A principis del mes d'agost, quan li faltaven dues o tres setmanes per fer l'any, la Gemma es va acomiadar del pit i el pit de la Gemma. Va ser una separació amistosa, de mutu acord, tot i que com sempre després d'una relació llarga i intensa hi ha moments en què o l'un o l'altre se sent temptat a tornar-ho a provar, "va, una xarrupadeta". Però el trencament ha de ser ferm, perquè si no s'eternitza. Com que ja feia un parell de mesos ben bé que només mamava una vegada al vespre, abans d'anar a dormir, en el fons no va ser un gran canvi ni va resultar traumàtic. Això sí, en algun moment em vaig trobar un "bulto" buscant-me per dins de la camisa, i en una ocasió em va deixar sense bikini enmig d'una piscina plena de banyistes. Ei, és que "lo que se da no se quita".
El balanç d'aquest any de lactància per a nosaltres no podria ser millor (vegeu el primer post d'anàl·lisi del tema). Els dos o tres primers mesos ho vam trobar dur, cosa que pocs prolactància expliquen, principalment perquè és esclau i perquè la impossibilitat de mesurar la quantitat de llet que pren la criatura inevitablement provoca el neguit de si menja prou o no. "Prou" segons els llibres que diuen que el nadó de X mesos ha de beure Y mililitres de llet cada Z hores. Però és que hi ha dos nadons de X mesos iguals, potser? En tot cas, tot això jo ho he relativitazat després, perquè en el moment el neguit i l'angoixa podien més.
Això sí, a partir del tercer mes, avall que fa baixada. Quina glòria! El pit no només dóna moments d'intimitat i d'un plaer indescriptible i exclusiu mare-fill, sinó que a més a més és pràctic, econòmic, procura hores de son a la mare que el dóna estirada (jo ho feia) i calor, consol i pau al petit.
Nosaltres vam acordar deixar-ho córrer quan ens vam adonar que l'única presa que manteníem ja no donava pau a la Gemma, sinó que més aviat la neguitejava. Potser en volia més del que sortia o preferia jugar una estona més o que li llegíssim un conte, vés a saber. En tot cas, ha sigut ella qui ha dit "prou" quan li ha semblat, i no les iaies o les veïnes que cada cop que et veuen insinuen que "ja has fet prou", "on vas a parar", "tan seca que estàs", "si ja està criada", i bla bla bla.
El balanç d'aquest any de lactància per a nosaltres no podria ser millor (vegeu el primer post d'anàl·lisi del tema). Els dos o tres primers mesos ho vam trobar dur, cosa que pocs prolactància expliquen, principalment perquè és esclau i perquè la impossibilitat de mesurar la quantitat de llet que pren la criatura inevitablement provoca el neguit de si menja prou o no. "Prou" segons els llibres que diuen que el nadó de X mesos ha de beure Y mililitres de llet cada Z hores. Però és que hi ha dos nadons de X mesos iguals, potser? En tot cas, tot això jo ho he relativitazat després, perquè en el moment el neguit i l'angoixa podien més.
Això sí, a partir del tercer mes, avall que fa baixada. Quina glòria! El pit no només dóna moments d'intimitat i d'un plaer indescriptible i exclusiu mare-fill, sinó que a més a més és pràctic, econòmic, procura hores de son a la mare que el dóna estirada (jo ho feia) i calor, consol i pau al petit.
Nosaltres vam acordar deixar-ho córrer quan ens vam adonar que l'única presa que manteníem ja no donava pau a la Gemma, sinó que més aviat la neguitejava. Potser en volia més del que sortia o preferia jugar una estona més o que li llegíssim un conte, vés a saber. En tot cas, ha sigut ella qui ha dit "prou" quan li ha semblat, i no les iaies o les veïnes que cada cop que et veuen insinuen que "ja has fet prou", "on vas a parar", "tan seca que estàs", "si ja està criada", i bla bla bla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada