dissabte, 31 de juliol del 2010

Adéu, Tama


Aquesta setmana ha estat una de les més tristes de les nostres vides. Hem hagut d’acomiadar el Tama, el nostre primer fill, el germà gran de la Gemma, aquell que dia “Eeei, que ja sóc gran! Ja sé posar rentadores!”, i que durant els últims quatre anys no ens ha donat res més que carinyo i alegries.

El Tama va arribar a casa aviat faria 4 anys, pel meu aniversari. Tenia encara no dos mesos. Era tan petit que cabia gairebé sencer a la mà del Marc. No podia pujar l’escala de casa: intentava grimpar el primer esgraó i queia. I venia ple de puces que de mica en mica li vam treure.

Al Tama li agradaven el peito de peru (gall d’indi brasejat), el pernil dolç i el pollastre. I el iogurt i les panses. Li agradava l’escalforeta, i per això dormia sobre la impressora i s’ajeia entre els nostres ordinadors quan treballàvem, per això s’estirava sobre la manteta del sofà i dormia entre les nostres cames, als peus del llit o al mig, depèn del dia.

El Tama pujava a la taula quan menjàvem i s’ajeia en un cantó a observar-nos i, de passada, a fer careta de pena a veure si li’n donàvem. Quantes vegades em vaig enfadar amb el Marc per permetre-li des del primer dia, i com m’alegro d’haver-li permès ara. Tenim unes tovalles amb què s’enrotllava com si fos un caneló a fer-nos companyia durant els àpats.

Durant més de dos anys, fins que va néixer la Gemma, el vam dur a l’oficina amb nosaltres cada dia. Mentre nosaltres treballàvem ell dormia al coixí de l’Ikea, o corria pel passadís i grimpava per les parets, que van quedar totes negres de petjades fins una alçada d’un metre.

El Tama no es deixava acariciar el cap: ell preferia acariciar-te. Ho feia llepant, amb la llengua rugosa i contundent que tenia. Llepava amb afició els cabells del Marc, que són curtets, i els dits de tots si ens deixàvem. I per la resta, anava a la seva. Molt digne, molt independent, però sempre a prop i sempre pendent de nosaltres. Ens observava des dels graons de l’escala. Quan començàvem a fer una maleta per marxar, pum!, ell s’hi ficava (“Porta’m!”). Quan obríem un armari despistats, pum!, ell ja era dintre. I després busca’l.

El Tama ens venia a rebre sempre, sempre quan obríem la porta de casa.

Per a tu, Gemma, el Tama va ser un germà gran de luxe. Durant els primers mesos et tenia sempre vigilada, a una distància prudent, però no et perdia de vista. De mica en mica, se’t va començar a acostar per ensumar-te, però sense arribar a llepar-te, potser perquè l’instint li deia que la teva pell era encara massa delicada. Darrerament ja us buscàveu mútuament, ell es deixava arrencar els pèls quan l’”acariciaves”, a la teva manera, mentre dies “Taaata, Taaata” i “Guaaapo” o “guaaapa” (a hores d’ara encara no tens clar això dels gèneres), i pels passadissos fèieu carreres. El Tama havia tornat a dormir amb nosaltres i ara compartíem habitació, tots quatre.

Ara continues cridant “Taaata, Taaata” en arribar a casa, però el Tama ja no surt a rebre’t. I com que la memòria dels humans és tan limitada que no registra gairebé res dels primers mesos de vida, val la pena escriure els records importants. I el del Tama és un record immens, imborrable i per sempre.

dimecres, 28 de juliol del 2010

La piscina pel balcó


La gent tira "la casa per la finestra", "les oportunitats per la borda" i "els diners per la tassa del vàter". El padrí, en canvi, tira la piscina pel balcó. Literalment.

Avui, quan hem arribat a Vallfogona, ens hem trobat que ens havia "plogut" una piscina del Gerard a la terrassa. Vés a saber els malabarismes que el padrí ha fet per penjar-la aquí sense claus, ni escala ni globus aerostàtic. Li preguntaré a la veïna que sempre mira què fan els altres des de darrere de les cortines de punta i es pensa que no la veuen, segur que ella ens ho explica.
En tot cas, "Gràcieees!" (parla la mare). "Xof! Xof!" (diu la Gemma).

dimarts, 27 de juliol del 2010

El papa porta geta!

En un poble perdut del Pirineu, més cofoi que tot.
Haaa, ha, ha, ha, ha, ha!

diumenge, 25 de juliol del 2010

Per molts anys, papa

El 24 de juliol és l'aniversari del papa. Aquest any en feia molts, no sé exactament quants: amb la gent gran, com que són grans, perdo el compte (perquè de fet encara no sé comptar). Al papa li agraden els aniversaris tranquils, amb poc soroll. No li agrada ser el centre d'atenció. Aquest any volia que estiguéssim sols, tots quatre, i el preocupava el desplaçaament del Tama a la muntanya i la seva adaptació a la nova casa.

El viatge en cotxe ha sigut una aventura però ens n'hem sortit prou bé. En arribar el Tama s'ha posat a explorar, a ensumar cada racó, a descobrir els balcons i les escales. Hem dinat. I després... a fer una migdiada.

Sabeu què? Em sembla que aquest moment de pau absoluta i armonia absoluta descriu molt bé l'aniversari del papa. Jo m'he adormit de seguida, després el papa, després la mama. I el Tama ens ha vingut a fer companyia, com si amb aquell gest donés la seva aprovació a la nova casa i ens digués "jo estic bé on sigueu vosaltres". Ni festa, ni gentada ni pastís, però tot i això m'ha semblat veure el papa genuïnament feliç.

dilluns, 19 de juliol del 2010

L'11è mes en imatges

Aquest mes ens hem readaptat a Barcelona, hem donat la benvinguda a l'estiu de nou i ens hem fet grans. Mooolt grans.

La Gemma ja no té la careta de bebé que tenia, diu (i sap quan i per què i a qui li diu) clarament quatre paraules: papa, mama, iaia i "Tata" (nou nom del Tama). Camina agafada, puja escales, gateja, i ens porta a tots de bòlit. Hem hagut de tapar endolls, tancar calaixos i posar una porteta a les escales. Els DVDs del pare són una de les seves joguines preferides. Crida (una mena de "probando, probando", normalment en llocs públics i quan menys t'ho esperes; fer-la callar, una utopia!) i mostra clarament el seu estat d'ànim.

Encara funcionem bàsicament amb "prova i error", però ara ja ens coneixem molt i ella s'expressa molt clarament: per això afinem més cada dia. I sobretot, res de tot això que dic la fa especial ni diferent ni més avançada per la seva edat ni menys; la fa ella, i fa que "El mes en imatges" sigui un record que dseprés consultarem per saber quan va fer què.


I quan ho fem, segurament se'ns farà un nus a la gola i pensarem: "Uf, que ràpid que passa el temps!"

Jo, Tarzan. Jo, Gemma.

Uaaaa-aa-aaaa... Aa-aaaah!

Tres i més

Durant tres mesos llargs (exactament, des d'aquest post del 10 d'abril), la Gemma ha tingut dues dents. I no semblava que en volguessin sortir més... Fins ara! Que ha tornat a agafar carrerilla.

Les dues pales de dalt han lliurat una renyidíssima cursa per la tercera posició, que finalment ha guanyat la pala esquerra, seguida de molt, molt a prop de la dreta que avui ha trencat la carn. Ara visibles són tres, però la que fa quatre ja és fora, d'aquí el tres i més.

La cursa de les dents, de moment, no és tan greu com deien. Una mica de neguit, mal de genives, més crostonets de pa que normalment (com si la Gemma necessités excuses per endrapar ara sí i ara també!) i un braç de la mama amb quatre blaus de queixalades són el balanç fins ara. Les autoritats pertinents (el metge) avalua positivament aquest progrés i espera que l'aliniació de les noves incorporacions sigui... no gaire torta, si pot ser ;-).

diumenge, 18 de juliol del 2010

Ei, que jugo amb el besavi!

(Parla la Gemma) Jo li dic "avi 2", perquè això de besavi se'm fa una mica ferragós... La qual cosa de fet és una contradicció, perquè de besavi només en tinc un, és únic i irrepetible. Té el nas més gros de la família, és l'únic que porta bigoti (i servidora li estira), m'ha ensenyat a fer no-no-no amb el ditet i té les mans molt suaus i fresquetes sempre. Ell i el besavi Joan que ja no he pogut conèixer són els únics rossets de la família.

Avui descobrim... el riu!


(Parla la Gemma) ...I els salts d'aigua, i les tendes de campanya, i les lliteres (jo dormiré a dalt!) I torno a saludar els cavalls i hi munto per primera vegada... Des que hem arribat a la muntanya, això és un no parar. El papa, el padrí i el Gerard m'estan ensenyant una pila de coses. És fantàstic, però..., entre nosaltres, tu, no dono l'abast. Això és molt cansat. Saps què? Deixa'm fer una becaineta i tornem a començar. Zzzzz... ^_^

divendres, 16 de juliol del 2010

El pit del papa

És el llit preferit de la Gemma. I el meu. I segurament el de més dones que no ho diuen. Però nosaltres sí que ho diem, i com a mare i filla ben avingudes, el compartim, perquè al pit del papa hi ha lloc per a totes dues dues.

El pit del papa, a més a més, té un efecte sedant que supera la barrera del dia i la nit, del soroll, la música i les mirades. Fins i tot en un restaurant. Fins i tot quan un cambrer pesat no calla: "Va, família, digueu "Lluíiiis"". ;-) I vinga a tirar fotos. I la Gemma, vinga a clapar.



Ei, que ja sóc gran!


I aquesta vegada no és una manera de parlar, que consti: és una afirmació literal. Segons el Dr. Ramon (sí, aquell que enganya les criades ^_^), la Gemma està per sobre de la mitjana del pes i l'alçada que li correspon per l'edat que té. És una "nena gran". Ben alimentada, ben dormida, ben de tot. I diu que tenim sort, i jo me'l crec.

Gràcies, patufeta, per posar-nos-ho fàcil i fer-nos disfrutar de cada àpat.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Ha nascut un amic... el Kasper


Finalment, ahir dilluns 7 de juliol a les 9 del matí ha nascut el Kasper. Segons ens ha explicat la seva mare, ha estat una arribada al món pel·liculera: hi ha hagut corredisses, un viatge al cotxe amb contraccions, un marit perdut i dues germanes grans que es mossegaven les ungles esperant l'arribada del tercer. Ara, l'Sterre (la gran) diu que no està gaire contenta perquè la mare està delicada i vol que es recuperi aviat per poder jugar amb ella; i la Veerle (la petita), en canvi, està tan enamorada del seu nou germà que l'abraça amb una força i una passió desmesurades... i perilloses, és clar.

Sanne, Camiel i companyia... felicitats! Feu-nos un raconet, que el mes que ve us venim a veure!

diumenge, 11 de juliol del 2010

I'm waaaiting, I'm waaaiting...


Mítica cançó de Garbage que el Marc i jo ens diem mútuament tot sovint: bàsicament, quan ens fem esperar l'un a l'altre com a sinònim de "Espavila!". Doncs bé, ara fa dies que estem tots plegats en aquest estat perquè els nostres amics holandesos Sanne i Camiel, pares de la Sterre i la Veerle, estan esperant que surti el Kasper... de la panxa! I el Kasper s'hi deu trobar bé, perquè ja fa una setmana que hauria d'haver tret el caparró però, en comptes d'això, i encara està fent natació a la piscina de líquid amniòtic que la mare... I la pobra Sanne, en plena ona de calor (i mira que els holandesos no hi estan gaire acostumats, a la calor), vinga a ventar-se.

Avui, a més a més, és una nit especial per a les relacions Espanya-Holanda: d'aquí a un parell d'hores es juga a Johannesburg la final del Mundial de futbol 2010 que enfronta a totes dues seleccions. La Sanne i jo ho tenim clar: recolzem els nostres equips, però si guanya l'altra tenim bons amics per alegrar-nos per igual.

Mentrestant, la Gemma continua gatejant a la recerca i captura de formigues... I el Kasper continua nedant. I els altres... we're waaaiting... (la cançó, aquí). ^_^

Avui descobrim... les fomigues!


Fa uns quants dies que pugem a Vallfogona, i aquí a la muntanya el ritme de descobriments és tan frenètic que és impossible fer-ne una recopil·lació exhaustiva. Avui en destaquem un: les formigues!

La formiga és un animaló petit, diligent i treballador, que sempre va a la seva, no es fica amb ningú. I agraeix que els altres facin el mateix. El que no sap la formiga és l'efecte de fascinació que provoca en els nens petits com la Gemma.

(Parla la Gemma) Quina canya, la formiga! Camina de pressa, de vegades carregada i de vegades lleugera, de vegades en grup i de vegades soleta. Grimpa per fulles, branquillons, sorra i pedres. No cau ni ensopega. I de vegades, quan intento seguir-la, fa "Fum!", i desapareix per un forat minúscul. I on es fica? Formiguetaaa! On eeets!

(Parla la formiga) Sóc a sota del sòl, on no neva ni plou!

La Gemma xocolatera


(Parla la Gemma) Em dic Gemma Bernabé i m'agrada la xocolata.

(Parlem tots) Hola, Gemma...!

Sí, tu, a la Gemma li agrada la xocolata cosa grossa. No que sigui estrany: la mare és xocolatera i consumidora habitual i única a casa dels pots de Nutella que van caient cada 15 dies (i gràcies als quals ja tenim una col·lecció de 8 o 9 gots, que de tot s'estalvia), el pare és un habitual de la xocolata blanca, la iaia Montse és té antecedents de xocolatoadicta reincident, el cosinet Gerard és un pastisser en potència amb predilecció per aquest ingredient... Foto del padrí a Vallfogona.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Scream

Hi ha un període en la vida del nadó, que els experts situen aproximadament entre els 9 i els 12 mesos, en què el menut comença a prendre consciència de la seva veu: "Calla, que això es pot dominar! La controlo jo! Si imito els sons que em fan, obtinc una reacció de l'entorn; puc parlar baixet, puc parlar més alt, puc cantar, puc murmurar, puc exclamar... I quan vull que em facin cas, o vull més suc, més pa, bracets, petons, pujarbaixarentrarsortirferdesfer... sempre puc XISCLAR!"

Xisclem especialment en llocs tancats i plens de gent, com més millor. No ens hi enfadem, no. Li continuem parlant baixet, amb el to habitual, tranquil·litzador, melós, i de tant en tant fem "Sxxxt", amb el ditet als llavis. I la Gemma contesta: "He, he... KiaaaAAAH!" Tornem-hi que no ha estat res.

La processó va per dintre, noi. Nosaltres també, paradoxalment en silenci, we scream!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Avui descobrim... el dolo!


Avui la Gemma s'ha despertat d'hora... que vol dir que tots ens hem despertat d'hora. De fet és l'hora que jo m'aixeco cada dia, però normalment aprofito l'estoneta que ella dorm per anar al gimnàs o treballar una estona. Les meves sessions de gimnàs són light, molt light, i solen acabar amb un autoregal en forma de "dolo" del Forn Vell que compro en tornar. Sí, sí, estic feta una atleta.

Amb la Gemma no es pot anar al gimnàs, però sí es pot menjar dolo. Per tant, aquest matí ens hem vestit, ens posat guapes i estupendes, i ens hem obsequiat amb el primer plaer de la setmana, el dolo.

(Parla la Gemma) M'agrada molt el dolo! Com és que jo no el coneixia, mama!? Ja està bé! Me n'he cruspit la meitat tota soleta, un bocinet darrere l'altre. Grumpf, grumpf, hompf, hompf, nyam. Grumpf, grumpf, hompf, hompf, nyam. Cap a dintre. Si he de triar, m'agrada més la part de fora (torradeta, ensucrada, sucoseta). Però ei, sense manies.