha semblat veure el papa genuïnament feliç.
El viatge en cotxe ha sigut una aventura però ens n'hem sortit prou bé. En arribar el Tama s'ha posat a explorar, a ensumar cada racó, a descobrir els balcons i les escales. Hem dinat. I després... a fer una migdiada.
Sabeu què? Em sembla que aquest moment de pau absoluta i armonia absoluta descriu molt bé l'aniversari del papa. Jo m'he adormit de seguida, després el papa, després la mama. I el Tama ens ha vingut a fer companyia, com si amb aquell gest donés la seva aprovació a la nova casa i ens digués "jo estic bé on sigueu vosaltres". Ni festa, ni gentada ni pastís, però tot i això m'ha semblat veure el papa genuïnament feliç.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Scream
Hi ha un període en la vida del nadó, que els experts situen aproximadament entre els 9 i els 12 mesos, en què el menut comença a prendre consciència de la seva veu: "Calla, que això es pot dominar! La controlo jo! Si imito els sons que em fan, obtinc una reacció de l'entorn; puc parlar baixet, puc parlar més alt, puc cantar, puc murmurar, puc exclamar... I quan vull que em facin cas, o vull més suc, més pa, bracets, petons, pujarbaixarentrarsortirferdesfer... sempre puc XISCLAR!"Xisclem especialment en llocs tancats i plens de gent, com més millor. No ens hi enfadem, no. Li continuem parlant baixet, amb el to habitual, tranquil·litzador, melós, i de tant en tant fem "Sxxxt", amb el ditet als llavis. I la Gemma contesta: "He, he... KiaaaAAAH!" Tornem-hi que no ha estat res.
La processó va per dintre, noi. Nosaltres també, paradoxalment en silenci, we scream!
diumenge, 20 de juny del 2010
Avui descobrim... la platja!!
Diu la tradició que cada mes de juny, per l'aniversari de la Mariona, la colla fins ara de vuit persones (la parella Mariona-Sergi, Laura-Jaume, Montse-Jaume i Vero-Marc, ladies first, sempre) es reuneixen a Torredembarra per estrenar la temporada d'estiu a la platjeta i, entre partits de pales, revistes i xerrera, passar un cap de setmana. El Sergi és un amfitrió de primera que coneix el terreny i cada vegada ens sorprèn amb una nova recomanació (sovint, calòrica) que acaba d'arrodonir la festa.Però aquesta vegada la novetat no ha sigut tant la sardineta (que sí), els crusants (mmm... també) o la coca de pinyons del mercat, paradeta d'Hostalric (nyam, nyam) com el fet que no érem vuit, sinó deu. Pim-pam, en un any no un, no, dos!
Ara fa un any, la Berta i la Gemma eren això.
I les mames Laura i Vero podien llegir la Lectures, participar de la conversa i endormiscar-se al sol. Avui, en canvi, la Berta i la Gemma, amb set i deu mesos que tenen, han capgirat el nostre món!
Com a bons bebés que són, monopolitzen l'atenció, el temps i els objectius de les càmeres. I nosaltres contents. Perquè a canvi, ens regalen algun "tatata", "uuuh, uuuh", alguna estona de plors i unes quantes caguerades.
No m'estranya que s'espantin els que encara no són pares. Babies = embalum, trastos, cridòria... uf, uf, uf. Babies NO MORE! XDDD
dilluns, 24 de maig del 2010
Vull la mama!
Acabats de complir els nous mesos, la Gemma està començant a clissar l'entorn i a reivindicar la seva presència i les seves preferències a passes de gegant. d'un dia per l'altre! Ben canalitzades, les mostres de personalitat són un signe inequívoc de la seva evolució com a personeta independent, amb el seu caràcter, les seves manies i les seves idees. Aquesta és la teoria, oi? Sí, sí, sí, ja. Però uf, com costa!
No parlo del menjar (perquè li agrada tot!) ni dels horaris (és força regular) ni dels llocs on anem a jugar (perquè sigui on sigui ella troba la manera d'entretenir-se i passar-s'ho bé, si pot ser captant l'atenció de la gent que té al voltant): parlo de "amb qui" vol estar.
