L'escoleta

Aquest estiu, la Gemma ha passat molts matins a un lloc anomenat l'Escoleta: una mena d'esplai per a nens de fins a tres anys que hi ha a tocar de casa, a l'antiga casa del rector, ara totalment reformada i feta llar d'infants.

A l'Escoleta, la Gemma ha fet molinets de vent, punts de llibre, dibuixos i làmines amb gomets; ha jugat amb l'Arnau, la Sara, en Guillem... ha fet grans amics com la Laia i s'ha deixat mimar per les mans expertes de la Judit i la Conxi, i també de l'Anna i la Gisela.

(Parla la Gemma) Ja s'ha acabat l'estiu? Jaaa? Us trobaré a faltar! Sort que ens anirem veient de tant en tant... I l'estiu que ve ens tornem a trobar!

Per cert, l'Escoleta de Vallfogona té blog propi i tot.

Qui vol joguines...?

...Quan hi ha... PINSES D'ESTENDRE LA ROBA!?!?

Papa, jo vull un i-phone!

Les primeres passes!

Han sigut tres, una dues i tres, i han sigut a Amèrica, a cals avis dos.

(Parla la Gemma) Home, la mama em diu "Vine a fer-me una abraçada!" des de metre i mig de distància, què volies que fes? Doncs apa, abraçada! No sé per què, avui m'ha abraçat més fort que altres vegades, com si li fes mooolta il·lusió...

La cinquena, a Holanda

Sí, sí, ja sé que vaig prometre que no tornaria a parlar d'aquest tema, però noi... És que cada dent és una festa!
La cinquena va venir amb nosaltres a la maleta. Made-in-Holland. I és la de dalt a la dreta.

Escapa't a Holanda!

El naixement del tercer fill dels nostres amics Sanne i Camiel ha estat l'excusa oficial d'aquesta escapada a Holanda. Un parell de nits, només, que això d'anar a casa d'amics vols dir alterar-los la rutina i fer-los anar una mica de corcó, i no volem molestar gaire. Però unes hores de la companyia de persones especials a qui, malauradament, no veiem cada dia... Mm!, això no pot fer mai mal.

Parlem de vols.

El d'anada va comencar una mica accidentat: un pot de farinetes de vidre es va esmicolar... a la meva bossa! Uff, suor freda, sort que hi ha Kleenex, bon humor i bona voluntat. Passat això, la Gemma va dormir com un liró fins que els passatgers van comencar a desfilar per sortir, ja aterrats als Netherlands. Beneït vol a l'hora justa de la migdiada!

A la tornada, en canvi, l'hora de la migdiada ja havia passat: però nosaltres anàvem preparades amb ampolles d'aigua, suc, berenar (poma, plàtan i bastonets), arròs inflat recovert de iogurt (recomanació de la Sanne) i un parell de jocs nous, la novetat. Entre això i mirar el paisatge per la finestreta, fullejar les revistes i reclamar l'atenció dels passatgers del veïnat i el personal masculí de l'avió, les tres hores van passar en un pim-pam. Poca broma: entretenir un peque que cada cinc minuts necessita un estímul diferent fins que cinc minuts més i se'n torna a cansar no és fàcil. Però qui ha dit que ho fos? Prova superada! Següent!

Parlem d'amics. La primera nit va a ser a cal Maikel (que ens va recollir), la Cris i la Mila. La Cris i la Mila es porten un any i cinc dies i, tot i que es veuen un cop cada dos mesets aproximadament, s'estan fent realment molt amigues.


La Mila últimament menja poc, la "Xema" (com li diu ella) menja per totes dues. La Mila ja camina i puja a la trona tota sola i s'entreté fent dibuixets. La "Xema" encara s'arrossega, demana ajuda per enfilar-se als llocs i només fa dibuixets amb el puré. La Mila ja és amiga de l'orinalet, la "Xema" porta bolquerSSS i els omple. Sort que l'amistat no fa diferències.

i els horaris tampoc. les 9 tothom a fer nones. Que comenca la festa dels grans, amb ampolles de cava de la plana de Lleida, whisky de no-sé-què, xerrera i temps. Mmm... Que la nit és jove!

La segona nit va ser a ca la Sanne i el Camiel. Vam passar tot el dia junts: al matí, amb el Kasper i la Gemma. El Kasper és un nadó de 6 setmanes que sembla que no hi sigui, oh! quin angelet. Dorm, menja, caga, dorm, menja i caga. No se'l sent per a res! A la tarda, amb les nenes, la Veerle i l'Sterre. Moment delirant: el bany (totes tres plegades) i una hora de jocs i contes en un poti-poti d'idiomes. I sopar de panekoken amb sucre, nyamiii!

El millor de quedar-te a ca la Sanne i el Camiel és formar part del seu dia a dia. Dimecres al matí, la Gemma i jo vam acompanyar les nenes a l'escola en bicicleta, com s'ha de fer a Holanda on el terreny és pla i els carrers amples. Sempre he pensat que Houten, el poble on viuen, als afores d'Utrecht, és com una mena de fairy land for families with kids. Una marabunta de mares i pares i nens enfila el camí cap a l'escola entre les 8 i les 8.30 del matí, sense pressa, xino-xano, anar fent. Uau. Res de cotxes, clàxons, caravanes, cangurs i iaies. Alguna cosa no fem bé a casa nostra.

(Parla la Gemma) Com (segons la mama) deia aquell slogan tan vell, d'abans que jo nasqués: Escapa't a Holanda (amb la mama)!

Avui descobrim... el cavallet d'un euro!

I ja estàaa? Necessito més euruuus!

Avui descobrim... la festa d'aniversari

...I és d'aquelles ocasiones en què una imatge val més que mil paraules. A tots, GRÀCIES!

Avui descobrim... el rovelló!

Perquè el padrí, el Gerard i el Marc han trobat el primer rovelló de l'any a ple mes d'agost. AR-TIS-TES!

(Fixeu-vos que, per variar, la Gemma està en segon pla)

La Gemma campestre

El 12è mes en imatges

Feliciteu-la! Ja és oficial: la Gemma ha deixat de ser un nadó. Ara ÉS UNA NENA!

No passa d’un dia per l’altre però gairebé. De cop i volta, el “bebè” t’entén tant, et respon tant, pesa tant, es belluga tant, corre tant... que ja no és un “bebè”. I aquest és el cas. Ara la Gemma exposa el seu criteri estirant-nos, marranejant, rient, corrent, estirant els pantalons, aixecant els bracets perquè l’agafis, estirant-te el nas o el bigoti (a l’avi 2, només, l’únic que en té), fent el que pot, vaja, per comunicar-se. Coneix una pila de parts del cos (el nas, l’orella, la boca, la panxa, els peuets...), de colors, de persones i d’elements (les fulles, les flors, el gronxador, la vaca, l’aneguet...). Diu una dotzena de paraules, entre les quals el “té!” (ens ha sortit generosa) i ens destrossa els lumbars perquè està així-així-així de caminar... però encara agafadeta de la mà!

Tal dia com avui...

Estava parint. Sí, nens, parint.

Recordo que només llevar-me al matí vaig tenir un caprici de dolo, i a risc d’arribar tard a la visita amb el metge, ens en vam anar a esmorzar. Recordo que encara no havia pujat al cotxe que ja tenia uns dolors regulars, ara sí ara no, uf, quin mal!, que en arribar a la clínica em van confirmar que eren contraccions. I recordo molt més, perquè és sabut que a les mames ens agrada això de parlar de parts, però us ho estalviaré.

Uf, que gore, tu, això de parir. Sort que qui pareix, com que té el cap just a l’altra banda del lloc en qüestió, no veu gairebé res. Per a més detalls, pregunteu-li al Marc (o no!).

Tal dia com ahir...

Tal dia com ahir, ara fa un any, la meva panxa estava així de plena.

Però el meu cap encara ho estava més.

Cadascú parla de l’experiència de tenir fills d’una manera diferent: per a uns, “s’ha acabat la vida”, per a altres comença, per a uns tot canvia, pels altres només canvia el focus. Hi ha qui en parla com un regal de Déu o Buda i qui els considera un mal necessari, un apèndix (dolorós durant una temporada, segurament associada a bolquers i plors). Hi ha per qui són el vehicle per a tenir néts, simplement, i qui els té com a norma imposada, perquè és el que s’ha de fer (segons els altres). Hi ha tantes experiències com fills i pares, francament.


En qualsevol cas, ser pares és un terrabastall. En el nostre cas, no se m’acut millor manera de descriure’l que com un seguit de sumes i restes, com aquests primers dotze mesos de la vida de la Gemma fossin una llaaarga classe de càlcul avançat. La Gemma ha restat improvisació a les nostres vides: ara cal organitzar-se millor, perquè la logística d’un nadó és aparatosa i perquè sovint les nostres accions afecten a tercers, les persones que participen de la vida de la Gemma i de la nostra. Ha restat egocentrisme, perquè ara ja no només (però sí “també”, no s’ha de deixar de fer) pensem en allò que a nosaltres ens agrada, ens ve de gust fer i ens estimula en cada moment. Hi ha una altra personeta, a qui a més a més, de moment, no podem demanar parer, i per tant anem fent segons ens sembla deduir-li els gustos per un somriure, una carícia o una rialla. Ha restat lleugeresa, en sentit figurat i també físic, a les decisions i a l’equipatge. Ha restat hores de lectura. Ha restat son, i ha reduït la despesa en restaurants i en viatges.

En contrapartida, la llista de sumes també és llarga: o de potències, més ben dit, una progressió exponencial amb moltes comes. El nen que neix s’estima més cada dia que passa. I cada dia que passa en descobreixes signes que ell també t’estima. Primer et coneix la veu, l’olor, després la cara, un dia et somriu i a l’altre, quan te n’adones, t’abraça i et diu “guaaaapo” i “guaaapa”. La Gemma ha sumat amor a les nostres vides. No només el seu, que és pur i incondicional malgrat les vegades que la portem al metge a punxar-la, o les vegades que hagi pogut caure, o de les vegades que la fem dormir-menjar-saludar-caminar quan no en té ganes; no només el seu, sinó el de familiars i amics que l’han rebut al món i que fa dotze mesos que s’esforcen a adaptar la seva rutina per poder formar part de la seva vida i fer més fàcil la nostra. Ha sumat conciliació i capacitat de diàleg. Ha sumat comprensió de les decisions que en el seu moment van prendre els nostres pares. Ha sumat sorpresa per coses petites, quotidianes, que ara em semblen revolucionàries (i espera’t que aprengui a fer pipí sola, uau, quina passada!). Ha sumat lectura de literatura pràctica per a nadons (una pila). Ha sumat despesa en fotografia (ah, no! que ara les fotos no s’han de dur a revelar, encara sort!) però, per davant de tot, ens ha sumat l’experiència de ser pares, la transformació d’individus independents i, per extensió i en certa manera, solitaris a individus més complexes encara, perquè en els fills hi ha una part de nosaltres. I tot això sense deixar de ser nosaltres.

Tela, oi? Si això és només el primer any... Espera’t!

El gronxador de la iaia

A la iaia Montse li agrada portar-me al parc. Juntes pugem al tobogan, juguem amb la sorra, ens gronxem (ara es gronxa, ara em gronxa, però ep! Jo no la gronxo a ella.) Sí, tu, el gronxador és el que més ens agrada a totes dues.

Però és clar, la iaia Montse no hi és sempre. Per això, sabeu què m’ha regalat pel meu aniversariii? Sí, un gronxador!! I el papa, el Manu, l'Annabel i la Thaïs, que ens van venir a veure, me'l van muntar.

Tiiin taaan tiiin taaan tiiin taaan. Si truca la iaia, digues-li que no hi sóc, que tinc feina a gronxar-me!!!

Estic molt contenta, iaia!

Progressos a Vallfogona

Aquests dies la Gemma està progressant molt. Ja fa setmanes que gateja, de fet va començar deu fer uns dos mesos ja, però últimament ja va com una moto i en qualsevol moment ja sembla que començarà a fer els primers passos tota dreta... Vegem com gateja, vegem!

Per altra banda, també està practicant en el noble art de pujar les escales... Però sempre sota la supervisió d'un adult, és clar, que si no es pot fúmer una bona nata, perquè no només pretén pujar (encara rai), sinó que a sobre les vol baixar després, i això és més delicat!

Avui descobrim... la crema catalana

(Parla la Gemma) Mama, quan me la faràs a casa???

Avui descobrim... Camprodon

Aquest diumenge, el Marc, la Gemma i jo hem anat a fer de domingueros. I com a bons domingueros, hem anat a un lloc ple de domingueros on és impossible aparcar el cotxe i on la gent surt de missa vestida de diumenge per ficar-se corrents al restaurant, prèvia reserva.

Nosaltres no teníem reserva, però hem sortit rodolant i contents del Pont 9 (molt recomanable).

Camprodon és el poble del pont vell, el poble de les galetes que tantes vegades regalem als amics del Japó, el poble del pernil dolç i el del mercat del diumenge. Al mercat hem comprat roba d’abric per la Gemma, que aquesta setmana s’ha girat fred al Ripollès.

Tardes de lectura

Altres maneres de passar les tardes que no fa bo a la piscina.

Tardes a la piscina

Vallfogona ara té una piscina. De fet són dues, una de gran i una de petita. Com que les piscines no són gaire grosses, no es pot dir que siguin un lloc per fer esport. El recinte de les piscines és més aviat un lloc de lleure i de reunió, de xerrera i de safareig, de mirar la pell massa blanca de l'un, les cuixes massa grosses de l'altre, i les pelleringues d'un tercer.

Però això és la muntanya, i no cada dia fa bo per banyar-se. I si no fa bo (molt, molt bo, sol de justícia des de primera hora del matí imprescindible) la temperatura de l'aigua no puja prou com per ficar-s'hi (i no sortir-ne fet un glaçonet de gel amb potes).

Quan fa bo, a la Gemma li agrada la piscina. Li agrada molt. Sempre amb el papa o amb la mama (o de la mà del seu nou amic Arnau, aquest dia, tot caminant per la voreta els dos). Fem xof-xof, fem la barqueta, nadem boca avall, nedem d'esquena, movem els peuets i caminem a la petita. I entre això i les persecucions de formigues per la gespa, les nits dels dies de piscina dormim com lirons.

Ja són quatre!

No és cap novetat, ja l'heu vista a les darreres fotos. Les dues de baix van sortir al Japó (als 7 mesetes), i les dues paletes de dalt, tan separades que li donen una pinta de pillastre que fa por, entre el juny i el juliol (als 10 mesos, aproximadament). A partir d'ara, no tornarem a parlar de dents si no és que són notícia per algun motiu en concret.

De moment, les dents de la Gemma no li han donat excessiva mala vida, ni plors ni febrades. De moment, veient la Gemma ens sembla que allò que diuen que "si fóssim grans, no ho aguantaríem" no acaba de ser veritat. I esperem que no ho sigui, i que li surti una dentadura perfecta (una altra cosa en la qual no s'assemblaria a sa mare) de manera progressiva i indolora!

La rateta que caçava la mosqueta

La rateta que escombrava l'escaleta

Recordeu aquell clàssic...?

M'he sobat

(Parla la Gemma) I quèee passaaa!? ;-)

Els avis 2 i jo

(Parla la Gemma) L'avi dos (que com deia no fa gaire, no s'hauria de dir així perquè és l'únic rebesavi que tinc i el millor del món) està malaltó i s'ha quedat a passar uns dies a l'hospital perquè el posin bo. Per això ara no el puc veure. Espero que els senyors doctors facin la seva feina. Amb ell i amb la iaia dos, que li fan mal les cametes. Fa uns dies vam passar junts una setmana sencera i m'ho vaig passar pipa. Quan estigueu bons, oi que tornareu a veure'm?

Ei, que sóc portada d'un catàleg!

Avui la Tomomi-san de l'agència japonesa ens ha escrit un email per informar-nos que ja tenia a les mans el catàleg de Combi mini, la marca per la qual la Gemma va fer el seu únic bolo de model. I atenció, que és portada! No hem rebut els catàlegs impresos encara, però si aneu a la web de la marca i feu una ullada a les noves tendències de la temporada tardor-hivern... VOILÀ!

El catàleg es pot veure sencer (123 pàgines) online aquí. Aneu passant les pàgines a la fletxeta de la dreta, veureu que la Gemma surt en vuit o deu modelets.

(Parla la Gemma) Ei, que estic maca??? No ho sé, eh? Jo no m'hi acabo de reconèixer. Em veig diferent, pelona, gordeta, petita! La mama diu que és perqùe ara ja tinc gairebé un any sencer, i aquí tenia només 7 mesos. Com passa el temps, eh?
(Parla la mama) Sí, tu. Aviat et sortiran canes com a la mama.

De vegades ens divertim

(Canten la Gemma, el papa-fotògraf- i la mama, versionant els Manel)

"De vegades ens divertim,
de vegades ens divertim,
de vegades, la mama fa el bèstia

i jo em pixo de riure i juguem al llit."

La carrera de les compres

L'Esclat és el súper més canyero del món. Bruuum, bruuum!

El Magnum i jo

Com anava allò? "Es mío, solo mío, ¿vale?" Doncs això.