Deixar a la Gemma a la guarderia tot el dia em genera sentiments contradictoris. He estat tot l'any lluitant contra el rellotge i fent-me mestressa de la improvisació i de l'adaptabilitat; totes dues són tan atractives des de fora com esgotadores des de dins quan per necessitat s’apliquen en el dia a dia. Ara agraeixo tornar-me a concentrar 100% en la feina sense pensar que en qualsevol moment hauré de parar; però així que el meu pensament se’n va a la deriva per un segon, és per buscar-la a ella i trobar-la a faltar. M’alegro de trobar el meu lloc com a professional altra vegada, poder ser allà quan em necessiten, sentir que em necessiten; però alhora, vull que passin les hores per tornar a fer de mama, que és el que majoritàriament he fet tot aquest primer any i a estones m’agobiava. I m’encantava. I de tot una mica.
No sé si tot aquest discurs confús és fruit d’un ànima inquieta, la que sempre he estat, la que necessita estudiar i treballar alhora per sentir-se completa i tastar com més plats millor de la taula de la vida. O si és fruit de la maternitat, molt més simple. Segurament és la segona. I la primera ho agreuja tot una mica. Benvinguda al “chollo” de ser mare.
Per sort, la Gemma i el Tabalet s’han entès des del primer dia. Tret de l’entrada al matí, amb el comiat inevitable, la resta del dia s’ho passa molt bé amb l’Olga, la mestra, la Susana i la Laia, la directora i la seva filla, i els nens! El Marc, l’Arnau i companyia. Juga, va d’un cantó a l’altre (quan un camina, no té fronteres!), s’embruta, dorm i menja tranquil·la. Aprofita el temps intensament i en surt esgotada i contenta.
Tot això ens dóna a nosaltres la tranquil·litat necessària fer bé la nostra feina. Fer més i millor, i en menys temps: perquè a les 5 ja som allà, clavats a la porta per rebre-la amb una abraçada gegant i portar-la a casa, o al parc, o a la plaça o on sigui a fer mal. “Moraleja”: com menys temps tens, més l’aprofites.
No sé si tot aquest discurs confús és fruit d’un ànima inquieta, la que sempre he estat, la que necessita estudiar i treballar alhora per sentir-se completa i tastar com més plats millor de la taula de la vida. O si és fruit de la maternitat, molt més simple. Segurament és la segona. I la primera ho agreuja tot una mica. Benvinguda al “chollo” de ser mare.
Per sort, la Gemma i el Tabalet s’han entès des del primer dia. Tret de l’entrada al matí, amb el comiat inevitable, la resta del dia s’ho passa molt bé amb l’Olga, la mestra, la Susana i la Laia, la directora i la seva filla, i els nens! El Marc, l’Arnau i companyia. Juga, va d’un cantó a l’altre (quan un camina, no té fronteres!), s’embruta, dorm i menja tranquil·la. Aprofita el temps intensament i en surt esgotada i contenta.
Tot això ens dóna a nosaltres la tranquil·litat necessària fer bé la nostra feina. Fer més i millor, i en menys temps: perquè a les 5 ja som allà, clavats a la porta per rebre-la amb una abraçada gegant i portar-la a casa, o al parc, o a la plaça o on sigui a fer mal. “Moraleja”: com menys temps tens, més l’aprofites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada