El iaiu era molt iaiu

Tu, Gemma, només el recordaràs per les fotos. Però la veritat és que el teu iaiu era un tio molt gran. I tu, la teva mera presència durant aquest primer any de vida, li ha donat els pocs moments d'alegria que ha tingut durant el que, per a ell, ha sigut l'últim. Un any que s'ha allargassat com les pròrrogues en què els jugadors ja estan cansats i adolorits i no poden més. Així estava ell. 

Quan jo era petita, l'avi i la iaia treballaven cada dia i no podien estar amb mi tant com volien. Llavors no hi havia escoles bressol com el teu Tabalet, o no n'hi havia tantes, o no eren a l'abast de tothom. I per això jo passava bona part del dia amb l'àvia. I com que el iaiu només treballava al matí, amb ell totes les tardes. I a les nits també dormia amb ells.

El iaiu era qui recollia les joguines que jo havia escampat per terra; qui em feia pessigolles al llit; qui em va ensenyar a jugar al dòmino; a plastificar els llibres, a empaperar parets. Qui em va ensenyar a fer allò del "No, no, no, no, no" amb el ditet. Qui em tapava el cul i, després al matí, m'ho tirava en cara amb un "I tu per què m'ensenyes el cul?", i la llegenda familiar diu que jo responia "I tu per què mires?". El iaiu és qui posava llavis de pinyó quan li deia "Jo, avi, quin morro!" (això que comences a fer tu ara) i qui em va ensenyar a conduir uns anys després. 

Quan sortia de casa, m'ho retreia "Y decías que me amabas", deia. Però després, sota el nas, (i quin nas!), "Ji, ji, ji", reia. Quan vaig marxar a viure al Japó no va riure. I cada vegada que tornava em preguntava què tenia el Japó que no tingués casa nostra.

Perquè ell ho era molt, de casa. No li agradava estar amb gent, ni el soroll ni les converses vanes. La cuina, havia de ser de la Chaneta. Restaurants els justos, sortides escasses i telèfon, només amb nosaltres. 

En els últims temps li agradàveu el Gerard i tu. Li agradava la companyia de la Chaneta i dels seus; i de vegades xerrar, però més sovint callar. Menjar ara un sobao, ara una madalena, ara un iogurtet. "Quan dius que has de marxar?" "Et quedes, oi?" i així, anar fent.