Lactància sí, lactància no

He esperat força a abordar el tema de la lactància perquè em sembla personal, complicat i controvertit en excés. Bàsicament podré parlar de la meva experiència i poc més. Crec que si alguna cosa tenen de veritat els llibres és que cada nen és un món i que, per tant, en cap cas es poden prendre postures rotundes ni fer afirmacions generalistes (i per extensió, simplistes) del tipus “no hi ha res com la llet de la mare” o “totes les dones tenen llet” o “totes les dones poden donar el pit, si ho volen”; però tampoc “la fórmula d’avui en dia és tan bona com la llet materna” o “la fórmula és millor perquè està enriquida amb vitamines”. Bull-shit, en dues paraules, o sigui, caca de la vaca, mentida podrida, tapeu-vos les orelles i feu com que sentiu ploure.

Faré tres entrades de lactància: en la primera us explicaré la nostra experiència. Com vam passar del “ja veurem”, a “no entenc res”, a “qui dia passa, any empeny” (en aquesta fase encara estem). En la segona parlarem dels agents de pressió “pro lactància” i, en la tercera, dels agents de pressió “anti lactància”. A veure si aconsegueixo explicar la meva postura sense semblar que tiro cap als uns ni cap als altres, i a veure si això pot servir perquè alguna amiga , quan s'hi trobi, es quedi una mica més tranquil·la i no es deixi atabalar per militants d'un cantó ni de l'altre.