Perquè tenim la sort de viure a prop d'una estació que ha estat reformada fa relativament poc i, per tant, compta amb un ascensor nou de trinca que funciona 3/4 parts del temps (malgrat ser nou de trinca) i que, per tant, amb una mica de sort, ens permet pujar i baixar tranquil·lament el cotxet de la Gemma. Però ai! Hem comès un error: pensar que això és així a tota Barcelona. Resulta que no.
No ens n'adonem fins que no ens fa falta perquè ens toca en primera persona: el metro de Barcelona està farcit d'escales, elevacions impossibles, entrades massa estretes i portes massa pesades impossibles de sostenir per a algú que porta un cotxet (no cal dir per una persona gran i afeblida o per a un discapacitat en cadira de rodes). Barcelona no està pensada per a nosaltres.
Per sort, el metro de Barcelona també està farcit de gent amable que s'arremanguen sense manies i carreguen el cotxet i el nadó d'una estranya que els ho demana, de vegades abans que els ho demani.
De pocasoltes n'hi deu haver a tot arreu però jo, fins ara, n'he trobat pocs.
No ens n'adonem fins que no ens fa falta perquè ens toca en primera persona: el metro de Barcelona està farcit d'escales, elevacions impossibles, entrades massa estretes i portes massa pesades impossibles de sostenir per a algú que porta un cotxet (no cal dir per una persona gran i afeblida o per a un discapacitat en cadira de rodes). Barcelona no està pensada per a nosaltres.
Per sort, el metro de Barcelona també està farcit de gent amable que s'arremanguen sense manies i carreguen el cotxet i el nadó d'una estranya que els ho demana, de vegades abans que els ho demani.
De pocasoltes n'hi deu haver a tot arreu però jo, fins ara, n'he trobat pocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada