Vallfogona, again

Els records sempre es poden tornar a fer. Oi?

Nadal 2010

Un Pare Noel, dos tions... Però què és aixòoooo? Quin "catxondeo"! I encara falten els Reis, diu...?

(També a Vimeo)

Socializing

Hi ha teories per a tots els gustos respecte de en quin punt els nens comencen a ser conscients del seu entorn i a interaccionar amb ell. Per a nosaltres, això ha passat entre els 5 i els 6 mesos. En les últimes setmanes, la Gemma ha començat a descobrir els seus amics petits: ja no es limita a seure o jeure al seu costat com solia fer. Ara se'ls mira, els acaricia la carona, els cabells... I, un cop trencat el gel, tant els amics com ella comencen a fer els seus discursets. Jo estic convençuda que es comuniquen (potser fins i tot lliguen!), i que en les seves converses no hi ha lloc per a nosaltres perquè, per desgràcia, no recordem com érem a la seva edat. I sense la màquina del temps del Doraemon, no podem tornar enrere per a recuperar aquell moment. Llàstima!

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: el Gerard (5 anys), l'Ami (3 mesos), el Sergi (8 mesos), la Nora (5,5 mesos) i el Neo (7,5 mesos).

(Parla la Gemma) Tinc amics nens i nenes, grans i petits, catalans i de fora. És l'art del socializing, o networking, o amiquing, es pot dir de moltes maneres i en diferents idiomes! (Nora, com seria en xinès???)

Qui m'ensenyarà a cuinar?

(Parla la Gemma) El Gerard! Que ja és gran i en sap molt, ell!

Doctor, doctor: quan diu que puc començar
a tastar els espaguetis jo tambéee!?

Han passat els reis!

(Parla la Gemma)

I amb el Gerard ja hem quedat que, plogui, nevi o ventegi,

l'any que ve anem a veure la cavalcada junts peti qui peti!

Per cert, el tortell feia molt bona cara. L'any que ve l'hauran de portar

més gran, perquè jo també en menjaré! Hiaaa, hia, hia!

No un tió, no, dos!

De fet són tres els tiós de casa: el tió bebé de Barcelona, el tió tímid de l'Ametlla, i el tió simpàtic de Palau. A Barcelona hi tenim un tió petit, petit com la Gemma, que encara no fa caques perquè només pren llet, com ella. L'any que ve quan creixi potser també caga... Però de moment, aquest any els tiós caganers han sigut el de l'Ametlla i el de Palau.

La iaia Carmen de l'Ametlla va estar una colla de dies alimentant un tió tot tímid que no volia treure el cap de sota el llençol, però que així i tot va cagar molts regals, a la vora del foc, sobretot un de mooolt gran per la iaia Montse que ens va deixar a tots de pasta de moniato.

I els avis Manel i Joana van fer el mateix amb el seu tionet, que és més petit i més descarat que el de l'Ametlla: fins i tot quan caga somriu, el penques. Li diem el tió simpàtic. I caganer, quina manera de cagar! Els regals no s'acabaven mai. El Gerard va tenir una feinada a repartir i a obrir paquets perquè és clar, aquest any la Gemma encara no el podia ajudar. Però ja han quedat que l'any que ve ho faran plegats.

(Parla la Gemma) Ei, que això del Nadal és una canya! Primer, perquè tot d'una la gent que m'estima es reuneix i els puc veure a tots de cop; segon, perquè estan molt contents; i tercer, perquè hi ha regalets! El tió és un paio legal. I diu que n'hi ha uns altres, uns tals "tres reis", que coneixeré aviat i que també em cauran molt bé. A veure si és veritat, perquè el tió ha deixat el llistó molt alt!