Dimarts i dijous

Avui és l'últim dia de l'any, 31 de desembre. Però la Gemma encara no hi entén de dates, ni de si l'any comença o s'acaba: per ella, avui és dijous.

(Sí, els dies de la setmana sí que els domina, almenys intuitivament... O no?)

En tot cas, què tenen els dijous que no tinguin els altres dies de la setmana? Més estones a coll, amb uns coixins molt més tovets i generosos que els de la mare. Més petons. Més fotos. Més fonts de carinyo. Nomes quatre lletres, a-v-i-s, fan tot això!

Des que la Gemma tenia dos mesos que els avis Josep Maria i Lourdes baixen cada dimarts i dijous a passar unes hores amb ella mentre jo me'n vaig a treballar. Els altres dies m'arreglo treballant quan ella dorm, d'hora al matí o tard al vespre i alguna tarda que la Gemma està amb el pare. Però els dimarts i dijous la Gemma està amb els avis una pila d'hores, i segons diu la iaia, els explica tot el que ha fet els altres dies amb nosaltres, xerren, juguen, passegen, es deixen dir coses maques per les dependentes i les veïnes, vaja, que s'ho passen teta. L'avi és un as del supermercat, dels arreglos per casa i d'adormir la Gemma a l'hamaca amb una paciència inacabable.

I per si fos poc, quan arribem molts dies ens trobem la roba neta i algun dinaret per sucar-hi pa (i vull dir literalment, MOLT de pa!). Altres dies sortim tots a dinar. La Gemma diu que els dimarts i els dijous li agraden molt. Jo la trobo a faltar terriblement davant de l'ordinador però... sí, hi estic d'acord. I el Marc (sobretot per la part dels guisats). En resum, ens agraden els dimarts i els dijous.

Bon any!

La primera rialla

Fa setmanes que la Gemma va aprendre a somriure: primer eren ganyotes, intents més o menys afortunats que nosaltres ràpidament interpretàvem com a expressions de felicitat (segurament més per ganes que ho fossin que per certesa, perquè no en teníem cap).

Però el diumenge dia 20, el dia que feia els 4 mesos, a casa del padrí, vam fer un pas endavant. Allò ja no era un somiure, era una RIALLA amb totes les lletres. I una altra i una altra, sempre responent a les manifestacions exagerades de babaísme (que ve de babau) que li feia el padrí, incansable. L'experiència és un grau, i ell en sap molt de fer de pare.

D'ençà de llavors, cada dia hi ha rialles. Són més freqüents a primera hora del matí i a última de la nit, abans de posar-la a dormir. Amb qui més rialles fa és amb el "babaísme" del pare i la mare. Però també amb el de la iaia Lourdes, el tito Manu, la padrina, el Sergi i també... el Gatobús. Sí, sí, amb el Gatobús. I el mèrit del Gatobús, atenció, és que ell no té necessitat de fer el babau per obtenir una rialla.

No hi ha justícia en aquest món, ja ho pots ben dir.

M'agrada estar amb homes (2a part)

(Parla la Gemma) Aquí, amb el papa i el tito Manu. El tito Manu és un habitual de la casa que de tant en tant ens cuida a mi i al Tama. No li agraden ni el pebrot ni el formatge. I té una gateta molt maca que es diu Yara. Ahir la vaig anar a veure i no em va fer gaire cas, per això... El pròxim dia miraré d'estirar-li la cua aviam si així ens fem amigues. Us sembla que li agradarà?

A Barcelona també tenim mar

Hi ha qui li agrada el mar a l'estiu, quan es pobla densament de banyistes i de gent que s'estira a prendre el sol pràcticament nua a la platja. Els uns t'esquitxen, els altres criden, els altres posen una música que poques vegades és del teu gust... No, a mi la platja a l'estiu no m'agrada.

A l'hivern, en canvi, hi aniria cada dia. És com el foc: els miraries hores i hores sense cansar-te'n. Quan fa fred, el mar és un lloc solitari, en calma, on només se sent la remor de les onades i l'olor de la sal. Invita a una activitat eminentment passiva, l'observació, i per això suposo que molts la trobaran avorrida. A mi, digueu-me sedentària, em sembla apassionant.

Diumenge 27 de desembre. L'endemà de dos dies de festa grossa, molta gent, soroll, rebombori. Avui volem un dia de calma tots tres, sense plans, no farem gaire res. Però ai... fa solet! Apa, tito, cap a la platja. Avui la Gemma ha vist el mar i ha sentit l'olor de la sal per segona vegada. Aquesta vegada, a Barcelona.

I de tornada, ha conegut la Yara!

No un tió, no, dos!

De fet són tres els tiós de casa: el tió bebé de Barcelona, el tió tímid de l'Ametlla, i el tió simpàtic de Palau. A Barcelona hi tenim un tió petit, petit com la Gemma, que encara no fa caques perquè només pren llet, com ella. L'any que ve quan creixi potser també caga... Però de moment, aquest any els tiós caganers han sigut el de l'Ametlla i el de Palau.

La iaia Carmen de l'Ametlla va estar una colla de dies alimentant un tió tot tímid que no volia treure el cap de sota el llençol, però que així i tot va cagar molts regals, a la vora del foc, sobretot un de mooolt gran per la iaia Montse que ens va deixar a tots de pasta de moniato.

I els avis Manel i Joana van fer el mateix amb el seu tionet, que és més petit i més descarat que el de l'Ametlla: fins i tot quan caga somriu, el penques. Li diem el tió simpàtic. I caganer, quina manera de cagar! Els regals no s'acabaven mai. El Gerard va tenir una feinada a repartir i a obrir paquets perquè és clar, aquest any la Gemma encara no el podia ajudar. Però ja han quedat que l'any que ve ho faran plegats.

(Parla la Gemma) Ei, que això del Nadal és una canya! Primer, perquè tot d'una la gent que m'estima es reuneix i els puc veure a tots de cop; segon, perquè estan molt contents; i tercer, perquè hi ha regalets! El tió és un paio legal. I diu que n'hi ha uns altres, uns tals "tres reis", que coneixeré aviat i que també em cauran molt bé. A veure si és veritat, perquè el tió ha deixat el llistó molt alt!

Nadal, versió "de casa"

Qui no decora la casa per Nadal? Hi ha qui posa guirnaldes, llumetes i mitjons penjant de cada racó imaginable. Tot ben atapeït, la casa es fa petita. I n'hi ha que som minimalistes.

Pero ei, qui ens pot dir que no tenim els essencials de les festes? BON NADAL, FAMÍLIA!

La nit de Nadal

(Parla la Gemma) Avui és la nit de Nadal. Diu que les famílies es reuneixen, que tothom fa festa grossa, menja i beu més del compte, canta nadales i explica batalletes. Jo dormo. Diu que a moltes cases corre el cava, els torrons i les neules. Jo dormo. I fins i tot diu que hi ha qui s'ha posat l'abric del diumenge, tot i que per llei no toca, i ha sortit a la missa del gall. Però jo dormo! No és que estigui malament dormint: de fet, és una de les meves activitats preferides. Però si tothom s'ho passa tant bé, per què jo m'ho he de perdre?

(Parla la mama) Perquè les patufes petites, a la nit, dormen. És la seva feina, i és el que necessiten per estar ben despertes i contentes l'endemà. I demà (tècnicament avui), quan et llevis, has d'estar al 100%, Gemma. Perquè demà sí és Nadal.

La nena dels mil noms

És curiós que els pares ens trenquem tant l'olla per triar el nom dels nostres fills. Sobretot, perquè després (almenys mentre són tan petits) tothom juga a rebatejar-los a la seva manera. Com més particular, única i intransferible sigui la seva, millor.

I si amb tanta varietat d'apel·latius no li estarem causant un conflicte de personalitat a la pobra nena? Perquè:

- la mama li diu PATUFETA
- el papa li diu MOFLI
- el papa li diu PERSONETA
- el papa de passeig li diu MISS DAISY
- la iaia Lourdes li diu ENSIAMADETA
- l'avi Josep M li diu TRASTEJO
- la iaia Montse li diu PERLA DEL MEDITERRANI
- la besàvia Joana li diu MATONET o CRUSANET
- el padrí li diu POCAHONTAS

Algun dia li podrem preguntar a ella quin és el que més li agrada. De moment... No es queixa!

El 4rt mes, en imatges

Als quatre mesos canvien moltes coses: el nadó és conscient de les seves mans, del seu entorn, comença a entendre relacions de causa i efecte... Entre els professionals, és la frontera on alguns experts recomanen introduir els cereals o la fruita en l'alimentació, i altres asseguren que han de començar a dormir sols. Però, per sobre de tot, fem o no fem cas de res de tot això, el canvi més gran es produeix en el nivell d'interacció amb l'entorn.

Mireu, mireu-la què desperta. I quina varietat d'estats (ja no són mueques, són estats): ara estic contenta, ara pensativa, ara enfadada, ara "què mires?", ara "no miris!", ara "pam i pipa". Ara "guarda la càmera que avui no estic d'humor!" ^_^.

(Parla la Gemmazilla) A mi m'agradaria que la mama pengés només les fotos en què estic somrient i estupenda, però no hi ha manera; ella diu que hi ha d'haver una mica de tot. Ja se'n recordarà, ja... Espera que els Reis em portin la meva primera càmera i et sorprengui a la dutxa! Huaaa ha ha ha ha!

Ei, que jo també vull un Pogaboo!

...Diu el Tama.

Els papes abans de ser papes

De petits (i no tan petits) tots ens pensem que els pares van néixer sent pares. De fet, ni tan sols pensem que van néixer, van ser petits, pipiolos, joves que es mengen el món... Perquè per a nosaltres són els pares. Sempre ho han sabut tot perquè són els grans.

Però hi ha una vida abans. Mira, Gemma, aquests són els teus papes quan es van enamorar i se'n van anar a viure junts per primera vegada, 10 anys abans que tu vinguessis al món. Sí, noia, 10 anys són molts anys... I no, no passen en va!


(però no continuem per aquí, eh? au, canviem de tema)

Mama, estàs lletja amb ulleres

Servidora és curta de vista. Fins ara, ho era només de l'ull dret, però una de les conseqüències de l'embaràs de la Gemma és que ara ho sóc també de l'ull esquerre. Això sí, tenim una patufeta tan bona persona que, a canvi de donar-me miopia a l'ull esquerre, em va reduir la del dret, de manera que ara queda tot més compensat (gràcies, filla). Dit curt, vaig menys guenya.

En tot cas, la qüestió és que normalment porto lentilles i tot això queda en la intimitat. Però de vegades piquen els ulls, fa mandra... I llavors caic al parany de les ulleres, que sol durar uns dies. Ja me les posaré demà... Demà, demà sí...

Però DEMÀ SÍ QUE SÍ. I què m'ha fet decidir? Doncs que avui la Gemma, molt diplomàtica ella, ha allargat la mà i m'ha tret les ulleres. Ni cops, ni intents, netament i precisa.

(Parla la Gemma) Mama, és que estàs lletja. Va, fora.

Aviam qui és el guapo que li porta la contrària a la nena ara que ja comença a agafar objectes ella soleta.

El papa està boig! (Eugenio dixit)

Irlanda, abril del 2009.
(Parla la Gemma) Jo encara era a la panxeta,
però aquí ja vaig pensar: "la que m'espera..." ^_^

Una imatge val més que mil paraules

(Parla la Gemma) Papa, quan torneees? Va, que vull jugar!