(Parla la mare) Té una olor, un sabor i una fressa característics. És l'olor de la sal, que es cristal·litza als llavis quan hi passes la llengua; és la brisa humida que enganxa els cabells a la pell com si pesessin més que altres vegades; i és el so de les onades que es persegueixen les unes a les altres, corre-corre, aviam qui arriba primer. Unes es queden enrere, altres les adelanten amb elegància i les més grosses passen directament per sobre de les altres, trepitjant-les. Sense miraments. Sense paraules. Només amb l'olor, el sabor i la fressa rítmica i adormidora que les caracteritza.
Així és el mar als meus ulls. Podria estar hores mirant-lo, especialment quan fa fred, que no se l'ha de compartir. I avui, en un dia de tardor, la Gemma ha conegut el mar a la platja de Sitges.
Sitges és un poble que ens agrada. Hi hem anat en moments clau de la nostra vida: com aquella vegada que el papa va tornar del Japó només per un cap de setmana per rebre una beca de mans del rei, i vam aprofitar per fer-hi una escapada romàntica. O quan li van proposar de fer de jurat del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i hi vam passar un cap de setmana al Melià a cos de rei i devorant pel·lícules. Sí, tu també aniràs al festival quan siguis gran: temps al temps.
(Parla la Gemma) La mare té una idea del mar molt bucòlica. No dic que no m'hagi agradat força: la platja de Sitges és llarga, la sorra fina, té un racó de roques i una església romànica que presideix la costa. Està bé, eh? Però tant de vent a mi em sobra! I el gust de sal a la boca, becs! Prefereixo la llet de la mare, que és dolça! Això sí, el sorollet de les onades és com una cançó de bressol. I fun... fun... cio... na... (munia munia) Zzzzzzz...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada