Nadal 2010

Un Pare Noel, dos tions... Però què és aixòoooo? Quin "catxondeo"! I encara falten els Reis, diu...?

(També a Vimeo)

La nena prodigi

(Parla el papa) Cal fer comentaris?

(Parla la mama) Ja ho crec que sí! Que la Gemma és xerradora no és novetat, ja n'hem parlat prou en aquest blog. Que coneix els sons de molts animals també. Que diu "culet, culet" amb freqüència i normalitat tampoc hauria de sorprendre: al capdavall, comparteix llit amb el Shin chan! I això, ho vulguis o no, uneix. Però quan l'altre dia, allò, "per dir algu", jo comptava els passos mentre li posava un bolquer net a la seva habitació: "un, dos, tres" (ara estiro la part frontal, ara enganxo una punta, ara l'altra) i la Gemma respon: "quatre, cinc, (...), nou, deu, onze", què voleu que us digui? Se'm van caure a terra. I encara els he de recollir! Pffff... ^_____^

(També a Vimeo)

Un esquimal

Un esquimal perdut en el desert
entonava cançons amb el seu banjo,
per recordar el seu país ...
allà, on ell era feliç.

badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum

He vingut d´Alaska, dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua
Per això en aquest moment, en trobo malament,
degut a la calor i aquest gran vent

Tenia un iglú molt petitó.
No hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs
El cel era blau, les aigües també
ni gota de pols hi havia pel carrer

badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum 

 Gràcies, padrí, per recordar-nos-la!

El 16è mes en imatges

Sí, tu, ja són 16. Del cole a casa, de la casa al cole, ara el papa va, ara torna, ara un cap de setmana aquí, ara allà, ara ve la iaia, ara veig el Manu, ara el Gerard. Ara descobrim, ara aprenem, ara cantem, ara rabiem. Ara la mama fa un post, corre, corre-fes-fotos que el dia 20 és a prop. Frenètic. Arf, arf. Així passa el temps des que la Gemma és al món.

Durant els darrers trenta dies ens hem fet molt grans. Ja en fa vint que mengem xocolata ("culata!") de la Kitty ("Tiki!") cada matí per postres de l'esmorzar. Ha augmentat la interacció, les rialles, els intents d'ajuda a la cuina, de recollir les joguines al menjador i de despullar l'arbre de Nadal de boles, estrelles i pinyes; i s'ha instaurat el costum de dir uns efusius "hola" i "adéu" als amics del bressol i de la banyera. Donem de menjar al tió. I el requete-colofón: som capaços d'aguantar una hora d'obra de teatre absolutament concentrats. Uau!

Avui descobrim... el teatre!

Fa dies que he conegut La casa dels contes, i quan vaig saber que durant el mes de desembre feien sessions de contes i una obra de teatre per a nens petits, uf! aquesta és la nostra. I ha sigut aquesta tarda de diumenge, a les 17.15 de la tarda.

Així ha estat la Gemma durant els 50 minuts que ha durat l'obra de teatre, la història d'una nena de 9 anys que admira la seva fada, enamorada d'un follet que, alhora, també l'estima a ella, i tots plegats units contra l'amenaça del rei trol que vol trencar l'equilibri del bosc i impedir que tots plegats siguin feliços. A la guitarra, un argentí saladíssim amb una veu espectacular. I així, així els mirava...

Ni tan sols el rei dels trols ha aconseguit espantar-la, malgrat els seus crits i els seus cabellots. De fet, sembla que li ha agradat i tot, perquè al final...

Tornarem a la Casa dels Contes. Qui ho sap? Potser la Gemma, com la seva iaia Montse, s'aficiona algun dia al teatre!

Avui descobrim... el "repelús"

Es LA foto per l'entrada "repelús" d'un diccionari il·lustrat, sí o sí?

En Gerard enamorat

L'objecte del seu amor és en Paku, made-in Ikea, que curiosament li va comprar el padrí a la Gemma. I com que ella també se l'estima molt, diu que faran un trio. Sí, tu, i "tan panxus"!

Rabietes

També conegudes com a "pataletas", de fet.

Ahir, a la sortida del cole, l'Olga i jo la vam fer petar una estona. Vam coincidir que la Gemma portava un parell de dies capriciosa, més nerviosa i protestona que normalment. Perquè fins ara havia estat una nena dòcil. Fins i tot quan va entendre el no, el feia servir de manera enganyosa, juganera, sense arribar a negar-se a fer el que tocava, simplement "per provar", amb una mitja rialla, a veure com reacciona l'altre. Però ara de rialles ni mica ni gens. Plors. I brams. I cops de peu. I tirar-se per terra. I marranades. I una força...!

Avui, els amics de Baby Center m'ho han aclarit. Em sembla que no havia agrait mai els seus emails setmanals amb el butlletí! Diu així: "Es posible que algunos días no te puedas imaginar una edad mejor: (...)  Sin embargo hay otros días en que tu hijo se siente tan frustrado por sus propios límites que llorará y gritará durante lo que te parecerán horas. Puede ser tan difícil para ti como lo es para él, pero es una parte normal del crecimiento."

Per a més informarció, llegiu: ¿Qué es una rabieta? y Cómo ayudar a llevar la frustración a tu hijo. Easier said than done, que diuen, però tota la informació és poca. I diu que fins els tres anys, tu. Li pregunta una mama a una no mama: 

- Tu què cultives a casa? 

- Jo, geranis. I tinc un hortènsia. Ho vaig provar amb les roses, tu, però...

- Jo cultivo paciència.

- (?)

Tele, tele!

Els dibuixos que mira la Gemma són els de la franja de matí, perquè a la tarda la tele poc s'engega. En primer lloc va el Xai Shaun, que molts dies no veiem perquè ens despertem massa just! Quan baixem a esmorzar, normalment, estan fent el Doraemon. Esmorzem amb ell i amb el Loopdidoo, i ens acabem de posar la jaqueta i rentar les dents amb en MIC. El Marsupilami és el luxe d'algun vespre aïllat: diu que són uns dibuixos ben antics, però així com en Tom&Jerry i els Patufets ni se'ls mira, en Marsupilami ("Ami, ami!") aquest sí.

Tornant al Xai Shaun, curiosa associació d'idees de la Gemma l'altre dia mirant una revista. Hi havia una fotografia d'un home negre amb els cabells força abundants, grisosos... La Gemma l'assenyala i què diu? Sí, senyors: el Xai Shaun! 

Em punxen i no em treuen sang. XD!

Tres noves amigues

 

(Parla la Gemma) Aquestes nenes són la Laia, la Clara i l'Ònia. Diumenge a la tarda ens van venir a ver una visita sorpresa i ens ho vam passar tan bé que, a l'hora de marxar, ja teníem decidit que... No serà l'última!

La Plaça Catalunya

Amb l'Ami a la Ciutadella

Carrussel de fotos

Qui ha dit que no hi ha maneres ràpides i econòmiques de refrescar la memòria? I qui ha dit que en l'era digital el paper ja era història?

El iaiu era molt iaiu

Tu, Gemma, només el recordaràs per les fotos. Però la veritat és que el teu iaiu era un tio molt gran. I tu, la teva mera presència durant aquest primer any de vida, li ha donat els pocs moments d'alegria que ha tingut durant el que, per a ell, ha sigut l'últim. Un any que s'ha allargassat com les pròrrogues en què els jugadors ja estan cansats i adolorits i no poden més. Així estava ell. 

Quan jo era petita, l'avi i la iaia treballaven cada dia i no podien estar amb mi tant com volien. Llavors no hi havia escoles bressol com el teu Tabalet, o no n'hi havia tantes, o no eren a l'abast de tothom. I per això jo passava bona part del dia amb l'àvia. I com que el iaiu només treballava al matí, amb ell totes les tardes. I a les nits també dormia amb ells.

El iaiu era qui recollia les joguines que jo havia escampat per terra; qui em feia pessigolles al llit; qui em va ensenyar a jugar al dòmino; a plastificar els llibres, a empaperar parets. Qui em va ensenyar a fer allò del "No, no, no, no, no" amb el ditet. Qui em tapava el cul i, després al matí, m'ho tirava en cara amb un "I tu per què m'ensenyes el cul?", i la llegenda familiar diu que jo responia "I tu per què mires?". El iaiu és qui posava llavis de pinyó quan li deia "Jo, avi, quin morro!" (això que comences a fer tu ara) i qui em va ensenyar a conduir uns anys després. 

Quan sortia de casa, m'ho retreia "Y decías que me amabas", deia. Però després, sota el nas, (i quin nas!), "Ji, ji, ji", reia. Quan vaig marxar a viure al Japó no va riure. I cada vegada que tornava em preguntava què tenia el Japó que no tingués casa nostra.

Perquè ell ho era molt, de casa. No li agradava estar amb gent, ni el soroll ni les converses vanes. La cuina, havia de ser de la Chaneta. Restaurants els justos, sortides escasses i telèfon, només amb nosaltres. 

En els últims temps li agradàveu el Gerard i tu. Li agradava la companyia de la Chaneta i dels seus; i de vegades xerrar, però més sovint callar. Menjar ara un sobao, ara una madalena, ara un iogurtet. "Quan dius que has de marxar?" "Et quedes, oi?" i així, anar fent.

Calendari d'advent

Un matí de novembre, en tornar del gimnàs, el papa em va fer un regal: el primer calendari d'advent. No em preguntis què és ben bé, però amb una Kitty així de grossa, qualsevol no està content!

I aquest matí, amb la mama, l'hem desprecintat i hem obert la casella número 1. Un abret de xocolata! Diu que són les postres de l'esmorzar, i que n'hi haurà durant uns dies. Molts? Pocs? Mira que m'hi podria acostumar. 

Lego-ling

A Palau, un diumenge al matí.

Ha nascut la cosineta... Àlex

Sol, solet

El ritme d'imitació de paraules noves i d'assimilació de conceptes és tan accelerat que em costa seguir-ne el ritme. Ara bé, hi ha coses que és impossible passar per alt. I aquesta, amics, n'és una. 

No he pensat mai que a la Gemma li agradés especialment la música. Jo mateixa no sóc melòmana i em reconec incapaç, a més a més, de fer gairebé res "tot i" escoltant música perquè dos "sorolls" a la vegada m'atavalen. Sí, noi, és així. Ara bé, cantar sí que m'agrada. I la Gemma aquesta setmana m'ha demostrat que a li agrada que li canti, així és que hem agafat el costum d'agafar el cançoner i cantar un parell o tres de cançons abans d'anar a dormir. Ella gira les pàgines i tria. 

Doncs bé, de "El Gegant del pi" la Gemma repeteix "balla, balla" i "pi" i "gant". Del "Cargol treu banya", repeteix "banya!". Però una frase sencera, senyors... Això era un privilegi. I la frase ha sigut "Sol, solet" (atenció, suuulet, una o totalment àtona i una ela ben palatal i catalana). 

Quan la vol, ja ho demana: "Mama, sol, suuulet". 

 

L'altra experiència lingüísticament flipant d'aquests dies va ser la conversa entre padrina i fillola al cotxe l'altre dia, divendres al vespre. La padrina té un trauma perquè la Gemma és poc petonera. La cosa va anar així:

- (M) Va, Gemma, envia'm un petonet!

- (G) (Silenci)

- (M) Va, un petonet! Mira, petonet! (muacs)

- (G) Calla. 

- (M) Calla tú!

- (G) Tu calla.

- (M) Calla tú!

- (G) Tu. 

- (M) Tu. 

- (G) Tururú.

FLI-PA, tu.

Un llit de cireres

Aquesta setmana comença a fer fred d'hivern, l'excusa que necessitàvem per estrenar el nòrdic i la funda regal de la iaia Lourdes per l'aniversari de la Gemma el mes d'agost (ja ho tenen això, les iaies; més previsores que ningú). Com que, per norma general, la Gemma sempre es queda amb gana, em va semblar que no li aniria malament tenir unes quantes cireres a mà per picar entre ronc i ronc. Sí, filla. Digues que són els moquets o la boca seca, digues missa, però guess what: RONQUES!

I no, no has dormit mai soleta. Quan et despertes, tens amb qui fer petar la xerradeta.

Menjars del món: el Rani

Que a la Gemma li agrada menjar ho sabeu tots. Aquests dies comença a ser una mica més sel·lectiva, però continua amb l'esperit aventurer i intrèpid culinàriament parlant que la caracteritza.


El seu primer restaurant va ser un siri, l'Ugarit, on cada dia que ens veuen pregunten per ella i, cada vegada que hi anem plegats, la tracten com una reineta. El segon, un japonès, el Kibuka (voilà la foto). A diferència de llavors, ara la Gemma ja tasta la cuina de tot arreu on va. I aquest cap de setmana ha tocat un indi, el Rani, al carrer Bailen. Un indi autèntic, bé de preu, amb un servei atent i amable i una parantha... Oh, quina parantha!


Com sabeu, no tot el menjar és picant a l'Índia. En canvi, sí tot el menjar és molt bo, molt especiat i, sobretot, té una riquesa i varietat de vegetals immensa.


D'aquesta aventura, el vocabulari de la Gemma es va amplicar en tres paraules: curri (cu-li), thali i parantha! ^___^

El 15è mes en imatges

Gràcies, iaiu

Manolo. Papa. Abuelo. Maestro. Avi ca-calla. Avi taca. Perro pulgoso. Iaiu.

Gràcies. Per compartir el teu temps amb nosaltres. Per les poques paraules. Per les bones paraules. Per les ensenyances. Per la paciència. Per les animalades. Per fer-nos saber que estaves orgullós de nosaltres. Per fer-nos saber que ens necessitaves.

Gràcies per compartir la vida amb nosaltres. Et trobarem a faltar, iaiu.

Ot-itis

No fa gaires mesos, un lector habitual d’aquest blog ens va donar la benvinguda a l’apassionant món de les itis. Per sort, no n’hem tingut gaires. Ara, la del dissabte va ser per emmarcar-la. Dues hores seguides de brams, llàgrimes i convulsions continuades. El motiu? Tot sembla indicar que una mica d’aigüeta o moquets que van marxar per on no toca i van anar a parar a l’oïda, inflamant-la per dintre i causant-li un dolor molt intens tot de sobte.

Vam acabar a urgències Jo em pensava que la portàvem amb una apèndix rebentada. Com a mínim. Sí, ho porto escrit a la cara, mare primerenca, it’s all over. Però com dirien els granadins, a

Per cert, els granadins que ens van dur a la clínica es mereixen un monument de dolçor i simpatia. Alejandro, Amalia, ¡GRACIAS!

Culet, culeeet!

Als catalans ens agrada el pit i la cuixa, els pets, els culs i les caques. Com a bona catalana i filla de traductors frikis, la Gemma ha incorporat l’expressió “culet, culet” al vocabulari d’aquesta setmana. Va ser el crit de guerra de l’avió de tornada de Granada, i ara és cita obligada cada vegada que anomenem el Shin chan a casa (que és sovint).  

També hem après a dir “Eita”, que és el nom de l’amiguet amb qui hem passat el darrer cap de setmana, el fill del Jose i l’Aya. La Gemma, com que no perd el temps, va decidir que dormirien junts des del primer dia (per jugar, que se us ha de dir tot...).

Tornant al vocabulari, hem treballat en les fruites: poma, pera, plàtan, kiwi, meló, síndria... i en els números: “Un, dos, tres!”. També comencem a intentar cantar cançons com ara “El Gegant del Pi”, el “Sol solet”, la “Lluna la pruna”... I ens belluguem: “Balla, balla!” Les seves cançons preferides d’aquest període són “En Joan petit quan balla” (ja assenyalem les parts del cos amb què balla, especialment dit, mà, peu i panxa) i el “Fum-fum-fum”. Una altra paraula nova: Fuuuum!

Més que paraules, però, aquesta setmana ens ha sorprès l’augment de la capacitat de diàleg:

 

“Mira, ja arribem! On som, Gemma?”, “A CASA”; 

“T’agrada la poma?” “SÍ”; “En vols més?” “AH, NO”. 

“Amb qui està el Pitu?” “AVI!”. 

“On és l’Olga?” “AL COLE!”. 

 

Flipa o no?

Haciendo amigos... mi arrrma!

(Parla la Gemma) Viatjar amb el papa i la mama està molt bé, però una ha de començar a construir la seva pròpia xarxa social, sí o no? Jo a Granada vaig conèixer la Chiara (la versió italiana de Clara), que té tres mesos més que jo, és italiana i diu "Buon giorno" en comptes de "Bon dia". Entre les dues vam revolucionar la sala d'esmorzar de l'hotel, corrent, xerrant i endrapant com a... ah, no, que això últim només ho faig jo. 

I a més a més vaig veure l'Eita, un amic retrobat després de molts mesos (l'últim cop ens vam veure a Madrid), amb qui tenim una relació passional tenyida de falsa indiferència. Sempre que ens veiem... acabem al llit!

(Parla la mama) No us perdeu el canvi de la parella Gemma-Eita de Madrid (març 2010) a Granada (novembre 2010)...

Escapa't a Granada!

El Salón del Manga de Andalucía ha sigut l'excusa d'aquest cap de setmana per fer una escapada a la ciutat de Granada. Era la primera vegada que la Gemma visitava el sud amb nosaltres, i entre d'altres coses hem: 

fet turisme...

ens hem documentat...

hem menjat xurros i tapes...

i hem fardat de papa conferenciant!

Gemma de tardor

La qual cosa ens porta a introduir una de les noves paraules del repertori de vocabulari d'aquesta setmana: fulla, fulla! De fet ja fa temps que la deia, però com que ara n'hi ha per tot arreu, surt sovint. A més ens serveixen per practicar els colors càlids d'aquesta època: "goooc" (groc), "maró" (marró) i "mell" (vermell).

Una altra de les estrelles de la setmana és el "pixet", especialment a la cua de la peixeteria.Però també anomenem el "pitet", el "buquer" (bolquer), el "pulé" (influència oriental?), i objectes de casa com la "taula", la "cadira", la "quilla" (forquilla), la "llera" (cullera). Bàsicament estem en aquella fase en què tot allò que és repetible es repeteix. Ves la llengua!

De nou, el saló del manga

(Parla la Gemma) L'últim cap de setmana de novembre sempre és el més dur de l'any pel papa i la mama perquè és quan se celebra el Saló del Manga a la Farga de l'Hospitalet on ells s'encarreguen dels convidats japonesos. I aquest any n'hi havia la tira! Treballen pràcticament nit i dia, i per això jo em trasllado a ca l'avi i la iaia i el Pitu (i no em queixo, ja m'agrada!). Però l'últim dia la mama sempre troba la manera d'arreplegar-me i portar-me a la fira a conèixer el personal. A la foto, amb els amics de Norma i el Manu.

Com que m'agraden els homes, aquest any destaco un japonès molt trempat: fa dibuixos i es diu Kamiyama.

El gegant del Tabalet

El Tabalet ha resultat ser la sabateta perfecta pel peu de la Gemma. Molt aviat hi va fer amics, hi va menjar i dormir de gust, i juga que juga i balla que balla. Com tots els coles, el Tabalet té els seus personatges de conte. Hi ha la "Sana" (Susana), que és la directora i la mandona i la que fa els callar a tots amb un "Xst!" i els fa anar més rectes que un pal d'escombra; hi ha la "Ouga" (Olga), la profe guai, de cabells curts i decolorats i ulleres de pasta, careta rodona i català amb vocals castellana, salerosa i simpaticona ella; i hi ha, sí senyors, hi ha també EL GEGANT! Amb majúscules, perquè és gran.

El gegant és una bossa de paper amb una cara pintada i cintes de colors que li fan de cabells. N'hi ha que els espanta... A altres, com la Gemma, els desperta la curiositat: I tu... Tu qui ets???

Ha tornat el papa!

(Parla la Gemma) Ei, que no em queixo per res, eh? Que consti! 15 dies sense papa són molts dies. Ningú em deixa fregar-li tant la barba, ni juga amb mi a agafar boletes amb bastonets, ni em vesteix amb bodies del Son Goku, l'Ampanman i la Dorami, ni juga amb els meus amics Shin chan, Doraemon i Beckham (el pingüí), ni, ni... Que de papa només n'hi ha un, en definitiva. I el meu viatja massa. 