Aquest vespre ha sigut especialment dur per la Gemma, perquè el pare i la mare han hagut de sortir a una presentació i l'han deixat amb una cangur carinyosa, experimentada, amb recursos, que ja la coneixia i que s'ha informat i preparat molt per estar amb ella però... no l'ha volgut ni en pintura! S'hi ha enfadat, li ha plorat, li ha picat de peus i cames... i només quan la Teruko es feia la desentesa, cansada de cantar-li cançons i intentar amanyagar-la, llavors la Gemma deia "Ui, potser que m'hi a acosti dir-li alguna coseta"... Bruixa! Anda que no la saps llarga!
I tot i això, se'm trenca tant el cor que si ho puc evitar no sé si tornaré a sortir en unes quantes setmanes...
No parlo del menjar (perquè li agrada tot!) ni dels horaris (és força regular) ni dels llocs on anem a jugar (perquè sigui on sigui ella troba la manera d'entretenir-se i passar-s'ho bé, si pot ser captant l'atenció de la gent que té al voltant): parlo de "amb qui" vol estar.
Aquest vespre ha sigut especialment dur per la Gemma, perquè el pare i la mare han hagut de sortir a una presentació i l'han deixat amb una cangur carinyosa, experimentada, amb recursos, que ja la coneixia i que s'ha informat i preparat molt per estar amb ella però... no l'ha volgut ni en pintura! S'hi ha enfadat, li ha plorat, li ha picat de peus i cames... i només quan la Teruko es feia la desentesa, cansada de cantar-li cançons i intentar amanyagar-la, llavors la Gemma deia "Ui, potser que m'hi a acosti dir-li alguna coseta"... Bruixa! Anda que no la saps llarga!
I tot i això, se'm trenca tant el cor que si ho puc evitar no sé si tornaré a sortir en unes quantes setmanes...
dimecres, 19 de maig del 2010
Mitja vida
...dintre, i l'altra fora.
Els 9 mesos és l'únic moment en què el nadó, si parlés, podria dir allò de "m'he passat mitja vida..." perquè efectivament, és mitja vida a dintre i mitja a fora de la panxa de la mare.
Avantatges del mode DINTRE: - tranquil·litat - escalforeta - poca feina - molts viatges (si la mare es troba bé, jo m'hi trobava i no vam parar) - la veu del pare i la mama
Avantatges del mode FORA: - vidilla, sorolls, colors - la família i els amics: gent que et mima, t'abraça, et sacseja i el fa petons - la teca (nyami! començant per la teta, hi ha un muuunt de coses bones out there!) - les pessigolles - la cara del pare i la mama (si són lletjos, això es converteix en un invonvenient com una casa, però dubto que cap nen vegi lletjos els seus pares; ens deuen veure amb bons ulls, no?)
El problema del mode FORA és que no té possibilitat de canvi (és a dir, de tornar al mode "DINTRE"): per tant, val més acostumar-s'hi i trobar-hi les coses bones!
(Parla la Gemma) Jo l'obstacle més gran que trobo al mode fora és que em costa fer-me entendre. "Ba-ba-ba-ba, txo-txo-txooo... Kiaaah" És ben clar, no? Per què de vegades no m'entenen? Llavors es queixen que ploro, tu, però és que no hi ha manera!
Els 9 mesos és l'únic moment en què el nadó, si parlés, podria dir allò de "m'he passat mitja vida..." perquè efectivament, és mitja vida a dintre i mitja a fora de la panxa de la mare.
Avantatges del mode DINTRE: - tranquil·litat - escalforeta - poca feina - molts viatges (si la mare es troba bé, jo m'hi trobava i no vam parar) - la veu del pare i la mama
Avantatges del mode FORA: - vidilla, sorolls, colors - la família i els amics: gent que et mima, t'abraça, et sacseja i el fa petons - la teca (nyami! començant per la teta, hi ha un muuunt de coses bones out there!) - les pessigolles - la cara del pare i la mama (si són lletjos, això es converteix en un invonvenient com una casa, però dubto que cap nen vegi lletjos els seus pares; ens deuen veure amb bons ulls, no?)
El problema del mode FORA és que no té possibilitat de canvi (és a dir, de tornar al mode "DINTRE"): per tant, val més acostumar-s'hi i trobar-hi les coses bones!
