El dia del pare

Quan un envïa el currículum per primera vegada a la borsa de treball per la posició de pare, la veritat sigui dita, no sap gaire bé on es fica. A uns els criden de seguida, altres s'han d'esperar una mica però, en el cas del Marc, va ser pim-pam, la feina és teva. Això sí, ni contracte de pràctiques, ni formació ni punyetes: contracte indefinit de sortida i espavila't!

No és estrany que al pobre nouvingut li agafin tots els dubtes: "I si no m'agrada la feina?", "I si no tinc fusta per fer de pare?", "I si decideixo que vull canviar de carrera?" Ah, no, ja has signat, oi? Doncs apa!

Així que s'estrena en la nova feina, el pare paga la novatada. Els col·legues (anomenats "mares") t'assignen més tasques de les que pots assumir, i si et queixes al·leguen que elles també estan desbordades i que ocupen una posició de més risc. Qualsevol les contradiu! Així que a callar i a fer de pare.

L'ambient de treball és directament dolent, sense paliatius: sorollós, pudent, desendreçat... Un munt de material nou per manipular i no saps on para què.

I finalment la "màquina", l'objecte de la feina! En què consisteix fer de pare? Doncs en primer lloc hi ha el muntatge: cal assegurar-se que totes les peces són al seu lloc, que el funcionament bàsic és correcte, que els cargols són on toca i que els dipòsits no perden.

Després, el manteniment; la neteja és essencial. Cada peça necessita un tractament amb productes especials (cap, mans, cos, culet...). A més a més, cal posar-li el caburant que necessita en cada moment, la qual cosa no és fàcil perquè tant les quantitats com la composició del carburant canvia a mesura que la màquina va evolucionant. I qui la va inventar, no va pensar a posar un comptador: devia pensar que l'operari "pare" tenia aptituds telepàtiques per defecte. Quin error! (que consti que l'operari mare tampoc no les té).

I per fi comença la programació! El procés més llarg, laboriós, però també agraït de la feina de pare. Aviat, la màquina comença a respondre com s'espera que ho faci... i fins i tot hi ha funcions que sembla que s'intal·lin automàticament! La funció SOMRIURES; JOCS; XISCLES, CARÍCIES; MOSSEGADES; ABRAÇADES. En aquest punt, el pare ja s'ho passa bé. Això de programar li agrada. Va content a la feina, interacciona amb la màquina i se la fa seva.

El pas següent, diuen, és el punt en què la màquina ja no necessita supervisió constant. Llavors l'operari pare pot començar a llegir, veure la tele i fer mots encreuats en horari laboral. Però en aquest punt segurament dedicarà els cinc sentits a la programació de tant que s'hi haurà engrescat.

Una de les coses que més es triga a programar és el llenguatge. I quan s'aconsegueix, diu que és l'hòstia. La màquina articula frases senceres del tipus: "Això m'ho ha ensenyat el meu papa". "Em cantes el senyor Ramon, papa?". "No, no tinc por! (quan salto, corro, vaig en tren/avió/bicicleta/nedo...) Perquè hi ha el papa!". "Mira quin dibuix / què tinc / què he après a fer, papa!".

Pels "diagrames" de dalt, ja es comença a intuir que la cosa anirà per aquí. I l'operària mare té feina a recollir-se la bava. Feliç (primer de molts) dia del pare.