Avui descobrim... el metro

Perquè tenim la sort de viure a prop d'una estació que ha estat reformada fa relativament poc i, per tant, compta amb un ascensor nou de trinca que funciona 3/4 parts del temps (malgrat ser nou de trinca) i que, per tant, amb una mica de sort, ens permet pujar i baixar tranquil·lament el cotxet de la Gemma. Però ai! Hem comès un error: pensar que això és així a tota Barcelona. Resulta que no.


No ens n'adonem fins que no ens fa falta perquè ens toca en primera persona: el metro de Barcelona està farcit d'escales, elevacions impossibles, entrades massa estretes i portes massa pesades impossibles de sostenir per a algú que porta un cotxet (no cal dir per una persona gran i afeblida o per a un discapacitat en cadira de rodes). Barcelona no està pensada per a nosaltres.

Per sort, el metro de Barcelona també està farcit de gent amable que s'arremanguen sense manies i carreguen el cotxet i el nadó d'una estranya que els ho demana, de vegades abans que els ho demani.

De pocasoltes n'hi deu haver a tot arreu però jo, fins ara, n'he trobat pocs.

Avui descobrim... les vaques

(Parla la Gemma) Avui dissabte hem fet una excursió a Vallfogona del Ripollès, que és un lloc molt especial per a la mare perquè forma part del seu passat.

(Parla la mare) Tan especial és aquest poblet de 100 habitants censats al cor del Ripollès (però geogràficament disputat entre les capitals de comarca del Ripollès i la Garrotxa) que, així que vam començar a sortir amb el Marc, va ser un dels primers llocs que li vaig voler ensenyar. Ell també hi va veure l'encant, encara l'hi veu. I quan ens vam casar, el nostre "viatge de noces" va ser un cap de setmana a Vallfogona i una excursió al castell de Milany. I quan ha nascut la Gemma, ràpidament també l'hi hem volgut portar.

Què s'hi fa, a Vallfogona? No gaire res, la veritat. Mirar el paisatge, absorbir les olors de natura, les pudors de la natura, badallar. Menjar bé, menjar molt, saludar la gent pel carrer tant si els coneixes com si no. Veure les vaques, els cavalls, les gallines, els gossos, i algun llangardaix. Recordar.

(Parla la Gemma) Dormir, mamar, fer cacones i pipis. Deixar que el pare i la mare em netegin ben neta i em posin ben guapa i em perfumin. Bàsicament, el mateix que faria en una altra banda. Però també fantasiejar en com seria passar una temporadeta aquí en companyia de les meves noves amigues, les vaques.

Les vaques caminen a poc a poc, arrossegant les potes, i fixen la mirada. No sembla que tinguin malícia.

Les vaques fan mu. Jo encara no sé dir ni mu.

Regals frikis

Resol la següent operació:

"papes frikis" x "amics frikis" = REGALS FRIKIS
(quan el temps és = a "naixement de la Gemma")

Altrament dits inversemblants, originals, graciosos, divertits, impensables, impossibles, brutaaals!

Aquests primers dies, la Gemma ha rebut una pila de regalets de persones estimades que, amb el seu detall, li han donat la benvinguda al món. I nosaltres els ho agraïm enormement (ella també ho farà, però temps al temps). Entre ells, n'hi ha uns quants que destaquen perquè són exactament el resultat de l'operació anterior. Per exemple...

• El Gatobús de Totoro
• Sonalls de Totoro i Gatobús
  
• El drac Gemmazilla, versió Limo
• El conjunt dels Red Socks (equip de beisbol US)
• El pitet dels Hanshin Tigers (equip de beisbol d'Osaka)
• La Chi (la gateta del còmic que fa "¡Garriau!")

I també, un body de Superman (per allò dels papes comiqueros), un aneguet groc per la banyera, una ampolla de cava marca Gemma... Oh, i espera't!

Fets sobre nens

En saber del naixement de la Gemma, una amiga ens va enviar aquest document. No sé si el tenia preparat i el va adaptar per a ella i si se'l va treure directament de l'ala però, noia, en qualsevol cas té mèrit!

I a més a més, sospitem que hi ha moltes veritats en aquestes poques ratlles. No que en sapiguem gaire, que som novatillos, nosaltres. Però feu-li un cop d'ull, nous papes i mames!

