I com totes les coses guarres, greixoses, excessivament calòriques i requetebones que corren pel món i són moltes (fins i tot si són de Casa Tarradelles), la Gemma va veure que era bona, i d'un tros de pizza en va fer... una queixalada, dues, tres, i cap a dintre. I en va demanar un altre. I un altre.
La coca de l'àvia, la recepta del iogur de tota la vida i l'única (sí, ho reconec; la mama és pèssima a la cuina) que la mama ha aconseguit recordar en tots aquests anys sense equivocar-se i esguerrar l'invent. Ahir diumenge a la tarda, el quartet Gemma-mama-iaia-àvia, per ordre generacional, vam fer la primera coca plegades. En van sortir dues, tovetes, meloses, amb un puntet de llimona i molt, molt de sucre. A la Gemma li va agradar especialment el tastet de la massa abans de coure-la.
Un cop sortida del forn, vam convidar a la veïna a berenar i vam ofendre el col·lectiu de dietistes. Un dia és un dia!
Que a la Gemma li agrada menjar ho sabeu tots. Aquests dies comença a ser una mica més sel·lectiva, però continua amb l'esperit aventurer i intrèpid culinàriament parlant que la caracteritza.
El seu primer restaurant va ser un siri, l'Ugarit, on cada dia que ens veuen pregunten per ella i, cada vegada que hi anem plegats, la tracten com una reineta. El segon, un japonès, el Kibuka (voilà la foto). A diferència de llavors, ara la Gemma ja tasta la cuina de tot arreu on va. I aquest cap de setmana ha tocat un indi, el Rani, al carrer Bailen. Un indi autèntic, bé de preu, amb un servei atent i amable i una parantha... Oh, quina parantha!
Com sabeu, no tot el menjar és picant a l'Índia. En canvi, sí tot el menjar és molt bo, molt especiat i, sobretot, té una riquesa i varietat de vegetals immensa.
D'aquesta aventura, el vocabulari de la Gemma es va amplicar en tres paraules: curri (cu-li), thali i parantha! ^___^
A la Gemma li agrada menjar, no és cap secret. Li agradava la teta, li va agradar la fruita, després la verdura... I amb el pas del temps hem descobert que tant se val què mengi: el sol fet de menjar és una festa. Per això intentem menjar junts tantes vegades com podem, fent coincidir les hores dels àpats de petita i grans sempre que és possible. Els esmorzars (oh, el plaer dels matins! sempre m'he preguntat com hi pot haver gent que hi renuncia), per suposat, són sempre de tres, i són variats, rics i abundants: hi ha cereals, hi ha llet, hi ha fruita, iogurts, galetes, Nutella, pa, pernilet, formatge, oli i sal. De tot una mica. I de tant en tant, una sorpresa: a la foto de dalt, per exemple, el pare va aparèixer per la porta tornant del gimnàs amb una preciosa ensaimada que la Gemma va provar... li va agradar... i diu que repetirà!
Una altra gran sort de la Gemma i els àpats és que no té por de res: si els papes s'ho mengen, jo també! Un exemple recent: l'arròs negre. El mateix color que les caques del vesp... alto, hi ha detalls que no cal donar ^_^.
Però menjar no és només engolir aliments, oi? És un art que s'ha d'aprendre! Encara no arribem a pelar les gambes amb forquilla i ganivet, però comencem a sentar les bases.
(Parla la Gemma) Eeeei! Que ja menjo maduixes amb forquilla! Ja sóc graaan!
A principis del mes d'agost, quan li faltaven dues o tres setmanes per fer l'any, la Gemma es va acomiadar del pit i el pit de la Gemma. Va ser una separació amistosa, de mutu acord, tot i que com sempre després d'una relació llarga i intensa hi ha moments en què o l'un o l'altre se sent temptat a tornar-ho a provar, "va, una xarrupadeta". Però el trencament ha de ser ferm, perquè si no s'eternitza. Com que ja feia un parell de mesos ben bé que només mamava una vegada al vespre, abans d'anar a dormir, en el fons no va ser un gran canvi ni va resultar traumàtic. Això sí, en algun moment em vaig trobar un "bulto" buscant-me per dins de la camisa, i en una ocasió em va deixar sense bikini enmig d'una piscina plena de banyistes. Ei, és que "lo que se da no se quita".
El balanç d'aquest any de lactància per a nosaltres no podria ser millor (vegeu el primer post d'anàl·lisi del tema). Els dos o tres primers mesos ho vam trobar dur, cosa que pocs prolactància expliquen, principalment perquè és esclau i perquè la impossibilitat de mesurar la quantitat de llet que pren la criatura inevitablement provoca el neguit de si menja prou o no. "Prou" segons els llibres que diuen que el nadó de X mesos ha de beure Y mililitres de llet cada Z hores. Però és que hi ha dos nadons de X mesos iguals, potser? En tot cas, tot això jo ho he relativitazat després, perquè en el moment el neguit i l'angoixa podien més.