(Parla la Gemma) Jo l'obstacle més gran que trobo al mode fora és que em costa fer-me entendre. "Ba-ba-ba-ba, txo-txo-txooo... Kiaaah" És ben clar, no? Per què de vegades no m'entenen? Llavors es queixen que ploro, tu, però és que no hi ha manera!
dijous, 6 de maig del 2010
dimecres, 21 d’abril del 2010
L'abans i el després
...Del sakura.
Que és delicat i preciós i efímer. Segurament la curta durada és on rau el seu encant.
(Parla la Gemma) Fins l'any que ve, Sakura! Bye-bye!
Que és delicat i preciós i efímer. Segurament la curta durada és on rau el seu encant.
(Parla la Gemma) Fins l'any que ve, Sakura! Bye-bye!dimecres, 17 de març del 2010
La primera denteta
(Canten la mama i la Gemma)
"Mal de dents, vine'm a veure, vine'm a veure, mal de dents, vine'm a veure que ja és temps; oi quin mal que fa, va mossega, va mossega, oi quin mal que fa, i més que mossegaràaa!"
dimarts, 16 de març del 2010
Va de padrins
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició):
padrí / padrina m. i f. 1 1 Persona que presenta un infant a les fonts baptismals i contrau l’obligació d’educar-lo cristianament a falta dels pares. El padrí li va posar Joan, i la padrina, Jaume. El seu oncle li era padrí.
Al meu entendre, més enllà de consideracions legals i religioses que cadascú formalitza o no al seu criteri, i més enllà de la compra de la mona i el palmó el dia de rams, els padrins són personetes especials en la vida d’una persona. Personetes que han estat elegides perquè, en primer lloc i sense tenir cap títol, van ser especials pels pares (el pare, la mare o tots dos), que n’estan contents i agraïts.
I com que tots els pares volem el millor pels nostres fills, en un acte d’egoisme màxim fem de manera que la nostra criatura gaudeixi també de la presència activa d’aquella persona especial i per això el fem padrí o padrina. I a sobre, el padrí i la padrina s’il·lusionen amb la proposta i assumeixen el seu paper amb il·lusió. Vet aquí un exemple pràctic de win-win situation (situació en què tots hi sortim guanyant) que malgrat tot comença, ho repeteixo, no ens enganyem, amb un acte d’egoisme paternal.
Els padrins de la Gemma no només se l’estimen, l’abracen i la mimen, sinó que a més a més ja s’han compromès a ensenyar-li una pila de coses divertides: esquiar, muntar a cavall, anar a buscar maduixetes al bosc... Mentre el papa i la mama descansen llegint el diari al sofà!!! ;-))) Ja us ho dic jo, l'"egosime paternal" és la clau de tot plegat.
padrí / padrina m. i f. 1 1 Persona que presenta un infant a les fonts baptismals i contrau l’obligació d’educar-lo cristianament a falta dels pares. El padrí li va posar Joan, i la padrina, Jaume. El seu oncle li era padrí.
Al meu entendre, més enllà de consideracions legals i religioses que cadascú formalitza o no al seu criteri, i més enllà de la compra de la mona i el palmó el dia de rams, els padrins són personetes especials en la vida d’una persona. Personetes que han estat elegides perquè, en primer lloc i sense tenir cap títol, van ser especials pels pares (el pare, la mare o tots dos), que n’estan contents i agraïts.
I com que tots els pares volem el millor pels nostres fills, en un acte d’egoisme màxim fem de manera que la nostra criatura gaudeixi també de la presència activa d’aquella persona especial i per això el fem padrí o padrina. I a sobre, el padrí i la padrina s’il·lusionen amb la proposta i assumeixen el seu paper amb il·lusió. Vet aquí un exemple pràctic de win-win situation (situació en què tots hi sortim guanyant) que malgrat tot comença, ho repeteixo, no ens enganyem, amb un acte d’egoisme paternal.
Els padrins de la Gemma no només se l’estimen, l’abracen i la mimen, sinó que a més a més ja s’han compromès a ensenyar-li una pila de coses divertides: esquiar, muntar a cavall, anar a buscar maduixetes al bosc... Mentre el papa i la mama descansen llegint el diari al sofà!!! ;-))) Ja us ho dic jo, l'"egosime paternal" és la clau de tot plegat.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)