Avui descobrim... el xarop!

Una cosa porta a l'altra. Si hi ha infecció, s'ha de combatre amb antibiòtic. El primer antibiòtic i xarop de la Gemma ha estat un genèric, l'Amoxicilina, que li ha de treure la inflamació i la vermellor del coll. Per sort, les empreses farmacèutiques són un pou de ciència i els xarops d'avui dia són requetebons, no com quan jo era petita. "Méh, méh", fa la Gemma quan li has donat la primera cullerada.

Un moment, deixeu-me rellegir la part de la sobredosi, aviam què hem de fer si ens buida l'ampolla...

Avui descobrim... l'afonia!

...O, el que és el mateix, que la veu és un privilegi que no es pot donar per fet perquè un bon dia et lleves i no la tens. I si la intentes forçar a sortir, llavors la gola (que volia fer vaga, molt oportuna ella) reclama el seu dret al descans tota ofesa, i es posa vermeeella com un pigot. Així exactament és com la té ara mateix la Gemma.

(Parla la mama) Shhhhhhht... ^_^ El silenci, de tant en tant, és reparador.

Àsia nadons al Festival Àsia

Atenció a la Gemma dreta, enmig de tothom, reptant a la monitora amb la mirada (dos minuts després se li va acostar corrent i se li va tirar a sobre, interrompent la seva cançó amb afany protagonista) i col·locant-se estratègicament al mig de la carpa mentre la resta de nadons s'estaven, com ha de ser, a la falda de les seves mares. Per primera vegada, la Gemma em va semblar grandota: el gegant dels viatges de Gulliver a Liliput, vaja. 

Les activitats organitzades enguany a l'espai Àsia nadons eren Cançonetes de l´Orient, amb l'Ada Cusidó, Massatges per a nadons, amb la Rosa Xin Min i Ioga per a nadons, amb la Tere Puig. Només vam participar a les dues primeres. Ni les cançons japoneses de l'Ada eren japoneses ni la manoteràpia de la Rosa Xin era curativa o revolucionària però... ei, vam  riure una estona! I qui diu que no som modernes i urbanes i a la última, per això d'assistir un diumenge al Festival Àsia???

Porrom pom pom...

...Porrom pom porrom pompero porrom!

Stooop!

Cotxes, pareu que passem nosaltres!! ;-)

Pos... ESCOLTA UNA COSA!

Quan té alguna cosa a dir, la Gemma demana la paraula. I pobre de tu que no li donis! ;-) El títol del post és un homenatge a un company de la universitat natural d'Amposta que, quan volia intervenir ho feia exactament amb aquestes paraules. "Pos... escolta una cosa".

Un dia amb la iaia

Els tres mosqueters i d'Artagnan

Altrament dits, els amics de Vallfogona. D'esquerra a dreta: la Irene (la veïneta del 14), en Pau (amor platònic i profe de tambor) i la Mireia (veïneta del 22). És la versió made in Vallfogona (2010) d'aquell gran clàssic...

(I sí, el carbassó gegenat vol ser l'espasa... Cola?)

El 13è mes en imatges

Avui descobrim... la fira!

Avui, tot seguint en Plafalgars i la colla de grallers del poble, hem anat a Sant Joan de les Abadesses. Sant Joan, com que és més gran que Vallfogona, no només té pregons i gegants i festa de l'escuma... també té una fira! Sí, sí, d'aquelles amb autos de xoc, cavallets, pomes de sucre, atraccions diverses i paradetes de xurros i de fer punteria perquè et toquin peluixos. Per la Gemma, la d'avui era la primera fira. 2 euros i mig (devia fer més de 10 anys que ni el Marc ni jo no en trepitjàvem una però... des de quan són tan-taran-tan carerooos!?) i, apa. Fotooo!

(Parla la Gemma) Eeei, que avui descobrim la fira! En honor a l'ocasió, m'he posat el yukata japonès, que fa feta. Renoi, però, els cavallets com giren! Quan hem baixat i durant una bona estona, m'ha semblat que els carrers encara rodaven...

Amb en Plafalgars, de Festa Major!

Sant Joan de les Abadesses
11 de setembre de 2010

Sí però no

Deixar a la Gemma a la guarderia tot el dia em genera sentiments contradictoris. He estat tot l'any lluitant contra el rellotge i fent-me mestressa de la improvisació i de l'adaptabilitat; totes dues són tan atractives des de fora com esgotadores des de dins quan per necessitat s’apliquen en el dia a dia. Ara agraeixo tornar-me a concentrar 100% en la feina sense pensar que en qualsevol moment hauré de parar; però així que el meu pensament se’n va a la deriva per un segon, és per buscar-la a ella i trobar-la a faltar. M’alegro de trobar el meu lloc com a professional altra vegada, poder ser allà quan em necessiten, sentir que em necessiten; però alhora, vull que passin les hores per tornar a fer de mama, que és el que majoritàriament he fet tot aquest primer any i a estones m’agobiava. I m’encantava. I de tot una mica.

No sé si tot aquest discurs confús és fruit d’un ànima inquieta, la que sempre he estat, la que necessita estudiar i treballar alhora per sentir-se completa i tastar com més plats millor de la taula de la vida. O si és fruit de la maternitat, molt més simple. Segurament és la segona. I la primera ho agreuja tot una mica. Benvinguda al “chollo” de ser mare.

Per sort, la Gemma i el Tabalet s’han entès des del primer dia. Tret de l’entrada al matí, amb el comiat inevitable, la resta del dia s’ho passa molt bé amb l’Olga, la mestra, la Susana i la Laia, la directora i la seva filla, i els nens! El Marc, l’Arnau i companyia. Juga, va d’un cantó a l’altre (quan un camina, no té fronteres!), s’embruta, dorm i menja tranquil·la. Aprofita el temps intensament i en surt esgotada i contenta.

Tot això ens dóna a nosaltres la tranquil·litat necessària fer bé la nostra feina. Fer més i millor, i en menys temps: perquè a les 5 ja som allà, clavats a la porta per rebre-la amb una abraçada gegant i portar-la a casa, o al parc, o a la plaça o on sigui a fer mal. “Moraleja”: com menys temps tens, més l’aprofites.

Avui descobrim... en Tabalet!

Que és el conill-mascota que dóna nom a la llar d'infants que la Gemma té reservada des de molt abans de néixer. És al carrer Legalitat, molt a prop de casa, i és un lloc familiar, dolç i agradable.

Caminem, caminem, que la civada...!

Amb prou feines set dies després de fer les seves primeres passes, la Gemma ja és totalment autònoma! Va començar amb distàncies curtes, sempre cap al papa o la mama, amb un tram final d'abandonament en què directament se'ns tirava als braços o les cames. Ara ja no. Ara va, ve, entra, surt, treu el cap per aquí, posa un peu per allà. Però i ara... Ups! On s'ha ficat? I així tot el dia.

Tothom ens deia que quan caminés començarien de debò els problemes. Però és al contrari. No és ni més ni menys moguda que abans. La diferència és que abans rentàvem i llençàvem més pantalons, perduts per les genolleres; i que ens havíem d'ajupir sistemàticament, per peneta dels nostres lumbars, i ara en canvi arriba a agafar-nos la maneta sense que haguem de fer moviments estranys. De tant en tant se sent un "gràcies, gràcies..." És la nostra esquena que parla!

Adéu a la teta

A principis del mes d'agost, quan li faltaven dues o tres setmanes per fer l'any, la Gemma es va acomiadar del pit i el pit de la Gemma. Va ser una separació amistosa, de mutu acord, tot i que com sempre després d'una relació llarga i intensa hi ha moments en què o l'un o l'altre se sent temptat a tornar-ho a provar, "va, una xarrupadeta". Però el trencament ha de ser ferm, perquè si no s'eternitza. Com que ja feia un parell de mesos ben bé que només mamava una vegada al vespre, abans d'anar a dormir, en el fons no va ser un gran canvi ni va resultar traumàtic. Això sí, en algun moment em vaig trobar un "bulto" buscant-me per dins de la camisa, i en una ocasió em va deixar sense bikini enmig d'una piscina plena de banyistes. Ei, és que "lo que se da no se quita".

El balanç d'aquest any de lactància per a nosaltres no podria ser millor (vegeu el primer post d'anàl·lisi del tema). Els dos o tres primers mesos ho vam trobar dur, cosa que pocs prolactància expliquen, principalment perquè és esclau i perquè la impossibilitat de mesurar la quantitat de llet que pren la criatura inevitablement provoca el neguit de si menja prou o no. "Prou" segons els llibres que diuen que el nadó de X mesos ha de beure Y mililitres de llet cada Z hores. Però és que hi ha dos nadons de X mesos iguals, potser? En tot cas, tot això jo ho he relativitazat després, perquè en el moment el neguit i l'angoixa podien més.

Això sí, a partir del tercer mes, avall que fa baixada. Quina glòria! El pit no només dóna moments d'intimitat i d'un plaer indescriptible i exclusiu mare-fill, sinó que a més a més és pràctic, econòmic, procura hores de son a la mare que el dóna estirada (jo ho feia) i calor, consol i pau al petit.

Nosaltres vam acordar deixar-ho córrer quan ens vam adonar que l'única presa que manteníem ja no donava pau a la Gemma, sinó que més aviat la neguitejava. Potser en volia més del que sortia o preferia jugar una estona més o que li llegíssim un conte, vés a saber. En tot cas, ha sigut ella qui ha dit "prou" quan li ha semblat, i no les iaies o les veïnes que cada cop que et veuen insinuen que "ja has fet prou", "on vas a parar", "tan seca que estàs", "si ja està criada", i bla bla bla.

Avui descobrim... la Festa Major!

L'últim cap de setmana d'agost és la Festa Major de Vallfogona.

Durant tres dies, el poble s'engalana, l'activitat no s'atura, sempre hi ha gent en un lloc o altre. Divendres, el pregó i la desfilada d'en Plafalgars i els seus veïns gegants; dissabte, la gincama, els premis, la festa de l'escuma, el correfoc i l'envelat. I diumenge, l'arrossada popular.

Tot i ser petita, la Gemma va participar a gairebé tot. Això sí, a la majoria com a observadora. L'any que ve, si ens deixen, comamínim-comamínim tocarem el tambooor! (Parla la Gemma) Sí, sí, que la Laia i en Pau ja me n'ensenyen!

Avui descobrim... el petó

Ha estat una travessa llarga, no se'n veia el final. Per mes petonets, besitos, petons, chus, muaks que li feiem, la Gemma no ens els tornava. Deu ser que li deiem de tantes maneres diferents que la teniem marejada. Pero avui, finalment, s'ha fet el miracle. Ara, la Gemma, petoneja!!!