El miracle del part

Tothom ens deia que el part és un moment màgic a la vida. I nosaltres... bé, nosaltres ens els crèiem a mitges.

Quan preguntava a altres mares sobre el dolor del part, la majoria el minimitzava. Alguna admetia que era dolorós, però sempre afegia allò de "però en veure-li la carona...", seguit d'un "ho dónes per bo", "te n'oblides", "ho tornaries a passar tants cops com fes falta". I llavors hi ha l'altre extrem: aquelles que diuen que qui no pareix al natural (vol dir, per via vaginal i evidentmente sense epidural) no sap el que és ser mare. Val a dir que aquest comentari, que he sentit més d'una vegada, em sembla fora de lloc i mancat de sensibilitat i de tacte.

En tot cas, el 20 d'agost a les 22 h nosaltres també vam saber que, efectivament, el moment del part és màgic . És un miracle (no religiós): el miracle de la força de la vida.

En el nostre cas, des de la primera contracció al naixement van passar 11 hores. El Marc i jo vam poder estar junts i sols tooota l'estona, ell amb bata i gorro verds i jo amb la semi bata blava. Guapíssims de la muerte tots dos, vaja.

El Marc em va fer riure quan el dolor apretava, va empènyer amb mi a l'últim moment per ajudar a treure la nena (jo empenyia avall i ell, amunt, perquè no caiguéssim de la camilla), i es va encarregar de la Gemma quan a mi em van agafar les tremolors post anestesia. I va patir per nosaltres perquè ell via "the whole picture", mentre que la Gemma i jo ens concentràvem a fer cadascuna el seu paper el millor possible.

A més a més, vam tenir la companyia i la complicitat de la Mercè, la comadrona, i l'Alicia, la doctora, que podrien haver marxat a casa més d'hora però van fer equip amb nosaltres. I el resultat ja el sabeu, n'entràvem dos i en sortíem tres. Que de fet, els paritoris són per això!