Aquesta setmana ha estat una de les més tristes de les nostres vides. Hem hagut d’acomiadar el Tama, el nostre primer fill, el germà gran de la Gemma, aquell que dia “Eeei, que ja sóc gran! Ja sé posar rentadores!”, i que durant els últims quatre anys no ens ha donat res més que carinyo i alegries.
El Tama va arribar a casa aviat faria 4 anys, pel meu aniversari. Tenia encara no dos mesos. Era tan petit que cabia gairebé sencer a la mà del Marc. No podia pujar l’escala de casa: intentava grimpar el primer esgraó i queia. I venia ple de puces que de mica en mica li vam treure.
Al Tama li agradaven el peito de peru (gall d’indi brasejat), el pernil dolç i el pollastre. I el iogurt i les panses. Li agradava l’escalforeta, i per això dormia sobre la impressora i s’ajeia entre els nostres ordinadors quan treballàvem, per això s’estirava sobre la manteta del sofà i dormia entre les nostres cames, als peus del llit o al mig, depèn del dia.
El Tama pujava a la taula quan menjàvem i s’ajeia en un cantó a observar-nos i, de passada, a fer careta de pena a veure si li’n donàvem. Quantes vegades em vaig enfadar amb el Marc per permetre-li des del primer dia, i com m’alegro d’haver-li permès ara. Tenim unes tovalles amb què s’enrotllava com si fos un caneló a fer-nos companyia durant els àpats.
Durant més de dos anys, fins que va néixer la Gemma, el vam dur a l’oficina amb nosaltres cada dia. Mentre nosaltres treballàvem ell dormia al coixí de l’Ikea, o corria pel passadís i grimpava per les parets, que van quedar totes negres de petjades fins una alçada d’un metre.
El Tama no es deixava acariciar el cap: ell preferia acariciar-te. Ho feia llepant, amb la llengua rugosa i contundent que tenia. Llepava amb afició els cabells del Marc, que són curtets, i els dits de tots si ens deixàvem. I per la resta, anava a la seva. Molt digne, molt independent, però sempre a prop i sempre pendent de nosaltres. Ens observava des dels graons de l’escala. Quan començàvem a fer una maleta per marxar, pum!, ell s’hi ficava (“Porta’m!”). Quan obríem un armari despistats, pum!, ell ja era dintre. I després busca’l.
El Tama ens venia a rebre sempre, sempre quan obríem la porta de casa.
Per a tu, Gemma, el Tama va ser un germà gran de luxe. Durant els primers mesos et tenia sempre vigilada, a una distància prudent, però no et perdia de vista. De mica en mica, se’t va començar a acostar per ensumar-te, però sense arribar a llepar-te, potser perquè l’instint li deia que la teva pell era encara massa delicada. Darrerament ja us buscàveu mútuament, ell es deixava arrencar els pèls quan l’”acariciaves”, a la teva manera, mentre dies “Taaata, Taaata” i “Guaaapo” o “guaaapa” (a hores d’ara encara no tens clar això dels gèneres), i pels passadissos fèieu carreres. El Tama havia tornat a dormir amb nosaltres i ara compartíem habitació, tots quatre.
Ara continues cridant “Taaata, Taaata” en arribar a casa, però el Tama ja no surt a rebre’t. I com que la memòria dels humans és tan limitada que no registra gairebé res dels primers mesos de vida, val la pena escriure els records importants. I el del Tama és un record immens, imborrable i per sempre.