Això sí, a partir del tercer mes, avall que fa baixada. Quina glòria! El pit no només dóna moments d'intimitat i d'un plaer indescriptible i exclusiu mare-fill, sinó que a més a més és pràctic, econòmic, procura hores de son a la mare que el dóna estirada (jo ho feia) i calor, consol i pau al petit.
Nosaltres vam acordar deixar-ho córrer quan ens vam adonar que l'única presa que manteníem ja no donava pau a la Gemma, sinó que més aviat la neguitejava. Potser en volia més del que sortia o preferia jugar una estona més o que li llegíssim un conte, vés a saber. En tot cas, ha sigut ella qui ha dit "prou" quan li ha semblat, i no les iaies o les veïnes que cada cop que et veuen insinuen que "ja has fet prou", "on vas a parar", "tan seca que estàs", "si ja està criada", i bla bla bla.
I aquesta vegada no és una manera de parlar, que consti: és una afirmació literal. Segons el Dr. Ramon (sí, aquell que enganya les criades ^_^), la Gemma està per sobre de la mitjana del pes i l'alçada que li correspon per l'edat que té. És una "nena gran". Ben alimentada, ben dormida, ben de tot. I diu que tenim sort, i jo me'l crec.
Gràcies, patufeta, per posar-nos-ho fàcil i fer-nos disfrutar de cada àpat.
(Parla la Gemma) Em dic Gemma Bernabé i m'agrada la xocolata.
(Parlem tots) Hola, Gemma...!
Sí, tu, a la Gemma li agrada la xocolata cosa grossa. No que sigui estrany: la mare és xocolatera i consumidora habitual i única a casa dels pots de Nutella que van caient cada 15 dies (i gràcies als quals ja tenim una col·lecció de 8 o 9 gots, que de tot s'estalvia), el pare és un habitual de la xocolata blanca, la iaia Montse és té antecedents de xocolatoadicta reincident, el cosinet Gerard és un pastisser en potència amb predilecció per aquest ingredient... Foto del padrí a Vallfogona.
Avui la Gemma s'ha despertat d'hora... que vol dir que tots ens hem despertat d'hora. De fet és l'hora que jo m'aixeco cada dia, però normalment aprofito l'estoneta que ella dorm per anar al gimnàs o treballar una estona. Les meves sessions de gimnàs són light, molt light, i solen acabar amb un autoregal en forma de "dolo" del Forn Vell que compro en tornar. Sí, sí, estic feta una atleta.
Amb la Gemma no es pot anar al gimnàs, però sí es pot menjar dolo. Per tant, aquest matí ens hem vestit, ens posat guapes i estupendes, i ens hem obsequiat amb el primer plaer de la setmana, el dolo.
(Parla la Gemma)M'agrada molt el dolo! Com és que jo no el coneixia, mama!? Ja està bé! Me n'he cruspit la meitat tota soleta, un bocinet darrere l'altre. Grumpf, grumpf, hompf, hompf, nyam. Grumpf, grumpf, hompf, hompf, nyam. Cap a dintre. Si he de triar, m'agrada més la part de fora (torradeta, ensucrada, sucoseta). Però ei, sense manies.
Diu que hi ha molts nens a qui no els agrada la fruita. Però qui la coneix i/o segueix aquest blog sap que no és el cas de la Gemma! Des que som al Japó, al repertori de fruites bàsiques (poma, pera, plàtan i taronja) s'hi ha afegit la mandarina, la pinya, el kiwi, la síndria mango, el préssec... I aquesta setmana, tres més: les cireres, el raïm i el meló.
Les úniques que no van triomfar del tot van ser les cireres. I tot i així, "mogu mogu", "nyam nyam", "mogu mogu", "nyam nyam", cap a dintre!
(Parla la Gemma) Unes galetes requetebones, dolcetes i suaus que es fonen a la boca (i sort, perquè amb prou feines tinc un parell de dentetes i encara no sé gaire com funcionen). Al principi em va sobtar la nova textura i vaig fer quatre ganyotes però ara... galetes a mi! Galetes mil! Dius que em portaràs galetes, oi? Doncs mira, serem amics!
En castellà diuen "allá donde fueres haz lo que vieres" i en japonès, 郷に行けば、郷に従え (go ni ikeba, go ni shitagae). Tot ve a ser el mateix. I la Gemma ja s'ho ha après! Els primers dies van ser una mica confosos, dormia poc i no sabia ben bé on navegava amb les hores del menjar. Però tot ha estat començar la guarderia, fer-se amiga de l'Okawa-san i oli en un llum! Bàsicament hem avançat el nostre rellotge biològic un parell d'horetes tots plegats.
Ara, la Gemma: - es lleva a les 7.00-7.30- ESMORZA a les 7.30-8.00- juga fins les 10.30- passeja fins les 11.30- DINA a les 11.30- dorm de 12.30 a 2.00- torna a jugar- BERENA a les 15.30- torna a jugar, a passejar- SOPA a les 19.00-19.30- i a les 20.00, a clapar!
Vet aquí "l'agenda del dia" tal com està penjada a la guarderia.
Avui, abans de sortir de casa, la mare s'ha ficat a la cuina a preparar el primer puré de verduretes. N'hi havia tres: patata, pastanaga i carbassa japonesa! (que és dolceta i molt saborosa) Sense sal, ni sucre... Només un rajet d'oli d'oliva.
(Parla la Gemma) Nyami, nyami, grumpf, grumpf, nyami. Ja no n'hi ha més, mama? I per quèee?
(Parla la mama) Aquesta filla nostra... sempre hi ha de trobar alguna pega ^_^!
Ara sí, ja podem dir oficialment que a la Gemma li agrada la fruita: almenys les quatre fruites bàsiques, pera, poma, plàtan i taronja... les devoraaa! GROAAAR!
I vosaltres direu, per què té tanta mania amb la fruita aquesta dona? Tot té un motiu en aquesta vida! Resulta que a dia d'avui, servidora té un repertori de sabors força ampli, però no sempre havia estat així. De petita, jo era la més llepafils del món. La fruita no la volia ni tastar. (i com la fruita, tantes altres coses). Com em recorden a casa sovint, no em treiessis pas del "llom amb patates fregides i fanta de llimooona".
I en aquest aspecte (i n'hi haurà molts d'altres) estic ben contenta que la Gemma NO s'assembli a mi. ^_^
La Gemma és a punt de fer sis mesos (24 setmanes, 180 dies). Dit en setmanes, sobretot, sembla que sigui poc temps, un pim pam. I de fet és així, almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan n’evaluem l’evolució. Ha crescut TAN de pressa!
Mireu, per exemple, l’evolució alimentària. Quan va néixer, la Gemma només mamava. I en aquell punt era important que ho fes molt sovint i que s’enganxés al pit l’estona que volia per assegurar l’èxit de la lactància. I ens en vam sortir, però a quin preu, eh? L’altre dia, remenant un calaix, vaig trobar la llibreteta on m’apuntava cada vegada que la nena s’enganxava a xuclar. Hi havia dies que eren 10, 12 i fins a 15 vegades! I quan s’hi enganxava, el més normal era que s’hi estigués una bona estona: mitja hora, una hora... Una i mitja...!!!
Però així és com funciona i, tot i que al principi és una muntanya que sembla que no s’acabarà mai i que no et deixa temps ni per anar a fer un pipí tranquil·la (molt menys per fer-te un cafè, eixugar-te els cabells; no diguem pintar-te les ungles!), aquest període passa de seguida i de mica en mica es van espaiant les preses i la nena mama més de pressa i tranquil·la.
I passa un mes, en passen dos, i en passen tres. I als quatre, molts pediatres ja introdueixen la fruita. Nosaltres vam esperar fins els cinc. Però ara, amb gairebé sis mesos, la Gemma ja només menja cinc cops al dia. En aquest sentit, doncs, és bàsicament una personeta adulta. De fet, jo que ja no sóc tan petita (però gran-gran tampoc, eh? molt menys vella), menjo més vegades que ella, si comptem totes les vegades que m’acosto a la nevera a picotejar alguna cosa perquè no puc o no vull o no sé esperar-me el proper àpat. Qui és més criatura pel que fa a la teca?
Ella és un rellotge que toca les hores així:
- Entre les 5.00 i les 6.00 del matí, pel primer esmorzar (lleteta de la mama) - Entre les 9.30 i les 10.30 del matí, pel segon esmorzar (lleteta de la mama) - Entre les 13.30 i les 14.30, pel dinar (cereals, li encanten!) - Entre les 17.30 i les 18.00, pel berenaret (fruita: PERA!, poma, taronja o plàtan) - I pels volts de les 20.30, pel soparet (més lleteta de la mama) i a dormir.
(Parla la Gemma) I ja tinc ganes de tastar el pollastre! I els calamars farcits de la iaia Montse, les croquetes de la iaia Carmen, la paella de la iaia Lourdes i la sopa de la iaia Joana. Un moment: que no cuina la mama!?!? Calla, sí que cuina: COSES RARES! De la mama, tinc ganes de tastar el yakimeshi, el mabodofu, el karaage, el katsu kare, els yakisoba i el cuscús amb verdures. Mama... per què ets tan rara??? Papa, sisplauet, fes-me una truita...
