dilluns, 25 d’octubre del 2010

Ha tornat el papa!

(Parla la Gemma) Ei, que no em queixo per res, eh? Que consti! 15 dies sense papa són molts dies. Ningú em deixa fregar-li tant la barba, ni juga amb mi a agafar boletes amb bastonets, ni em vesteix amb bodies del Son Goku, l'Ampanman i la Dorami, ni juga amb els meus amics Shin chan, Doraemon i Beckham (el pingüí), ni, ni... Que de papa només n'hi ha un, en definitiva. I el meu viatja massa. 

Però tot té un cantó bo, sabeu? I dels viatges, el que és bo és la tornada.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Paraules de la setmana

¡Bravo! Ja tornem a tenir 10 minutets per fer blog. I "¡Bravo!" diu la Gemma quan pica de mans. "Però, com? Que no deia "pachi pachi", en japolà? Doncs ara fa "Pachi, pachi... Bravooo!". 

Ho vaig entendre dimecres, a la reunió del cole, escoltant les explicacions de la senyoreta Olga. És clar, l'Olga canta el Joan Petit, el Sol, solet, la Lluna la pruna, i en acabat fa... Bravooo! I tots a picar de mans.

Altres incorporacions de la setmana són "CUIXA", "AUUU!, fa el llop", "PATÍ" (padrí), "TIU" (ho diu el papa), "DIA!" (Bon dia), "TAKO" (el pop vermell que li ha portat el papa del Japó, i que és el "Tako " en contraposició al pop que ja teníem que és de color rosa i es diu "Pop") i el sonadíssim "TIMUUU!", resposta al "T'estimo!". I servidora fa "Oooh..." i s'eixuga la llagrimeta. Aish, que bledes som de vegades.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

El 14è mes en imatges

Vet aquí al que tothom es referia quan deien que el temps passa volant. Veieu com canvia de ràpid, gairebé dia per dia? Amb catorze mesos la Gemma ja és una persona independent, que camina tota sola fins a allunyar-se considerablement sense por, perquè sap que en qualsevol moment pot girar cua i tornar o que, en tot cas, la mama (o qui estigui amb ella) tornarà a buscar-la; que s'entreté sola i crea el seu món imaginari amb els seus amics de peluix (Shin chan, Doraemon, Nevat i vaca; sí, deformació professional. Sort que li agraden!) i s'hi està estones llargues xerrant-hi, sense necessitat d'atenció... humana?), que busca l'atenció de la gent i fa amics tota sola, grans i petits. I corre, com corre! A la que et despistes ja t'ha marxat. Continua inalterable la total absència de sensació de perill i el desconeixement de la por. I que duri! Mira, ara ens comencem a despertar i a dir-li bon dia al Shin-chan. Vaig a veure si em deixen ficar cullerada a la conversa...

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Avui descobrim... la nevera

...De la iaia! 

(Parla la Gemma)La de casa és un rotllo. Té calaixos a sota i no hi arribo! I jo sé que hi ha nyam-nyam, més-més. Ja està bé, no? Per què no ens fan més alts de fàbrica, als nens?
(Parla la mama) Qui va inventar els combis tenia peques a casa. Per això ho va fer tan bé!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Meravelles del llenguatge

Es dóna la paradoxa que no n’hem parlat gaire, tot i que va de paraules. Una de les coses que més ens meravella dia a dia de l’evolució de la Gemma és precisament el llenguatge. Des que va fer la seva primera paraula a Tòquio el dia del pare (“papa”, tenia 7 mesos) fins ara hi ha hagut  diverses etapes.

La primera era d’ assimilació, input. Va ser entre el març i el juny que érem a Tòquio, ella xuclava molt però repetia poc. Del Japó vam marxar amb quatre paraules: baibai (adéu), pachi-pachi (pica de mans), moshi-moshi (el nostre digui? digui?, en respondre al telèfon) i dôzo. I de fet encara se’n recorda perquè les utilitzem per casa. També aquí ja utilitzava activament i amb coneixement de causa el mama, papa, tata, iaia.

La segona,  dels 10 als 12 mesos de repetició, com els lloros (aquesta encara dura ara). Va començar repetint sons senzills, síl·labes simples de consonant i vocal, i també a reproduir sons d’animals: bibi, pipi, caca, mé-mé (menjar, ve de “més, més” perquè no en té mai prou!), nas, boca; té!, sempre alt i clar; i també vaca, muu-muu, cua-cua, gua-gua, meu-meeeu, poc-poc-poc...

Des dels 11, a primers d’agost, ja estem en una altra fase. Ara ja entenem, recordem i anomenem coses i persones que no hi són. Continua la repetició, però fem sons més complicats: paraules com “panxa”, “pinta”, “cotxe”, “conte”, “clau”, “blau” i “Shin chan” les diu perfectament des del primer dia. També diu amb totes les lletres “gràcies”. Quan les paraules tenen més de dues síl·labes, es produeix un fenomen d’el·lisió de la primera meitat del mot: la galeta és “leta”, la tortuga és la “tuga”, la pilota és “pota”.  I només en dues paraules fa un canvi de síl·labes persistent i molt curiós: són la “pata” per la tapa, ja sigui de la carmanyola, el iogurt o una capsa; i “Titu” per Toti (de nom real Jordi), el nostre veïnet de Vallfogona.

El procés s’ha accelerat durant el mes 13 i ara la llista ja seria massa llarga! L’evolució és diària i perceptible fins i tot per mi, que estic sempre amb ella. Per això m’he proposat fer un post lingüístic cada setmana, que es noti la fascinació materna per aquest tema. Aquest és el primer.
Als 13 +2 la Gemma ha sumat al vocabulari: “Ouga” (Olga, la seva mestra), “Júria” (Júlia, la seva millor amiga) i dos bàsics (diuen que ens duran de cap, sobretot el segon): “chí” i “no”.

A prova de Gemmes

Si mai us heu sentit temptats de pensar que això de la “seguretat per a nadons” és una exageració, traieu-vos-ho del cap. Si hi ha un endoll, el miraran de potinejar. Si hi ha un calaix, el provaran d’obrir. És inherent, no ho poden evitar.  

La curiositat és una mescla d’esperit aventurer i total falta de consciència del perill. I com se sol dir, mata el gat, però no només el gat. Feu cases a prova de bombes perquè val més prevenir que curar.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Troco troc, troco troc


(Parla la Gemma) Fa unes setmanes, el padrí em va presentar el cavallet de l'euro. Era a la Plaça Sant Eudald de Ripoll. I jo que tinc molt bona memòria, avui hi he tornat i... no he volgut marxar sense tornar-m'hi a pujar. Com era allò? Ho hem provat, ens ha agradat i repetirem, oi? Doncs això! ^____^
Posted by Picasa

Pam i pipa

Ahir vespre, fent el ximple davant del mirall, després de fer ganyotes, de tocar-nos el nas, la panxa i el cap, de fer cara de por i de sorpresa, de dur-nos les mans al cap i arronsar les espatlles (tot això fem ja!) vam aprendre una cosa nova. Sabeu quina? Voleu saber quina? 

(Parla la Gemma) Doncs no us ho diré! PAM I PIPA! PAM I PIPA!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El plaer de menjar

A la Gemma li agrada menjar, no és cap secret. Li agradava la teta, li va agradar la fruita, després la verdura... I amb el pas del temps hem descobert que tant se val què mengi: el sol fet de menjar és una festa. Per això intentem menjar junts tantes vegades com podem, fent coincidir les hores dels àpats de petita i grans sempre que és possible. Els esmorzars (oh, el plaer dels matins! sempre m'he preguntat com hi pot haver gent que hi renuncia), per suposat, són sempre de tres, i són variats, rics i abundants: hi ha cereals, hi ha llet, hi ha fruita, iogurts, galetes, Nutella, pa, pernilet, formatge, oli i sal. De tot una mica. I de tant en tant, una sorpresa: a la foto de dalt, per exemple, el pare va aparèixer per la porta tornant del gimnàs amb una preciosa ensaimada que la Gemma va provar... li va agradar... i diu que repetirà!

Una altra gran sort de la Gemma i els àpats és que no té por de res: si els papes s'ho mengen, jo també! Un exemple recent: l'arròs negre. El mateix color que les caques del vesp... alto, hi ha detalls que no cal donar ^_^.  

 
Però menjar no és només engolir aliments, oi? És un art que s'ha d'aprendre! Encara no arribem a pelar les gambes amb forquilla i ganivet, però comencem a sentar les bases. 

(Parla la Gemma) Eeeei! Que ja menjo maduixes amb forquilla! Ja sóc graaan!

El bibi i jo


Quan jo era petita em vaig acostumar a dormir amb un mocador blanc i blau impecablement planxat. Era un d’aquells mocadors d’home de fa anys, aquells que són una mica massa grans, i massa ben plegats com perquè no faci una punxada de llàstima haver d’espatllar tanta feina per netejar un manyoc de mocs. no ho sé, com si no fos just del tot. Jo no m’hi eixugava els mocs, però així i tot. Li dia “La Cua” (vés a saber per quins sets sous va passar a ser femení, el meu mocador) i n’agafava una punteta amb una mà i, amb ella, acariciava el palmell de l’altra pim-pam, pim-pam, pim-pam fins que m’adormia. 

La Gemma no té xumet, no l’ha volgut mai gaire. Ara, té bibi. Sap beure amb got i tassa, de fet als matins es pren el suc pràcticament sola. Però té bibi. I com que el bibi és la “Cua” de la Gemma, tant se val què contingui, tant se val fins i tot que contingui o no contingui alguna cosa, Gemma i bibi a l’hora de dormir són un i inseparables.