Però tot té un cantó bo, sabeu? I dels viatges, el que és bo és la tornada.

Paraules de la setmana

¡Bravo! Ja tornem a tenir 10 minutets per fer blog. I "¡Bravo!" diu la Gemma quan pica de mans. "Però, com? Que no deia "pachi pachi", en japolà? Doncs ara fa "Pachi, pachi... Bravooo!". 

Ho vaig entendre dimecres, a la reunió del cole, escoltant les explicacions de la senyoreta Olga. És clar, l'Olga canta el Joan Petit, el Sol, solet, la Lluna la pruna, i en acabat fa... Bravooo! I tots a picar de mans.

Altres incorporacions de la setmana són "CUIXA", "AUUU!, fa el llop", "PATÍ" (padrí), "TIU" (ho diu el papa), "DIA!" (Bon dia), "TAKO" (el pop vermell que li ha portat el papa del Japó, i que és el "Tako " en contraposició al pop que ja teníem que és de color rosa i es diu "Pop") i el sonadíssim "TIMUUU!", resposta al "T'estimo!". I servidora fa "Oooh..." i s'eixuga la llagrimeta. Aish, que bledes som de vegades.

El 14è mes en imatges

Vet aquí al que tothom es referia quan deien que el temps passa volant. Veieu com canvia de ràpid, gairebé dia per dia? Amb catorze mesos la Gemma ja és una persona independent, que camina tota sola fins a allunyar-se considerablement sense por, perquè sap que en qualsevol moment pot girar cua i tornar o que, en tot cas, la mama (o qui estigui amb ella) tornarà a buscar-la; que s'entreté sola i crea el seu món imaginari amb els seus amics de peluix (Shin chan, Doraemon, Nevat i vaca; sí, deformació professional. Sort que li agraden!) i s'hi està estones llargues xerrant-hi, sense necessitat d'atenció... humana?), que busca l'atenció de la gent i fa amics tota sola, grans i petits. I corre, com corre! A la que et despistes ja t'ha marxat. Continua inalterable la total absència de sensació de perill i el desconeixement de la por. I que duri! Mira, ara ens comencem a despertar i a dir-li bon dia al Shin-chan. Vaig a veure si em deixen ficar cullerada a la conversa...

Una nena amb sabatetes noves

Avui, sense el "com". Literalment.

Avui descobrim... la nevera

...De la iaia! 

(Parla la Gemma)La de casa és un rotllo. Té calaixos a sota i no hi arribo! I jo sé que hi ha nyam-nyam, més-més. Ja està bé, no? Per què no ens fan més alts de fàbrica, als nens?

(Parla la mama) Qui va inventar els combis tenia peques a casa. Per això ho va fer tan bé!

Meravelles del llenguatge

Es dóna la paradoxa que no n’hem parlat gaire, tot i que va de paraules. Una de les coses que més ens meravella dia a dia de l’evolució de la Gemma és precisament el llenguatge. Des que va fer la seva primera paraula a Tòquio el dia del pare (“papa”, tenia 7 mesos) fins ara hi ha hagut  diverses etapes.

La primera era d’ assimilació, input. Va ser entre el març i el juny que érem a Tòquio, ella xuclava molt però repetia poc. Del Japó vam marxar amb quatre paraules: baibai (adéu), pachi-pachi (pica de mans), moshi-moshi (el nostre digui? digui?, en respondre al telèfon) i dôzo. I de fet encara se’n recorda perquè les utilitzem per casa. També aquí ja utilitzava activament i amb coneixement de causa el mama, papa, tata, iaia.

La segona,  dels 10 als 12 mesos de repetició, com els lloros (aquesta encara dura ara). Va començar repetint sons senzills, síl·labes simples de consonant i vocal, i també a reproduir sons d’animals: bibi, pipi, caca, mé-mé (menjar, ve de “més, més” perquè no en té mai prou!), nas, boca; té!, sempre alt i clar; i també vaca, muu-muu, cua-cua, gua-gua, meu-meeeu, poc-poc-poc...

Des dels 11, a primers d’agost, ja estem en una altra fase. Ara ja entenem, recordem i anomenem coses i persones que no hi són. Continua la repetició, però fem sons més complicats: paraules com “panxa”, “pinta”, “cotxe”, “conte”, “clau”, “blau” i “Shin chan” les diu perfectament des del primer dia. També diu amb totes les lletres “gràcies”. Quan les paraules tenen més de dues síl·labes, es produeix un fenomen d’el·lisió de la primera meitat del mot: la galeta és “leta”, la tortuga és la “tuga”, la pilota és “pota”.  I només en dues paraules fa un canvi de síl·labes persistent i molt curiós: són la “pata” per la tapa, ja sigui de la carmanyola, el iogurt o una capsa; i “Titu” per Toti (de nom real Jordi), el nostre veïnet de Vallfogona.

El procés s’ha accelerat durant el mes 13 i ara la llista ja seria massa llarga! L’evolució és diària i perceptible fins i tot per mi, que estic sempre amb ella. Per això m’he proposat fer un post lingüístic cada setmana, que es noti la fascinació materna per aquest tema. Aquest és el primer.

Als 13 +2 la Gemma ha sumat al vocabulari: “Ouga” (Olga, la seva mestra), “Júria” (Júlia, la seva millor amiga) i dos bàsics (diuen que ens duran de cap, sobretot el segon): “chí” i “no”.

A prova de Gemmes

Si mai us heu sentit temptats de pensar que això de la “seguretat per a nadons” és una exageració, traieu-vos-ho del cap. Si hi ha un endoll, el miraran de potinejar. Si hi ha un calaix, el provaran d’obrir. És inherent, no ho poden evitar.  

La curiositat és una mescla d’esperit aventurer i total falta de consciència del perill. I com se sol dir, mata el gat, però no només el gat. Feu cases a prova de bombes perquè val més prevenir que curar.

Troco troc, troco troc

(Parla la Gemma) Fa unes setmanes, el padrí em va presentar el cavallet de l'euro. Era a la Plaça Sant Eudald de Ripoll. I jo que tinc molt bona memòria, avui hi he tornat i... no he volgut marxar sense tornar-m'hi a pujar. Com era allò? Ho hem provat, ens ha agradat i repetirem, oi? Doncs això! ^____^

Pam i pipa

Ahir vespre, fent el ximple davant del mirall, després de fer ganyotes, de tocar-nos el nas, la panxa i el cap, de fer cara de por i de sorpresa, de dur-nos les mans al cap i arronsar les espatlles (tot això fem ja!) vam aprendre una cosa nova. Sabeu quina? Voleu saber quina? 

(Parla la Gemma) Doncs no us ho diré! PAM I PIPA! PAM I PIPA!

El plaer de menjar

A la Gemma li agrada menjar, no és cap secret. Li agradava la teta, li va agradar la fruita, després la verdura... I amb el pas del temps hem descobert que tant se val què mengi: el sol fet de menjar és una festa. Per això intentem menjar junts tantes vegades com podem, fent coincidir les hores dels àpats de petita i grans sempre que és possible. Els esmorzars (oh, el plaer dels matins! sempre m'he preguntat com hi pot haver gent que hi renuncia), per suposat, són sempre de tres, i són variats, rics i abundants: hi ha cereals, hi ha llet, hi ha fruita, iogurts, galetes, Nutella, pa, pernilet, formatge, oli i sal. De tot una mica. I de tant en tant, una sorpresa: a la foto de dalt, per exemple, el pare va aparèixer per la porta tornant del gimnàs amb una preciosa ensaimada que la Gemma va provar... li va agradar... i diu que repetirà!

 

Una altra gran sort de la Gemma i els àpats és que no té por de res: si els papes s'ho mengen, jo també! Un exemple recent: l'arròs negre. El mateix color que les caques del vesp... alto, hi ha detalls que no cal donar ^_^.  

 

Però menjar no és només engolir aliments, oi? És un art que s'ha d'aprendre! Encara no arribem a pelar les gambes amb forquilla i ganivet, però comencem a sentar les bases. 

(Parla la Gemma) Eeeei! Que ja menjo maduixes amb forquilla! Ja sóc graaan!