Fa setmanes que la Gemma va aprendre a somriure: primer eren ganyotes, intents més o menys afortunats que nosaltres ràpidament interpretàvem com a expressions de felicitat (segurament més per ganes que ho fossin que per certesa, perquè no en teníem cap).
Però el diumenge dia 20, el dia que feia els 4 mesos, a casa del padrí, vam fer un pas endavant. Allò ja no era un somiure, era una RIALLA amb totes les lletres. I una altra i una altra, sempre responent a les manifestacions exagerades de babaísme (que ve de babau) que li feia el padrí, incansable. L'experiència és un grau, i ell en sap molt de fer de pare.
D'ençà de llavors, cada dia hi ha rialles. Són més freqüents a primera hora del matí i a última de la nit, abans de posar-la a dormir. Amb qui més rialles fa és amb el "babaísme" del pare i la mare. Però també amb el de la iaia Lourdes, el tito Manu, la padrina, el Sergi i també... el Gatobús. Sí, sí, amb el Gatobús. I el mèrit del Gatobús, atenció, és que ell no té necessitat de fer el babau per obtenir una rialla.
No hi ha justícia en aquest món, ja ho pots ben dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada