D'antilactants convençuts, en el fons, no n'hi ha. Són tants els estudis que ponderen els beneficis de la llet materna tant pel bebè (sobretot pel bebè) com per la mare que és impossible oposar-s'hi. És la repera, sí, ja ho sabem.
Atenció, però: el que potser no sabem, perquè els prolactants no ens diran, és que donar el pit és esclau, és difícil, de vegades és dolorós i crea inseguretats i pors. Però ei, pregunteu a qualsevol dona que dóna el pit cada dues o tres hores durant una hora sencera quant de temps li queda per a ella; pregunteu si és fàcil trobar la postura per no tenir mal d'esquena; pregunteu el gust que fa tenir clivelles i sagnar pels mugrons quan ens surt un bebè desdentat però amb esperit rosegador (per sort, no és el cas de la Gemma). I sobretot, pregunteu a les mares que hem decidit donar el pit la de vegades que hem dubtat si el patufet o patufeta estava menjant massa o massa poc.
Els antilactants o "enemics de la lactància" en el sentit d'oposar-se a la llet materna no existexen. Jo utilitzo el terme per definir unes figures que són l'equivalent del "soroll" de la teoria de la comunicació o de les "interferències" en una conversa telefònica. La interferència més freqüent és "aquest nen es queda amb gana". Però n'hi ha d'altres d'igualment molestes: "la teva llet no és bona"; "no menges/beus/descanses prou"; "els teus nervis passen al nen a través del pit"... I com se superen, les interferències? Paradoxalment, jo crec que amb el silenci. I un somriure d'orella a orella. I quan toqui, tornant a treure la teta!
De vegades costa, però els antilactants tenen bona intenció i es preocupen pel benestar de la nena i de la mare. I que carai, això és important. No els farem gaire cas, però tampoc els ho tindrem en compte!
Atenció, però: el que potser no sabem, perquè els prolactants no ens diran, és que donar el pit és esclau, és difícil, de vegades és dolorós i crea inseguretats i pors. Però ei, pregunteu a qualsevol dona que dóna el pit cada dues o tres hores durant una hora sencera quant de temps li queda per a ella; pregunteu si és fàcil trobar la postura per no tenir mal d'esquena; pregunteu el gust que fa tenir clivelles i sagnar pels mugrons quan ens surt un bebè desdentat però amb esperit rosegador (per sort, no és el cas de la Gemma). I sobretot, pregunteu a les mares que hem decidit donar el pit la de vegades que hem dubtat si el patufet o patufeta estava menjant massa o massa poc.
Els antilactants o "enemics de la lactància" en el sentit d'oposar-se a la llet materna no existexen. Jo utilitzo el terme per definir unes figures que són l'equivalent del "soroll" de la teoria de la comunicació o de les "interferències" en una conversa telefònica. La interferència més freqüent és "aquest nen es queda amb gana". Però n'hi ha d'altres d'igualment molestes: "la teva llet no és bona"; "no menges/beus/descanses prou"; "els teus nervis passen al nen a través del pit"... I com se superen, les interferències? Paradoxalment, jo crec que amb el silenci. I un somriure d'orella a orella. I quan toqui, tornant a treure la teta!
De vegades costa, però els antilactants tenen bona intenció i es preocupen pel benestar de la nena i de la mare. I que carai, això és important. No els farem gaire cas, però tampoc els ho tindrem en compte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada