(Parla la Gemma) Diu que és bon paio, el Cagatió. A mi em sembla una mica estranyot, perquè els troncs que he vist fins ara (ja sigui al bosc o a la llar de foc de la iaia Carmen) solen ser d'un sol color, normalment marró (tot i que hi ha qui els pinta), i ni es mouen ni parlen ni obren els ulls. De fet, em pensava que no en tenien. Però el Cagatió i els seus germans com ell tenen ulls, i una boca grossa, i diu que caguen i pixen (sobretot caguen!). I, per acabar-ho d'adobar, porten barretina!!
És una tradició molt nostra, molt de casa. Fa poble i fa iaia, però a mi em va fer il·lusió aprendre’n quatre passes per poder ballar a les festes del poble. Una altra de les coses que li dec a Vallfogona.
A més a més, la sardana ocupa en lloc en la nostra història, del Marc i meva. Durant el primer any que vam viure al Japó, va ser la tradició de la nostra terra que vam elegir per ensenyar als nostres companys de Kyoto, i finalment una rotllana gegant de ballarins de tot el món vestits en yukata (!?!?) la va ballar un dia de 1999 en un racó perdut de Tottori.
Avui la Gemma ha descobert la sardana a la plaça d’una catedral enlletgida per les obres, mentre passejàvem pel Gòtic.
(Parla la Gemma) Algun dia, jo també aprendré a ballar sardanes! Però primer he d’aprendre a gatejar, a caminar i a córrer: pas a pas, eh? Que si no m’estresso!
I sembla mentida, perquè des de molt aviat que dorm entre sis i vuit hores sense despertar-se per res. Però és un fet: a la Gemma li costa agafar el son. Algunes estratègies per aconseguir-ho són fer-li sentir el batec del cor, dur-la a passeig o, com sempre, la teta. De vegades, aconseguir que la Gemma s'adormi és la gesta més gran del dia. Però veient-la dormint així... Qui ho diriaaa!?
Com tantes altres vegades, avui el Marc ha marxat al Japó per passar-hi 10 dies. Fins aquí, res de nou. Però aquesta vegada, hi ha novetats!
Novetat número 1: la T-1. És la primera vegada que cap de nosaltres viatja des de la nova terminal de què tant s'ha parlat des que la van inaugurar aquest estiu. I és brutal: una veritable obra d'art de planificació i practicitat, pel que hem pogut comprovar, especialment pel que fa a la gestió del transport, recollida de taxis i aparcament de vehicles. Chapeau!
Novetat número 2: Aquest cop, el Marc se'n va sol (sense Vero, quan tradicionalment sembla que eren un pack), perquè la Vero es queda amb la Gemma, que és la nova de la casa i que, al contrari que al Tama, no es pot deixar deu dies amb el tito Manu si volem conservar l'amistat. A més a més, el tito Manu no té teta (^_^!!!).
Així és que aquest matí, la Gemma i la mama hem anat a acomiadar al papa a l'aeroport. Hem vist la nova terminal (ara podem dir que estem "a la última" i ficar cullerada on es parli d'aquest tema), hem fet cua, hem esbrinat com es fa per viatjar amb nadons (matèria d'una entrada a part quan toqui) i hem fet un cafetonet abans de desitjar-li al papa: MOLT BON VIATGEEE! I menjar-nos-el a petons i abraçades.
(Parla la Gemma) Ei, que ja sóc gran! Però al papa el trobo a faltar igual!
(Parla la mare) Té una olor, un sabor i una fressa característics. És l'olor de la sal, que es cristal·litza als llavis quan hi passes la llengua; és la brisa humida que enganxa els cabells a la pell com si pesessin més que altres vegades; i és el so de les onades que es persegueixen les unes a les altres, corre-corre, aviam qui arriba primer. Unes es queden enrere, altres les adelanten amb elegància i les més grosses passen directament per sobre de les altres, trepitjant-les. Sense miraments. Sense paraules. Només amb l'olor, el sabor i la fressa rítmica i adormidora que les caracteritza.
Així és el mar als meus ulls. Podria estar hores mirant-lo, especialment quan fa fred, que no se l'ha de compartir. I avui, en un dia de tardor, la Gemma ha conegut el mar a la platja de Sitges.
Sitges és un poble que ens agrada. Hi hem anat en moments clau de la nostra vida: com aquella vegada que el papa va tornar del Japó només per un cap de setmana per rebre una beca de mans del rei, i vam aprofitar per fer-hi una escapada romàntica. O quan li van proposar de fer de jurat del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i hi vam passar un cap de setmana al Melià a cos de rei i devorant pel·lícules. Sí, tu també aniràs al festival quan siguis gran: temps al temps.
(Parla la Gemma) La mare té una idea del mar molt bucòlica. No dic que no m'hagi agradat força: la platja de Sitges és llarga, la sorra fina, té un racó de roques i una església romànica que presideix la costa. Està bé, eh? Però tant de vent a mi em sobra! I el gust de sal a la boca, becs! Prefereixo la llet de la mare, que és dolça! Això sí, el sorollet de les onades és com una cançó de bressol. I fun... fun... cio... na... (munia munia) Zzzzzzz...
(Parla la Gemma) El parc és una catifa de color verd: és tovet i fa bona oloreta. Hi ha formigues i altres bestioles que, de moment, a mi no em fan por (perquè ja sóc gran, molt més gran que elles!). De tant en tant hi ha alguna flor. Al parc d'avui no hi havia gaire gent i m'hi he pogut arrebossar tant com he volgut, del dret i del revés.
Els parcs són els oasis de les ciutats, petits racons de descans de tant de ciment i empedrat i semàfors i senyals. Són un lloc on la gent va a llegir, a passejar o simplement a pensar. I a respirar les olors de la natura que no veuen tan sovint com voldrien. Avui la Gemma ha descobert el seu primer parc a Sant Cugat amb el Ferran i la Rosa. Però com que encara no té edat de fer segons quines activitats erudites com ara la lectura o la divagació filosòfica, la seva visió del parc és una mica diferent de la nostra.
Les flors són, segurament, un dels descobriments més antics que va fer la Gemma. L'endemà de venir el món li'n van dur una pila de rams a la Clínica: però és clar, a l'habitació no ens en deixaven tenir i, per tant, aquells primers rams es van quedar a la porta. D'altra banda, la Gemma prou feina tenir a recordar-se que havia de respirar, menjar i plorar com per fixar-s'hi gaire.
Per això avui hem re-descobert les flors en passar pel Mercat de la Concepció al carrer València. I com que la senyora florista ha fet tan bona feina decorant l'entrada del mercat i perfumant-la, ens hi hem fet una foto!
D'antilactants convençuts, en el fons, no n'hi ha. Són tants els estudis que ponderen els beneficis de la llet materna tant pel bebè (sobretot pel bebè) com per la mare que és impossible oposar-s'hi. És la repera, sí, ja ho sabem.
Atenció, però: el que potser no sabem, perquè els prolactants no ens diran, és que donar el pit és esclau, és difícil, de vegades és dolorós i crea inseguretats i pors. Però ei, pregunteu a qualsevol dona que dóna el pit cada dues o tres hores durant una hora sencera quant de temps li queda per a ella; pregunteu si és fàcil trobar la postura per no tenir mal d'esquena; pregunteu el gust que fa tenir clivelles i sagnar pels mugrons quan ens surt un bebè desdentat però amb esperit rosegador (per sort, no és el cas de la Gemma). I sobretot, pregunteu a les mares que hem decidit donar el pit la de vegades que hem dubtat si el patufet o patufeta estava menjant massa o massa poc.
Els antilactants o "enemics de la lactància" en el sentit d'oposar-se a la llet materna no existexen. Jo utilitzo el terme per definir unes figures que són l'equivalent del "soroll" de la teoria de la comunicació o de les "interferències" en una conversa telefònica. La interferència més freqüent és "aquest nen es queda amb gana". Però n'hi ha d'altres d'igualment molestes: "la teva llet no és bona"; "no menges/beus/descanses prou"; "els teus nervis passen al nen a través del pit"... I com se superen, les interferències? Paradoxalment, jo crec que amb el silenci. I un somriure d'orella a orella. I quan toqui, tornant a treure la teta!
De vegades costa, però els antilactants tenen bona intenció i es preocupen pel benestar de la nena i de la mare. I que carai, això és important. No els farem gaire cas, però tampoc els ho tindrem en compte!
Mugronera? Nooo! Pipa? Nooo! Biberó! Maaai de la vidaaa!
No tots els prolactants són extremistes: també n'hi ha de moderats. De fet, gairebé tots els pares i mares primerencs som prolactants moderats, perquè ens documentem sobre com alimentar el nostre futur fill i a tot arreu es diu que no hi ha res com la llet materna. Per això, esperem poder alletar, almenys durant una temporadeta, i donar a la criatura tot l'aliment i totes les defenses que necessita.
Però els extremistes són més divertits. I n'hi ha una pila! El Marc els va batejar de seguida (a risc de semblar sexista, direm "les va batejar" perquè el 99% dels individus que cau en aquesta categoria són dones, primeres interessades, només faltaria): telibans de la lactància.
Què és una teliban de la lactància?
Algú que faria seva la primera frase del post i condemnaria qualsevol mare que gosés acostar a menys de 10 metres del seu fill qualsevol d'aquests objectes satànics (mugronera, pipa i bibi) durant el primer mes de vida. Ni ensumar-los! Lluny! Foraaa!
Algú que s'esgarrifa quan veu una mare com jo que, malgrat que cria la seva filla en lactància exclusiva, no té cap problema a posar-li el xumet si així s'ha de calmar, ni a donar-li un reforç puntual de llet artificial un dia concret en què la nena es queda amb gana.
Algú que aposta per l'alimentació a demanda (traduït: especialment durant el primer mes, prepara't a passar-te la vida amb la teta fora pel menut, quan ell vulgui i on ell vulgui). Això, perquè la lactància funcioni i almenys en la meva experiència, és veritat. Però no dura per sempre, tampoc!
Algú que argumenta que el pit és molt més que alimentació (vegeu "Teta sí, gràcies"), amb la qual cosa també estic molt d'acord.
Algú que, en el seu convenciment que no hi ha res com la lactància, és capaç de fer sentir molt culpable la mare que o bé no pot, o bé no vol alimentar el seu fill amb llet materna. I recordem que la decisió és personal i és lliure.
Algú per qui el moment de donar de mamar és el més bonic del dia. I moltes vegades ho és. Però siguem sinceres, no sempre! És bonic quan el nen queda satisfet i a la mare no li sembla que li estan arrancant el mugró a queixalades; quan hi ha temps, calma, silenci i un bon lloc per adoptar una postura còmoda. I no ho és quan has de mossegar una tovallola per no cridar de dolor, o quan tens el foc encès, pica el telèfon, el gat plora perquè també vol menjar i tu estaves a punt a punt d'acabar un email que no acabes. Són moltes vegades d'alletar al llarg del dia: n'hi ha de totes!
Algú que està disposada a fer postures impossibles per tal de donar de mamar al seu fill.
Algú disposat a alletar fins que el nen sigui major d'edat. Tampoc és això.
Algú que assisteix regularment a les sessions (val a dir que il·lustratives, però amb distància) de la Lliga de la Llet.
Vam decidir PROVAR de donar el pit per dos motius: l’un, perquè tothom coincidia que és molt beneficiós per a la nena, perquè li aporta més defenses i és més complet que qualsevol altra font d’aliment; l’altra, perquè com a mare primerenca que vol experimentar-ho absolutament tot em semblava una experiència que s’havia de viure. Hi ha altres raons que poden animar a la lactància, com ara que diuen que la recuperació del part és més ràpida, que fa perdre pes, o que és més econòmic, però nosaltres no les vam tenir tan en compte. En tot cas, va ser un “vinga, va, PROVEM-HO”. Sense cap pressió, com aquell que espera que soni la flauta sense esperar-ho gaire (perquè com que "estàs tan seca, no en tindràs pas de llet"; i jo m'ho crec, perquè en el fons sóc una bleda).
PROVAR vol dir intentar una cosa, mirar si és viable. I si no ho és, es plega. Si la Gemma no s’hagués agafat al pit, o no hagués recuperat el seu pes la primera setmana i n’hagués guanyat la següent, si m’hagués fet mal als mugrons o vés a saber quantes coses més poden sortir del revés, no hauríem continuat. Però no va passar res d’això i per tant, el “ja veurem” es va traduir en “ei, que això funciona. Doncs som-hi!”.
A les tres setmanes, però, la Gemma va fer la primera estirada. L’estirada és un període de tres o quatre dies en què la nena de cop i volta té molta més gana i molt més neguit perquè creix desmesuradament: el pit de la mare no s’ho espera, i al primer moment no està preparat per respondre a l’augment sobtat de la demanda. La nena no es queda saciada i plora. I plora. I plora, plora i plora. I tu penses “no tinc llet” o “se m’acaba” o “sóc un fracàs”, penses de tot i res de bo. Et suggereixen donar-li un complement, ho fas o no (nosaltres ho vam fer). Després de l’estirada el pit de la mare s’ha posat les piles i fa més llet, i la nena torna a quedar saciada i contenta i aquí no ha passat res. Però aquells dies són un infern, o per a nosaltres ho van ser. I ja n’hem tingut dues, una a les tres setmanes i l’altra a les sis, aproximadament.
Durant aquest període d’estirada, especialment el primer, va arribar la CONFUSIÓ. Buscàvem informació aquí i allà, opinions, i cadascú ens deia una cosa diferent: els uns, “Fórmula, no! Fórmula mai! Bibis go homeee”, abans l’havíem de matar la gana. Els altres “Deixa’t de tanta teta! No veus que estàs molt prima? D’aquí no surt res!”, aquests pensaven que ja la matàvem de gana.
Finalment, vam agafar el consell del doctor Casanovas, que va demostrar ser el més moderat (de centre?) i d’alguna manera va corroborar que anàvem pel bon camí tal com ho fèiem. Ens va dir “Qui conviu amb la nena sou vosaltres. Qui millor la coneix i sap què necessita sou vosaltres. Ningú sabrà millor quan li cal un reforç, i si us sembla que és així, no dubteu i doneu-li, que no és cap sacrilegi ni vol dir que mai més no us voldrà el pit. Confieu en vosaltres.”
Això hem fet. Passen setmanes senceres que la Gemma només pren pit, però la tranquil·litat de tenir un pot de Nidina per si de cas a tots ens va molt bé. És... com una xarxa de salvament o un flotador. I algun dia puntual pam, cau un biberonet. Amb l’excusa, alguna vegada l’han poguda alimentar també el papa, les dues iaies i la besàvia. I el més important: que ella està gran, ella està bé, i que no caiem en el “fes sempre...” o “no facis mai”.
He esperat força a abordar el tema de la lactància perquè em sembla personal, complicat i controvertit en excés. Bàsicament podré parlar de la meva experiència i poc més. Crec que si alguna cosa tenen de veritat els llibres és que cada nen és un món i que, per tant, en cap cas es poden prendre postures rotundes ni fer afirmacions generalistes (i per extensió, simplistes) del tipus “no hi ha res com la llet de la mare” o “totes les dones tenen llet” o “totes les dones poden donar el pit, si ho volen”; però tampoc “la fórmula d’avui en dia és tan bona com la llet materna” o “la fórmula és millor perquè està enriquida amb vitamines”. Bull-shit, en dues paraules, o sigui, caca de la vaca, mentida podrida, tapeu-vos les orelles i feu com que sentiu ploure.
Faré tres entrades de lactància: en la primera us explicaré la nostra experiència. Com vam passar del “ja veurem”, a “no entenc res”, a “qui dia passa, any empeny” (en aquesta fase encara estem). En la segona parlarem dels agents de pressió “pro lactància” i, en la tercera, dels agents de pressió “anti lactància”. A veure si aconsegueixo explicar la meva postura sense semblar que tiro cap als uns ni cap als altres, i a veure si això pot servir perquè alguna amiga , quan s'hi trobi, es quedi una mica més tranquil·la i no es deixi atabalar per militants d'un cantó ni de l'altre.
La castanyada, una de les tradicions catalanes més emblemàtiques de l'any, símbol de la tardor i del fred que comença, se celebra tradicionalment l'u de novembre, coincidint amb Tots Sants. Però com que nosaltres sempre treballem per aquestes dates, la celebrem amb retard!
Per sort, les nostres famílies tenen l'humor i la paciència d'esperar-nos uns dies. Per això la Gemma ha descobert la Castanyada avui 8 de novembre. Com sempre, a través de la teta de la mama!
(Que, tot sigui dit, també s'ha pres una copeta de cava... HIP!)
(Parla la Gemma) Ahir la mare tenia una d’aquestes feines importants per la qual demana cangurs i se separa de mi una part del dia. Sort que els cangurs són els avis i estar amb ells ja m’agrada. Però això no treu que no em fa gràcia que em passin davant, que consti.
La feina d’ahir va estar bé, però, perquè ni començava molt d’hora, ni era lluny de casa i, per tant, la mare va poder despertar-me al matí i donar-me el primer pit, i també va poder tornar a migdia i dinar amb mi. Cada vegada m’agrada més menjar quan menja la mare, així, compartint la taula.
(Parla la mare) Evidentment ni et planteges que això, per a mi, no és precisament còmode. Però no, a mi tampoc no em desagrada la simultaneïtat en els àpats (especialment perquè és sinònim de silenci i calma).
Tornant al descobriment: la feina d’ahir era una interpretació de tot el dia per a la dissenyadora de la Hello Kitty (també anomenada “gato hostiable” pel Marc, entre d’altres), un personatge pel qual val a dir que no m’havia interessat mai de la vida. I va anar molt rebé.
Fins ahir, si m’haguessin regalat alguna cosa de la Kitty no hauria gosat portar-la... però reconec que ara me la miro d’una altra manera. Potser és que vaig conèixer tantes fans de la Kitty ahir la tarda que, d’alguna manera, el meu inconscient vol que entri a formar part d’aquest grup d’admiradores de les cosetes “adorables”. O potser és que m’encanta el regalet que la dissenyadora ens va fer a la Gemma i a mi quan es va acabar l’acte. Ara la Gemma, amb només dos mesos i mig, ja té la seva primera Kitty a l’habitació... I original i signada!! Ai, que estem creant un monstre...
Quan la Gemma va venir al món, ho va haver d’aprendre gairebé tot. Va conèixer el fred i el calor, la llum i l’aire, i va aprendre a respirar amb els pulmons (que eren com unes sabatetes noves que estrenava, al principi no hi acabes d’anar còmode però després s’adapten). Va aprendre a fer pipí i a fer caques. Tot era nou, però de tot se’n sortia perquè un follet anomenat “instint” la guiava.
El mateix follet la va guiar a la teta i la va animar a succionar-la. Igual que altres accions primàries, va saber xuclar des del primer dia. Sabia què xuclar i com xuclar-ho, i per això no em va fer mai mal, ni em va estirar ni poc ni massa. I ara, dos mesos i mig després de les presentacions teta-Gemma-Gemma-teta, la nena encara mama. Qui sap si la considera la seva millor amiga. (A mi no m’estranyaria).
La qüestió és que la teta (i perdoneu que no m’hi refereixi com a “pit”, o com a “popa” que en diu la Ramona de Lleida, però és que a casa és la teta i ho ha sigut sempre) no només és una font d’aliment. És molt més que això, molt més! En ella es busca menjar quan es té un atac de gana, sí; però també beure, quan es té set, i també calor, quan es té fred, consol quan es té peneta o solitud, refugi quan es té por i pau quan s’està nerviós. La teta és multifunció, multiús i multitasca. Per això l’eslògan, “teta sí, gràcies”.
(Parla la Gemma) Avui és un gran dia perquè ha nascut una amigueta molt especial: es diu Berta, filla de la Laura i del Jaume. El Jaume em fa molta gràcia perquè li diuen Formiga (i jo no ho entenc, perquè és un senyor gros i no té ni el cos de color negre ni vermell). De moment no hem parlat gaire: només l'he vista amb els ulls tancats perquè quan em van portar a la clínica, pobreta, ella dormia. És que és molt petiteta. Jo ja sóc gran i, és clar, em passo el dia desperta donant la murga als pares! ^_^ Al seu costat, m'he sentit tota una personeta adulta.
(Parla la mama) Ens moríem de ganes de conèixer la Berta! I ha sigut realment emotiu. Primer, per la felicitat que destil·laven les cares del Jaume i la Laura malgrat el cóctel de cansament i de son i d'emocions fortes acumulades; i després, perquè tot i que el part de la Gemma és molt recent, sembla que faci tota una vida! I de cop i volta ens ha agafat una mena de "nostàlgia de clínica".
Gràcies per deixar-nos compartir amb vosaltres durant uns minutets aquests primers dies tan importants de la vida de la vostra filla. És fantàstic haver coincidit tant en el temps, tant per les nenes que podran ser amigues com per nosaltres que viurem la "paternitat" (i la paraula sola ja espanta) plegats.
(Parla la Gemma) Avui he anat al meu primer saló del manga. Els papes hi portaven treballant des de dijous, diu que ho fan cada any. Val a dir que el saló i jo hem començat amb mal peu perquè per culpa del coi de saló els pares han anat atavalats amunt i avall aquests dies i des de dijous que gairebé no els havia vist el pèl. Amb els avis estic molt bé, i la mama m'ha anat fent reserves de la seva lleteta perquè no la trobés tant a faltar però ei, tu, que no és el mateix.
Finalment, avui la mare m'ha carregat al cotxe i "Apa, Tito, cap a la Farga!".
I què hi havia a la Farga? Un munt de gent eixerida, que m'ha fet festes, pessigolles i m'ha dit coses maques. Un munt de gent disfressada. Un munt de paradetes i de gent obrint la cartera i quedant-se pelada. Un munt de llibres. Un munt de càmares. I alguns japonesos.
De la Farga m'ha agradat l'ambient festiu, la saleta d'Organització i la sala de premsa; no m'han agradat la megafonia (tant per la comentarista pesada com per l'excés de volum), les empentes i la flaire a humanitat de la tarda.
L'any que ve sant tornem-hi: "Apa, Tito, cap a la Farga!".
.jpg)
