Tal dia com ahir, ara fa un any, la meva panxa estava així de plena.
Però el meu cap encara ho estava més.
Cadascú parla de l’experiència de tenir fills d’una manera diferent: per a uns, “s’ha acabat la vida”, per a altres comença, per a uns tot canvia, pels altres només canvia el focus. Hi ha qui en parla com un regal de Déu o Buda i qui els considera un mal necessari, un apèndix (dolorós durant una temporada, segurament associada a bolquers i plors). Hi ha per qui són el vehicle per a tenir néts, simplement, i qui els té com a norma imposada, perquè és el que s’ha de fer (segons els altres). Hi ha tantes experiències com fills i pares, francament.
En qualsevol cas, ser pares és un terrabastall. En el nostre cas, no se m’acut millor manera de descriure’l que com un seguit de sumes i restes, com aquests primers dotze mesos de la vida de la Gemma fossin una llaaarga classe de càlcul avançat. La Gemma ha restat improvisació a les nostres vides: ara cal organitzar-se millor, perquè la logística d’un nadó és aparatosa i perquè sovint les nostres accions afecten a tercers, les persones que participen de la vida de la Gemma i de la nostra. Ha restat egocentrisme, perquè ara ja no només (però sí “també”, no s’ha de deixar de fer) pensem en allò que a nosaltres ens agrada, ens ve de gust fer i ens estimula en cada moment. Hi ha una altra personeta, a qui a més a més, de moment, no podem demanar parer, i per tant anem fent segons ens sembla deduir-li els gustos per un somriure, una carícia o una rialla. Ha restat lleugeresa, en sentit figurat i també físic, a les decisions i a l’equipatge. Ha restat hores de lectura. Ha restat son, i ha reduït la despesa en restaurants i en viatges.
En contrapartida, la llista de sumes també és llarga: o de potències, més ben dit, una progressió exponencial amb moltes comes. El nen que neix s’estima més cada dia que passa. I cada dia que passa en descobreixes signes que ell també t’estima. Primer et coneix la veu, l’olor, després la cara, un dia et somriu i a l’altre, quan te n’adones, t’abraça i et diu “guaaaapo” i “guaaapa”. La Gemma ha sumat amor a les nostres vides. No només el seu, que és pur i incondicional malgrat les vegades que la portem al metge a punxar-la, o les vegades que hagi pogut caure, o de les vegades que la fem dormir-menjar-saludar-caminar quan no en té ganes; no només el seu, sinó el de familiars i amics que l’han rebut al món i que fa dotze mesos que s’esforcen a adaptar la seva rutina per poder formar part de la seva vida i fer més fàcil la nostra. Ha sumat conciliació i capacitat de diàleg. Ha sumat comprensió de les decisions que en el seu moment van prendre els nostres pares. Ha sumat sorpresa per coses petites, quotidianes, que ara em semblen revolucionàries (i espera’t que aprengui a fer pipí sola, uau, quina passada!). Ha sumat lectura de literatura pràctica per a nadons (una pila). Ha sumat despesa en fotografia (ah, no! que ara les fotos no s’han de dur a revelar, encara sort!) però, per davant de tot, ens ha sumat l’experiència de ser pares, la transformació d’individus independents i, per extensió i en certa manera, solitaris a individus més complexes encara, perquè en els fills hi ha una part de nosaltres. I tot això sense deixar de ser nosaltres.
Tela, oi? Si això és només el primer any... Espera’t!
Però el meu cap encara ho estava més.
Cadascú parla de l’experiència de tenir fills d’una manera diferent: per a uns, “s’ha acabat la vida”, per a altres comença, per a uns tot canvia, pels altres només canvia el focus. Hi ha qui en parla com un regal de Déu o Buda i qui els considera un mal necessari, un apèndix (dolorós durant una temporada, segurament associada a bolquers i plors). Hi ha per qui són el vehicle per a tenir néts, simplement, i qui els té com a norma imposada, perquè és el que s’ha de fer (segons els altres). Hi ha tantes experiències com fills i pares, francament.
En qualsevol cas, ser pares és un terrabastall. En el nostre cas, no se m’acut millor manera de descriure’l que com un seguit de sumes i restes, com aquests primers dotze mesos de la vida de la Gemma fossin una llaaarga classe de càlcul avançat. La Gemma ha restat improvisació a les nostres vides: ara cal organitzar-se millor, perquè la logística d’un nadó és aparatosa i perquè sovint les nostres accions afecten a tercers, les persones que participen de la vida de la Gemma i de la nostra. Ha restat egocentrisme, perquè ara ja no només (però sí “també”, no s’ha de deixar de fer) pensem en allò que a nosaltres ens agrada, ens ve de gust fer i ens estimula en cada moment. Hi ha una altra personeta, a qui a més a més, de moment, no podem demanar parer, i per tant anem fent segons ens sembla deduir-li els gustos per un somriure, una carícia o una rialla. Ha restat lleugeresa, en sentit figurat i també físic, a les decisions i a l’equipatge. Ha restat hores de lectura. Ha restat son, i ha reduït la despesa en restaurants i en viatges.
En contrapartida, la llista de sumes també és llarga: o de potències, més ben dit, una progressió exponencial amb moltes comes. El nen que neix s’estima més cada dia que passa. I cada dia que passa en descobreixes signes que ell també t’estima. Primer et coneix la veu, l’olor, després la cara, un dia et somriu i a l’altre, quan te n’adones, t’abraça i et diu “guaaaapo” i “guaaapa”. La Gemma ha sumat amor a les nostres vides. No només el seu, que és pur i incondicional malgrat les vegades que la portem al metge a punxar-la, o les vegades que hagi pogut caure, o de les vegades que la fem dormir-menjar-saludar-caminar quan no en té ganes; no només el seu, sinó el de familiars i amics que l’han rebut al món i que fa dotze mesos que s’esforcen a adaptar la seva rutina per poder formar part de la seva vida i fer més fàcil la nostra. Ha sumat conciliació i capacitat de diàleg. Ha sumat comprensió de les decisions que en el seu moment van prendre els nostres pares. Ha sumat sorpresa per coses petites, quotidianes, que ara em semblen revolucionàries (i espera’t que aprengui a fer pipí sola, uau, quina passada!). Ha sumat lectura de literatura pràctica per a nadons (una pila). Ha sumat despesa en fotografia (ah, no! que ara les fotos no s’han de dur a revelar, encara sort!) però, per davant de tot, ens ha sumat l’experiència de ser pares, la transformació d’individus independents i, per extensió i en certa manera, solitaris a individus més complexes encara, perquè en els fills hi ha una part de nosaltres. I tot això sense deixar de ser nosaltres.
Tela, oi? Si això és només el primer any... Espera’t!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada