Socializing

Hi ha teories per a tots els gustos respecte de en quin punt els nens comencen a ser conscients del seu entorn i a interaccionar amb ell. Per a nosaltres, això ha passat entre els 5 i els 6 mesos. En les últimes setmanes, la Gemma ha començat a descobrir els seus amics petits: ja no es limita a seure o jeure al seu costat com solia fer. Ara se'ls mira, els acaricia la carona, els cabells... I, un cop trencat el gel, tant els amics com ella comencen a fer els seus discursets. Jo estic convençuda que es comuniquen (potser fins i tot lliguen!), i que en les seves converses no hi ha lloc per a nosaltres perquè, per desgràcia, no recordem com érem a la seva edat. I sense la màquina del temps del Doraemon, no podem tornar enrere per a recuperar aquell moment. Llàstima!

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: el Gerard (5 anys), l'Ami (3 mesos), el Sergi (8 mesos), la Nora (5,5 mesos) i el Neo (7,5 mesos).

(Parla la Gemma) Tinc amics nens i nenes, grans i petits, catalans i de fora. És l'art del socializing, o networking, o amiquing, es pot dir de moltes maneres i en diferents idiomes! (Nora, com seria en xinès???)

Qui m'ensenyarà a cuinar?

(Parla la Gemma) El Gerard! Que ja és gran i en sap molt, ell!

Doctor, doctor: quan diu que puc començar
a tastar els espaguetis jo tambéee!?

Free smiles

Fa un temps es va posar de moda això dels "free hugs". El activistes del moviment "free hug" s'estampen el moto a la samarreta o l'escriuen en una pancarta i es passegen pel carrer tot oferint abraçades gratuïtes a qui les vulgui. Sempre he pensat que no era per a mi però que no em sembla un remei dolent. Al contrari, és barat, càlid, i tovet. Per què no?

Si no us agrada el "fregament", però, la Gemma proposa un remei alternatiu: els "free smiles". I mira que no és una nena que faci grans rialles però somriures... Somriures mil!

Hi ha res més desinteressat i autèntic que el somriure d'un nadó? Hi ha res de més contagiós? Quan es desperta i et veu per primer cop aquell dia; quan li fas una ganyota; quan li menges un peuet. Quan no fas res, simplement perquè sí, perquè hi ets i està content.

El nen petit, fa i contagia somriures perquè sí. I en fer-ho, sense ser-ne conscient, està contribuint a millorar el nostre món. Free smiles forever it is!

Ándale, ándale...

(De fons) Si Adelina se fuera con otro, la seguría por tierra y por maaar... :-) Gracias, tita Ali!

El mig-aniversari de la Gemma

La Gemma ha fet sis mesos, és a dir, mig any, i ho hem mig celebrat amb una mitja festa d'aniversari, mitja espelma, mitja cançó i mig pastís! Per molts mig-aniversaris, Gemma!

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

La Gemma s'aguanta dreta!

Ja fa molt de temps que la Gemma demostra tenir una força considerable a les cames; de fet, quan només tenia dos mesos i mig ja li encantava posar-se de peu (ben agafada, és clar) a la nostra falda. Feia unes festes! Per això, l'altre dia vam voler fer l'experiment: ara que ja té sis mesos, creieu que es pot sostenir tota sola? I la resposta és que SÍ!! Certament, en aquesta aspecte, és una nena precoç!

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

El 6è mes, en imatges

Sis mesos és un període de temps insignficant des de la perspectiva adulta. "Ostres, entre una cosa i l'altra feia sis mesos que no quedàvem!", "Mira que costa trobar el temps per fer un cafè, eh?".

Però POCA BROMA!, sis mesos en la vida d'una criatura són la nit i el dia, un món de diferència, la distància entre un ésser totalment indefens i acabat d'aterrar en aquest món, que amb prou feines obre els ulls i només té l'instint innat d'enganxar-se a la font d'aliment de sa mare, i una personeta que seu sola, comença a menjar com nosaltrtes, s'aguanta dreta i parloteja, a la seva manera, i crida, per expressar-se. Uau. I tot això en sis mesos.

Veure el temps des de la perspectiva d'un nadó com la Gemma és una excel·lent manera d'aprendre (o de recordar-nos) a valorar cada segon de la nostra vida.

Tutti frutti

Ara sí, ja podem dir oficialment que a la Gemma li agrada la fruita: almenys les quatre fruites bàsiques, pera, poma, plàtan i taronja... les devoraaa! GROAAAR!

I vosaltres direu, per què té tanta mania amb la fruita aquesta dona? Tot té un motiu en aquesta vida! Resulta que a dia d'avui, servidora té un repertori de sabors força ampli, però no sempre havia estat així. De petita, jo era la més llepafils del món. La fruita no la volia ni tastar. (i com la fruita, tantes altres coses). Com em recorden a casa sovint, no em treiessis pas del "llom amb patates fregides i fanta de llimooona".

I en aquest aspecte (i n'hi haurà molts d'altres) estic ben contenta que la Gemma NO s'assembli a mi. ^_^

Els papes enamorats

(Parla la Gemma) Mentre jo feia la PALAU-USA connection, els papes en feien una versió de dos a CASABLANCA, que diu que és en un país veí que es diu Marroc i que és la bomba: càlid, acollidor, sorprenent, desconcertant i enriquidor. L’any que ve o l’altre m’hi portaran. I llavors tastaré el tajin i el cuscús i la pastilla, i potser fins i tot el te i la varietat de pastetes de fruits secs que fan per allà i que diu el papa que són... nyami! una delícia. I m’ho crec. Ha vingut més rodó, més content i no fa ulleres!


Més fotos de l'estada - llampec a Casablanca, aquí y aquí també.

La carrera alimentària

La Gemma és a punt de fer sis mesos (24 setmanes, 180 dies). Dit en setmanes, sobretot, sembla que sigui poc temps, un pim pam. I de fet és així, almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan n’evaluem l’evolució. Ha crescut TAN de pressa!

Mireu, per exemple, l’evolució alimentària. Quan va néixer, la Gemma només mamava. I en aquell punt era important que ho fes molt sovint i que s’enganxés al pit l’estona que volia per assegurar l’èxit de la lactància. I ens en vam sortir, però a quin preu, eh? L’altre dia, remenant un calaix, vaig trobar la llibreteta on m’apuntava cada vegada que la nena s’enganxava a xuclar. Hi havia dies que eren 10, 12 i fins a 15 vegades! I quan s’hi enganxava, el més normal era que s’hi estigués una bona estona: mitja hora, una hora... Una i mitja...!!!

Però així és com funciona i, tot i que al principi és una muntanya que sembla que no s’acabarà mai i que no et deixa temps ni per anar a fer un pipí tranquil·la (molt menys per fer-te un cafè, eixugar-te els cabells; no diguem pintar-te les ungles!), aquest període passa de seguida i de mica en mica es van espaiant les preses i la nena mama més de pressa i tranquil·la.

I passa un mes, en passen dos, i en passen tres. I als quatre, molts pediatres ja introdueixen la fruita. Nosaltres vam esperar fins els cinc. Però ara, amb gairebé sis mesos, la Gemma ja només menja cinc cops al dia. En aquest sentit, doncs, és bàsicament una personeta adulta. De fet, jo que ja no sóc tan petita (però gran-gran tampoc, eh? molt menys vella), menjo més vegades que ella, si comptem totes les vegades que m’acosto a la nevera a picotejar alguna cosa perquè no puc o no vull o no sé esperar-me el proper àpat. Qui és més criatura pel que fa a la teca?

Ella és un rellotge que toca les hores així:

- Entre les 5.00 i les 6.00 del matí, pel primer esmorzar (lleteta de la mama)
- Entre les 9.30 i les 10.30 del matí, pel segon esmorzar (lleteta de la mama)
- Entre les 13.30 i les 14.30, pel dinar (cereals, li encanten!)
- Entre les 17.30 i les 18.00, pel berenaret (fruita: PERA!, poma, taronja o plàtan)
- I pels volts de les 20.30, pel soparet (més lleteta de la mama) i a dormir.

(Parla la Gemma) I ja tinc ganes de tastar el pollastre! I els calamars farcits de la iaia Montse, les croquetes de la iaia Carmen, la paella de la iaia Lourdes i la sopa de la iaia Joana. Un moment: que no cuina la mama!?!? Calla, sí que cuina: COSES RARES! De la mama, tinc ganes de tastar el yakimeshi, el mabodofu, el karaage, el katsu kare, els yakisoba i el cuscús amb verdures. Mama... per què ets tan rara??? Papa, sisplauet, fes-me una truita...

Cap de setmana 4 x 4

(Parla la Gemma) Aquest cap de setmana he sigut una PRINCESA! Una REINA! Un PIRATA! I una AMERICANA! Qui vol més aventura concentrada en dos dies? I tot això, amb un seguici de quatre personetes dolcíssimes que m’han mimat sense parar, casi-casi-casi-casi tant com ho fan el papa i la mama i el Tama. Els avis 1 i 2, que fan 4!

L’estada a Palau ha estat brutal, impagable. He jugat molt, he dormit com un liró, m’he menjat la primera pera i he visitat el Baricentro (?). He celebrat el Carnestoltes de pirata (entre d’altres). I he viatjat: per terra (a Palau, “centre la ville”) i per aire (a Amèrica, ca els avis 2, que encara que no ho sembli és molt, molt a prop). Porta a porta, 5 segons.

La mama diu que m’ha trobat tant-tarantant a faltar que no m’hi tornarà a deixar mai més sola... Ja m’està bé, a mi! Perquè jo també l’enyorava. Per això hem decidit que, pel proper pont aeri BCN-PALAU-USA, comprarem dos bitllets i ens deixarem mimar plegades pels 4 x 4!

(Parla el papa) Eeei, i jo quèee!? Poseu-me matalàs, que viiinc! Que us penseu que sou les úniques que us enyoreu o quèee!? Tama, vine. Vine amb mi!

(Parla el TAMA) MEEEU-MARRAMEU! MEU-MEU-GARRAMEEEU! HMPF! NYAC! (QUEIXALADA)

Gràcies, avis.

El primer Carnestoltes

El Carnestoltes és una festa que sempre m'ha fet més aviat nosa. No perquè tingui un sentit del ridícul excessivament pujat o perquè vanalitzi la disbauxa que omple les rues, la preparació de les disfresses i els excessos diaris i nocturns d'aquesta festa. Simplement penso que avui en dia ja no vivim oprimits per normes ni preceptes religiosos i, per tant, la "necessitat" de permissivitat i descontrol que segurament van ser els orígens d'aquesta festa ha deixat de ser-hi. Però el Carnestoltes roman. Curiós, oi?

En tot cas, entenc que és una festa divertida sobretot pels petits d'entre 3 i 10? 12? 15? anys, bé, en aquella edat conscient de disfressar-se, de triar un personatge, fer-se el vestit i maquillar-se i potser participar en una comparsa amb la classe, els amics o els pares.

I els més petits que això? No ho sé pas, la Gemma ens ho dirà quan sigui gran! De moment, aquest any els avis l'han disfressada de flamenca i de pirata. El pare l'ha disfressat de jugadora de beisbol canadenc. I té un parell de disfresses més, però com que li van grosses quedaran per l'any que ve. I abans que ens ho pregunteu, NO, no l'hem disfressada de geishaaa! ^_^ Ni de ninja, ni de samurai ni de Heidi. Que nooo! però tot arribarà, faltaria més!)

Com dic, quan sigui gran i vegi el blog, la Gemma ens dirà què li sembla a ella el tema Carnestoltes. Vés a saber si rodaran caps... Jo, per si de cas, no la disfresso sense el seu consentiment!

Amb el papa...

...A la fi del món.

So this is Park Güell...

Avui diumenge el dia s'ha llevat amb un sol espaterrant i un cel blau intens preciós. Era ideal per veure la ciutat des de l'aire, i com que no tenim helicòpter... Hem fet tot xino xano cap al parc dels dracs de colors.

(Parla la Gemma) M'agraden els dracs de colors! Són sorruts i ferotges, com jo!

I en el futur, la Gemma serà...

Un cop hagueu vist el vídeo, podeu fer clic aquí

per veure l'homenatge que li ha fet el tito Manu (gràcies, tito Manu!).

(Nota: el vídeo està pujat a Vimeo, però si per alguna raó no el veus bé, també el tens disponible a Youtube. Fes clic aquí.)

Porta, porta cap aquí

Aquest cinquè mes la Gemma ens sorprèn i se sorprèn a ella mateixa amb els descobriments que fa dia a dia. Avui descobrim els crits: "Mira, mira, quin volum!"; demà descobrim els peus: "Mira, mira com me'ls agafo i em gronxo!"; demà passat... I així sense parar. Ahir, mentre el seu pare li donava una mica de lleteta extra abans d'anar a dormir, es va adonar que el biberó es deixa dominar: "Mira, mira, ara l'agafo jo soleta, amb les dues mans!". I a nosaltres se'ns queia la baveta, és clar.

S'ha acabat que m'ho facin tot, oi, Gemma? Ara ja el saps agafar tota sola, inclinar-lo més o menys segons la gana que tinguis, o apartar-te'l de la boca per descansar una estona. D'aquí a menjar arròs amb bastonets hi ha un pas. Aparteu les criatures, japonesos, que ve la Gemma!

Avui descobrim... els peuets

So this is Whitehill...

...Tarariro raràaa... Avui, visita a Montblanc.