El miracle del part

Tothom ens deia que el part és un moment màgic a la vida. I nosaltres... bé, nosaltres ens els crèiem a mitges.

Quan preguntava a altres mares sobre el dolor del part, la majoria el minimitzava. Alguna admetia que era dolorós, però sempre afegia allò de "però en veure-li la carona...", seguit d'un "ho dónes per bo", "te n'oblides", "ho tornaries a passar tants cops com fes falta". I llavors hi ha l'altre extrem: aquelles que diuen que qui no pareix al natural (vol dir, per via vaginal i evidentmente sense epidural) no sap el que és ser mare. Val a dir que aquest comentari, que he sentit més d'una vegada, em sembla fora de lloc i mancat de sensibilitat i de tacte.

En tot cas, el 20 d'agost a les 22 h nosaltres també vam saber que, efectivament, el moment del part és màgic . És un miracle (no religiós): el miracle de la força de la vida.

En el nostre cas, des de la primera contracció al naixement van passar 11 hores. El Marc i jo vam poder estar junts i sols tooota l'estona, ell amb bata i gorro verds i jo amb la semi bata blava. Guapíssims de la muerte tots dos, vaja.

El Marc em va fer riure quan el dolor apretava, va empènyer amb mi a l'últim moment per ajudar a treure la nena (jo empenyia avall i ell, amunt, perquè no caiguéssim de la camilla), i es va encarregar de la Gemma quan a mi em van agafar les tremolors post anestesia. I va patir per nosaltres perquè ell via "the whole picture", mentre que la Gemma i jo ens concentràvem a fer cadascuna el seu paper el millor possible.

A més a més, vam tenir la companyia i la complicitat de la Mercè, la comadrona, i l'Alicia, la doctora, que podrien haver marxat a casa més d'hora però van fer equip amb nosaltres. I el resultat ja el sabeu, n'entràvem dos i en sortíem tres. Que de fet, els paritoris són per això!

El camí fins aquí

Tots tenim un passat. Ella també.

Heu vist en fotografies com creixia per dintre i passava de ser un pesolet a tenir forma de personeta (comprimida, en blanc i negre, i no sempre gaire afavorida però personeta de totes maneres).

Ara, la feina constant del pare setmana a setmana deixa constància de com la Gemma feia créixer a la mare. A mi em sembla flipant: això no pot ser la meva panxaaa!! ;-)

As big as it gets

Belly-isima

Un recopilatori de panxetes i panxones dels darrers mesos.

Quan el globus s'està a punt de desinflar, val la pena guardar un record dels moments de "màxima esplendor". Sí o no?

El pare embarassat

Últimament s'ha posat de moda dir que "estem embarassats" (referint-se a la parella), com a sinònim d'"esperem un fill". I queda molt modern, i molt cool i molt guai.

Però la realitat és que l'embarassada és la dona, tant per les coses bones com per les dolentes, i pretendre el contrari és enganyar i enganyar-se. El paper de l'home és molt més silenciós: un paper que crec que, a estones, els deu fer sentir impotents, expectants, i segurament una mica sols. Per sort, nosaltres hem pogut parlar molt de com ens feia sentir la perspectiva de tenir la Gemma a cada moment i en part per això, i per converses amb altres papis i papis-to-be, tenia ganes d'escriure aquest post.

Impotents: durant l'embaràs, qui més qui menys té algun dia, pocs o molts, en què es troba malament (nàusees, morenes, inflamacions... you name it!). I ells, per més que vulguin ajudar, veuen patir la persona que estimen però no la poden curar, no és a les seves mans. I ho saben. Toca't els nassos, no?

Expectants: també la seva vida canvia 180 graus! Però la panxa no els creix, i per tant no tenen la sensació de realitat que dóna la pròpia pell. Ells tenen l'expectativa només en el pla del sentiment i el pensament. Quina me, no? No ho sé, però a mi em fa la sensació que hagi de ser més confús tot plegat.

Sols: nosaltres som les mimades de l'embaràs. A mesura que ens creix la panxeta, tothom ens pregunta com ens trobem i té paraules de suport i d'ànim per a nosaltres. Ei, ei, ei: i ells què?

Potser (segurament) hauré d'ampliar aquest text després del part. Potser consideraré que els dolors són tan forts que compensen tota la resta. Vés a saber. Però una cosa no treu l'altra: admiro els homes que saben estar disfrutar de l'embaràs i estar-hi a els verdes i a les madures.

Nosaltres hem rigut molt en aquesta aventura. Ara ve la següent, aviam què tal!

Mes 9: My belly is a crowded house

No, la imatge no és meva, no, i segurament té una bona pila de retoc amb el Potoxof. Però quan el Marc me la va ensenyar vaig pensar "Sí, senyor! Jo no ho hauria sabut explicar millor".

Arribant a la setmana 40 i a punt-a punt de sortir de comptes, així és exactament com ens sentim la Gemma i jo molts dies.

Simplement, no hi cabem!

A vosaltres us surten els números?

Una bona amiga em va dir una tarda que plovia a bots i barrals: "Jo, prenyadaaa??? Què dius, tia!? Abans he d'estudiar mooolt!"

Encara ric ara. Però no deixa de tenir raó: en tot això de l'embaràs i el part, hi ha molta terminologia! Sembla que s'hagi de fer un màster, oi?

Per exemple, el tema dels nou mesos no s'aguanta per enlloc. Els metges comencen a comptar des del dia que va començar l'útltima menstruació (uns 15 dies abans de la concepció, per tant, quan el baby no estava ni en projecte) i et donen 40 setmanes de gestació des d'aquell punt. 40 setmanes són 10 mesos. Però és clar, si penses que ni tan sols hi havia hagut fecundació i t'estimes més comptar des de llavors (en què almenys sí havia passat alguna cosa!), aleshores són 38 setmanes de gestació. Sí o sí? Per tant, l'embaràs són 9 mesos i mig. En qualsevol cas, o jo no sé comptar, o de 9 mesos pelats nanai de la Xina.

De 9 mesos estem nosaltres ara; i tres dies, per ser exactes. Filant preim, hi ha qui això ho expressa així: 38+3. No, si a sobre haurem de fer repàs de matemàtiques!

L'espera

Ara que ja hi hem arribat, podem parlar de les últimes setmanes de l'embaràs: des que et diuen que la nena ja està "a termini" el primer dia de la setmana 37, fins 30 dies més tard, al final de la 40, que és quan se surt de comptes (el mateix que dir "data prevista del part"). Si no us surten els números, llegiu el següent post.

M'havien dit que era un moment molt pesat, especialment quan coincideix amb el pic de l'estiu, perquè és incòmode, costa trobar la postura... Per sort, jo això ho noto més aviat poc i no, no em puc queixar!


Per dintre en canvi és més intens del que m'esperava i això no m'ho havien explicat tant. El descriuria com un moment "dolciagre" (sé que tinc la paraula "agredolç" però m'estimo més anteposar el dolç perquè crec que pesa més).

És dolç perquè la Gemma es mou més que mai, de manera més contundent i seguida, gairebé a cada moment. Gràcies a això estic tot el dia acompanyada, fent-li carícies i parlant-li o parlant-ne amb el Marc o qui sigui a prop i tingui la paciència d'escoltar-nos. I és dolç perquè sabem que la seva arribada és imminent i tenim ganes de veure-la, tocar-la i sobretot saber que està bé.

I per què és agre?, direu. Doncs potser per egoisme, però la sensació de tenir-la a dintre és tan especial que només de pensar que n'ha de sortir em fa tristor i temo que notaré un buit, físic i espiritual, molt gran. Ja us diré si m'estic menjant l'olla en va arribat el moment. Però ara, aquesta mena de premonició s'ajunta amb la por del part i la incertesa del quan serà i fa un cóctel "molotof". Per això hi ha estones que passes d'estar molt contenta a estar exactament així, "potoxof"!

Em toco la panxa... tot el dia!

Sí, tu! Em toco la panxa, mira.I en el sentit literal, a més a més.

Això que quan, abans d'estar embarassada, veia altres noies que ho estaven i s'anaven acariciant el ventre tot el dia pensava "Vale, vale, ja veiem que estàs embarassada. Tampoc no cal fardar-ne!", perquè em pensava que ho feien per això. Mira si sóc burrica.

Ara he vist que és un procés insconcient i que no es fa pels altres, sinó que és un gest molt íntim teu i de la criatura. A mesura que creix, cada vegada notes més els seus moviments i més present la tens. I a més a més, com més s'acosta la recta final, més conscient ets que aquesta comunió té data de caducitat. Tocar-se la panxa és com un gest carinyós que vol dir "Mira que bé que estem aquí juntes". I mentalment, li vas fent tot de preguntes: "Com va per aquí dintre? Ja dorms i menges bé? No estàs estreta, no?"

Quan la nena es mou a la panxa...

...Notes, de manera inequívoca, que el que tens a dintre és una cosa viva. Al principi la percepció és tan lleu que gairebé t'enfades amb tu mateixa per no saber està més atenta i detectar-la abans. Jo m'enfadava. Tenia pressa!

I tot plegat per res, perquè quan és prou gran ja la sents, ja, te'n fas un fart! Els pares som els primers. La notem, la veiem (perquè fa bellugar la panxa sencera) i a través de les carícies li fem saber que som allà amb ella. El que fa no són tan "patades" com diuen com sanglots, moviments, canvis de postura i estiraments. Jo me l'imagino badallant i estirant-se constantment per fer-se lloc, com qui s'aixeca després d'una nit d'haver dormit molt-molt-molt rebé.


Ara surt un peu, ara un braç. Ara t'apreta l'estómac, ara se't clava a la costella.

I és bonic fer-la sentir també als altres. Suposo que hi ha a qui li fa angúnia que li toquin la panxa: a mi al contrari, m'agrada. Veig la cara de sorpresa i alegria de qui ho fa i penso "mira quin moment més maco i especial acabem de donar". Ahir, quan estirava els peus, la van saludar els besavis. I quan va començar amb el sanglot, hauríeu d'haver vist la cara de la iaia.

En aquest cas no es pot "veure per creure", però es pot "palpar".
Que no està mal!

Parlar amb un ser invisible

Parlem de la comunicació amb els nadons no nascuts. Tu li parles a la teva panxa?

Home, parlar-li, parlar-li... No ho sé pas. Els llibres i la sabiduria popular (amigues, veïnes, mames i iaies) diuen que convé fer conversa amb la peque des de ben aviat; també diuen que és bo fer-li escoltar música (n'hi ha que li posen auriculars i tot, a banda i banda del melic per ser exactes) i segurament hi ha qui li explica els disgustos de la jornada.

A mi, francament, m'ha costat una mica: la nena és a la panxa, però no la veus ni et mira ni assenteix amb el cap, oi? És un interlocutor... peculiar. I invisible. I parlar amb un ens invisible no ho fem cada dia. Es necessita pràctica! Per això, durant molts mesos, més que parlar l'hem sentit i l'hem escoltat.

Ara bé, ara que l'embaràs està tan avançat sí que ens diem moltes coses! Fem plans, li fem preguntes que no respon... I és una comunicació real, hi ha interacció: respon a la nostra veu i al tacte de les mans. De cop i volta, això de parlar amb un ens invisible ja no és ciència ficció.

La síndrome del niu

Si no n'havíeu sentit a parlar, no patiu: per mi també era un concepte nou quan el Marc me'l va anomenar. Però el nostre cas demostra que existeix i que, efectivament, està vinculat amb l'embaràs! La síndrome del niu, com el seu nou indica, és la dèria de fer coses a casa per "preparar el niu" per la criatura que ha de venir. No tot es fa per ella, però la qüestió és que es fa!

Saber que havíem de tenir la Gemma ha sigut l'excusa per posar en marxa les petites reformes a casa que teníem pendents perquè no ens vagava mai de fer: ens aniria bé tenir un armariet exterior, però ja ho farem; hauríem d'optimitzar l'espai a la cuina, un altre dia; toca pintar el pis, que ens hi vam instal·lar "como un elefante en una cacharrería", però uf, quina mandra...

I aquests mesos, amb un temps i eficàcia récord, s'ha fet tot. PIM PAM!

El canvi més gros ha sigut la substitució del despatx pel dormitori de la Gemma, i l'acondicionament d'un petit espai com a despatxet obert. Amb l'ajuda de molts, ara el niuet està llest i la dèria superada.

Mesos 1 a 8: la panxa

Resultat evident de l'embaràs: la panxa s'infla! Però a moltes no se'ns nota fins ben bé la meitat del procés. El meu augment de pes més significatiu amb la Gemma va ser al cinquè mes (el maig), i a partir d'aquí em vaig tornar a estancar fins la traca final (juliol i suposo, agost). No cal dir que encara no hem acabat i, com que la feina de la nena és créixer, la panxa també pot continuar despuntant fins a un bombo descomunal. Però bé, de moment, el primer record de l'evolució.

(Of course, idea i realització del Marc!)

Mesos 1 a 8: de Tamago a Gemma

Primer la Gemma no tenia ni forma, ni gènere ni nom: llavors li dèiem "Tamago" (que vol dir "ou", i familiarment també embrió, en japonès).

A mesura que passaven les setmanes, s'anava formant per dintre i per fora. Encara era el "Tamago", perquè el nom ens havia caigut en gràcia i ens estalviava de fer flexió de gènere (que no podíem fer perquè a les ecos sempre es girava, la tiaaa!).

A la eco de les 20 setmanes de finals d'abril, la Gemma ja tenia forma i gènere.

I al tercer trimestre, quan ja ha estat tota feta, s'està dedicant a fer-se grooossa, grooossa i guaaapa, guaaapa. Que és el que li toca.

I quan l'anem a veure, ens fa badalls i ganyotes.

Mes 8 en imatges (juliol)

El mes de juliol va ser el mes de la plenitud.

El curs de maternitat del juny ens havia deixat molt tranquils per emprendre i assaborir la recta final de l'embaràs amb positivitat. i energia i malgrat l'augment de proporcions, jo em continuava trobant bé. Per tant, i preveient que l'agost podia ser més complicat, vam preparar un munt d'activitat!

La primera setmana, una escapada a París a presentar la col·lecció Les Kanji en Manga en motiu de la Japan Expo, que Glénat França ens hi havia convidat. Oh, lalà! Allà, entre d'altres, vam anar a menjar ramen, el Marc va fer una marató en solitari de 16 kilòmetres pel centre de la ciutat, i diumenge vam fer un passeig espectacular per la Torre Eiffel i el Sena.

La setmana següent, jo vaig assistir al Fòrum d'Emprenadors de Jove Cambra, un intensiu de cursos de negociació, comunicació i treball en equip que feia temps que volia fer. I va superar les expectatives! Gent molt maca, entusiasme, poc dormir i molt aprendre. La Gemma es va fer un lloc al cor dels assistents i serà l'única persona que hi podrà assistir dos cops, dintre i fora de la panxa. Olé!

La tercera setmana, l'Alicia (la doctora) ens va anunciar que la nena ja tenia el pes per néixer (2 kg 700 el dia 15) i que tot anava la mar de bé.

Amb aquesta tranquil·litat, el 23 de juliol el Marc i jo vam agafar els trastets i vam desaparèixer a celebrar l'aniversari del Marc a la platgeta. Objectiu: descans! Una maleta de llibres, sèries, ganes de relaxar-nos, xerrar i dormir. El moment de més pau i connexió entre tots tres de tot l'embaràs. Recomanat!

Mes 7 en imatges (juny)

El mes de juny va ser el mes del pànic.

Entràvem al tercer trimestre i de cop i volta ens va semblar que ens faltava temps per a tot: per llegir sobre criatures, per comprar (i mira que les botigues no es mouen de lloc, abans ni després de néixer la nena), per acondicionar la seva habitació (que no farà servir fins els 4 o 5 mesos)...

Però sobretot va ser el mes de pànic al PART. Sí, en majúscules. Fins el cinquè-sisè mes, va ser com si obviés el moment de part: hi havia un abans de la Gemma (l'embaràs) i un després (la Gemma), però la meva ment feia "skip, skip" a la pantalla "part". Llavors, tot d'una, es va fer real! Sort que tots dos vam apostar per classes de maternitat (gràcies, Llevadonas!).

Gràcies també per animar als marits a fer massatgets per aquí i per allà, mmm...! ^_^

Algunes de les coses que expliquen les has llegit o intuït abans, altres són de sentit comú i altres són noves. Però en qualsevol cas, escoltar-les parlar del part amb tanta naturalitat i compartir-ho amb més parelles en la mateixa situació i amb les mateixes pors, ens va donar confiança.

I gràcies a això vam poder celebrar l'aniversari de la padrina Mariona, comparar panxotes amb la Laura (ella perd, jo guanyo), rebre la visita d'amics especials i...

DISFRUTAR, que l'embaràs passa volant i s'ha d'aprofitar.

Mesos 4 a 6 en imatges

Durant l'aniversari de l'avi (3 de març), vam començar a intuir que el naixement del nostre fill no era una alegria només per a nosaltres. Respecte del sexe, cadascú deia la seva (pesaaats!) i nosaltres ens tapàvem les orelles!


