La lactància de la Gemma

Vam decidir PROVAR de donar el pit per dos motius: l’un, perquè tothom coincidia que és molt beneficiós per a la nena, perquè li aporta més defenses i és més complet que qualsevol altra font d’aliment; l’altra, perquè com a mare primerenca que vol experimentar-ho absolutament tot em semblava una experiència que s’havia de viure. Hi ha altres raons que poden animar a la lactància, com ara que diuen que la recuperació del part és més ràpida, que fa perdre pes, o que és més econòmic, però nosaltres no les vam tenir tan en compte. En tot cas, va ser un “vinga, va, PROVEM-HO”. Sense cap pressió, com aquell que espera que soni la flauta sense esperar-ho gaire (perquè com que "estàs tan seca, no en tindràs pas de llet"; i jo m'ho crec, perquè en el fons sóc una bleda).

PROVAR vol dir intentar una cosa, mirar si és viable. I si no ho és, es plega. Si la Gemma no s’hagués agafat al pit, o no hagués recuperat el seu pes la primera setmana i n’hagués guanyat la següent, si m’hagués fet mal als mugrons o vés a saber quantes coses més poden sortir del revés, no hauríem continuat. Però no va passar res d’això i per tant, el “ja veurem” es va traduir en “ei, que això funciona. Doncs som-hi!”.

A les tres setmanes, però, la Gemma va fer la primera estirada. L’estirada és un període de tres o quatre dies en què la nena de cop i volta té molta més gana i molt més neguit perquè creix desmesuradament: el pit de la mare no s’ho espera, i al primer moment no està preparat per respondre a l’augment sobtat de la demanda. La nena no es queda saciada i plora. I plora. I plora, plora i plora. I tu penses “no tinc llet” o “se m’acaba” o “sóc un fracàs”, penses de tot i res de bo. Et suggereixen donar-li un complement, ho fas o no (nosaltres ho vam fer). Després de l’estirada el pit de la mare s’ha posat les piles i fa més llet, i la nena torna a quedar saciada i contenta i aquí no ha passat res. Però aquells dies són un infern, o per a nosaltres ho van ser. I ja n’hem tingut dues, una a les tres setmanes i l’altra a les sis, aproximadament.

Durant aquest període d’estirada, especialment el primer, va arribar la CONFUSIÓ. Buscàvem informació aquí i allà, opinions, i cadascú ens deia una cosa diferent: els uns, “Fórmula, no! Fórmula mai! Bibis go homeee”, abans l’havíem de matar la gana. Els altres “Deixa’t de tanta teta! No veus que estàs molt prima? D’aquí no surt res!”, aquests pensaven que ja la matàvem de gana.

Finalment, vam agafar el consell del doctor Casanovas, que va demostrar ser el més moderat (de centre?) i d’alguna manera va corroborar que anàvem pel bon camí tal com ho fèiem. Ens va dir “Qui conviu amb la nena sou vosaltres. Qui millor la coneix i sap què necessita sou vosaltres. Ningú sabrà millor quan li cal un reforç, i si us sembla que és així, no dubteu i doneu-li, que no és cap sacrilegi ni vol dir que mai més no us voldrà el pit. Confieu en vosaltres.”

Això hem fet. Passen setmanes senceres que la Gemma només pren pit, però la tranquil·litat de tenir un pot de Nidina per si de cas a tots ens va molt bé. És... com una xarxa de salvament o un flotador. I algun dia puntual pam, cau un biberonet. Amb l’excusa, alguna vegada l’han poguda alimentar també el papa, les dues iaies i la besàvia. I el més important: que ella està gran, ella està bé, i que no caiem en el “fes sempre...” o “no facis mai”.