dilluns, 5 d’octubre del 2009

El señor Don Gato

Estaba el señor Don Gato
sentadito en su tejado
marramiau, miau, miau,
sentadito en su tejado.

Ha recibido una carta
por si quiere ser casado,
marramiau, miau, miau, miau,
por si quiere ser casado.

Con una gatita blanca
sobrina de un gato pardo,
marramiau, miau, miau, miau,
sobrina de un gato pardo.

El gato por ir a verla
se ha caído del tejado,
marramiau, miau, miau, miau,
se ha caído del tejado.

Se ha roto seis costillas
el espinazo y el rabo,
marramiau, miau, miau, miau,
el espinazo y el rabo.

Ya lo llevan a enterrar
por la calle del pescado,
marramiau, miau, miau, miau,
por la calle del pescado.

Al olor de las sardinas
el gato ha resucitado,
marramiau, miau, miau, miau,
el gato ha resucitado.

Por eso dice la gente
siete vidas tiene un gato,
marramiau, miau, miau, miau,
siete vidas tiene un gato.


No hauria dit mai que aquesta seria la cançó de la Gemma, però resulta que va ser una de les primeres que em va sortir de cantar-li, així, espontàniament. Potser ho fa la presència del Tama a casa, que pel seu posat tot digne i seriós certament mereix el tractament de “don”. Si en comptes d’un gat tinguéssim un cargol, potser li hauríem cantat el “Cargol treu banya”; i si visquéssim en un poble com Vallfogona, poble de vaques, allò de “La merda de la muntanya no fa pudor”. Podria ser, no?