A mitjans de març la Gemma va tornar al Japó. Dues vegades durant els primers mesos de vida a la panxeta, no està mal! De camí, vam parar un dia a Amsterdam a visitar les famílies Van Doveren i Korver. Les peques, Sterre i Veerle, a la foto amb nosaltres. Som cinc, encara que no ho sembla.

L'estada al Japó, com sempre, va ser breu però intensa i marcada pels dibuixos. Ja li poden agradar, ja...

A l'abril va ser el torn d'Irlanda, una escapada amb el Ferran i la Rosa. Gent afable, bon sol, bona teca... I molta frikor també: Lemooon!

I d'Irlanda a Vigo, convidats per l'EOI de la ciutat.
I de propina, escapada a Santiago, a veure el botafumeiro. Per aquelles dates vam saber que la criatura que esperàvem era una nena i vam barallar els noms de Gemma, Júlia i Anna per a ella.

Al maig, el Marc va decidir que mai no és tard per... Arrencar a córrer! I apa, cursa amunt i cursa avall: la dels bombers, la del Corte Inglés, la de Manlleu-Vic (d'on és la foto). Toma papa atlètic de la Gemma!

El maig també va ser el mes de la Fórmula 1.
I la panxa (i ella) ara sí al sisè mes de gestació, començava a créixer.

Mesos 1 a 3 en imatges

BON NADAL! Així començava per a nosaltres el 25 de desembre.

Així es quedava el Marc quan ho confirmàvem...

La prueba del delito: una mongeta.

Vam trigar fins a mitjans de febrer a anunciar-ho als amics.
En aquest punt encara jugàvem amb coixins perquè no es notava, claro!

El "projecte" Ser papis en viñetas amb què anunciàvem l'embaràs a tothom va triomfar tant que molts es van pensar que realment era un llibre, i ens van animar a escriure'l.
Però si encara no en tenim ni idea!
Deixa't de llibres, deixa't...

Al final del trimestre ja tot era més real.
Mira el Marc, a Andorra, saltant d'alegria!

Estem d'estrena!

Fa molts mesos que estem d'estrena de tota una colla de situacions noves:

- El 25 de desembre vam saber que havíem fet diana (i vam entendre perquè feia setmanes que em clapava davant de la gent i ens feia quedar malament dia sí i dia també)
- El 5 de gener, acabats d'arribar a Barcelona, ho vam confirmar
- El 6 de gener ho vam anunciar a les families
- El 14 de febrer ho anunciàvem als amics i l'endemà a tothom amb Ser papis en viñetas
- El 3 d'abril vam saber que era una nena i vam decidir que es diria Gemma
- Al maig ens vam decidir a desmuntar el despatx i dissenyar-li l'habitació
- Al juny vam fer unes classes de maternitat per superar la por
- Al juliol ens n'hem anat a París, hem acabat de preparar el que necessitarà i ens preparem per rebre-la quan vulgui amb una setmana de vacancetes, lectura i descans a la platja.

I també m'he decidit a fer aquest blog per tenir informades a les personetes més properes que esteu tant contents com nosaltres per l'arribada de la nova a la família. Potser penseu que, si fins ara ja érem cars de veure, amb la Gemma no ens veureu el pèl; segur que no és així, sempre tenim la porta oberta (i les finestres, com aquesta virtual, també).

La Gemma no té un blog perquè sigui la nena més especial, ni única, ni intel·ligent ni súper res del món: per nosaltres sí ho serà, però intentarem no tornar-nos ximplets i eixugar-nos la bava regularment (i si no ho aconseguim, sigueu bons amics i aviseu-nos, va). Té un blog perquè durant l'embaràs hem arribar a la conclusió que últimament no parem de fer descobriments: noves sensacions, detalls del meu cos i de l'evolució psicològica de la parella que tot plegat ens ha fet fer, d'una manera natural, paulatina, i reveladora. La natura és sàvia en extrem!

I ara ve l'aventura de la vida! Els seus primers mesos al món, tornar a experimentar sensacions a través dels seus ulls. Si tot va bé, seguirem com descobreix, com aprèn i com s'adapta al món que l'envolta i el canvia.

Nosaltres ens morim de ganes de viure tot això i compartir-ho, per això us hi convidem.

I de passada, com que ja sabrem que n'esteu al corrent, no us parlarem tot el dia del mateix! O procupararem no fer-ho... ^_^