(Si amplieu la imatge no us hi deixareu la vista.)

El 1er mes, en imatges

Sembla mentida que el temps passi tan de pressa.

Quan em parlaven de la famosa "quarentena", en què se suposa que la mama no pot fer pràcticament res més que fer de mama i recuperar-se del part, m'esgarrifava pensar que eren 40 dies, 40 dies! Tota una vida! I la baixa per maternitat??? 4 mesos. On vaaas 4 mesos!? La vida ha de tornar a la normalitat l'endemà, home, què farem tant de temps mirant-los l'una a l'altra???

Doncs ja gairebé han passat 30 dies i ara puc assegurar que la percepció del temps ha canviat una barbaritat. Ara se'ns escola entre les mans. No tant perquè la nena requereixi atenció les 24 hores del dia, ni perquè fer de pare ens sembli una feina esclava, sinó perquè, a part d'estar per la nena, d'estar per nosaltres i per la gent que ens ve a veure perquè la vol conèixer i fer petar la xerrada, la resta del temps ens el passaríem mirant-la.

I mirant-la, mirant-la, aviat farà un mes que va néixer!

Avui descobrim... la pluja

Els primers dies de la vida d'una persona està plena de "primeres vegades". I per a nosaltres és fantàstic perquè coses del tot quotidianes i normalment anodines prenen una rellevància especial només perquè, per a ella, és una descoberta, una cosa nova.

Aquesta setmana, per exemple, ha plogut força: dilluns fins i tot va caure calamarsa. Doncs bé, a casa va ser un dia important perquè la Gemma va descobrir la pluja. Ens va enxampar al Forn Vell, la granjeta, mentre fèiem el cafetó i ens posàvem al dia amb la guapa de la Raquelitxi, i ens va fer postposar la tornada una bona estona. També vam descobrir els trons, que no ens fan gens de por. I els llamps no perquè no els vèiem, i tot i que jo li expliqués que van del bracet, em fa la sensació que no em va acabar de creure...

D'on no n'hi ha no en raja

Fa un parell o tres de dies que, mitjançant plors i sessions de mamar cada vegada més llargues, la Gemma ens està intentant dir que es queda amb gana. Ahir vespre ho vaig veure clar, i avui ho he corroborat: aquesta nena en vol més!

I el pit de la mare té el que té, noia, per molt que l'estimulem, li fem carantonyes, l'escalfem o el refredem. Ens consolarem amb allò de "al pot petit hi ha la bona confitura", però la qüestió és que la Gemma es menjaria aquesta confitura i un parell de pots més.

Per això, a partir d'avui, combinarem la confitura de la mare amb la confitura que venen a la farmàcia i que li donarà el pare. A veure si, ara sí, tips i nets, tornem a dormir tots tres!

Dies "d'aquells"

Vet aquí una altra cosa que poca gent t'explica, però que, si t'hi pares a pensar, té tot el sentit del món: els nens no són màquines. Són personetes.

Això que sembla tan obvi suposa tot un repte pels pares primerencs perquè, al principi, cada dia que passa intentes trobar una regularitat en les accions del nen per entrendre'l millor i començar a ser capaç de preveure què li passa en cada moment. Però és clar, com que no són màquines cap patró de comportament, cap tipus de plor ni cap regularitat horària seran una ciència exacta.

Per això hi ha dies que la Gemma dorm 17-18 hores, mama cada 2-3 hores, fa 2-3 caques i mulla 6-8 bolquers al dia, i tot és oli en un llum i pensem que tenim una nena "de llibre" (l'expressió és de l'Alicia, la ginecòloga, que la utilitzava per referir-se a l'embaràs), i dies com avui que la Gemma mama cada hora (o menys!), està inquieta, plora sense parar i no hi ha manera que agafi el son. Encara no ha fet cacones, és evident que li costa fer pets, i bé, és un dia d'aquells.

Hi ha qui diu que cada x temps, durant aquests primers mesos, els nens tenen dies d'estirada en què creixen exageradament i per tant tenen més gana, més neguit i més de tot. Potser és per això. O potser no! Ella no ens ho sap dir, encara, pobreta, i per tant continuarem gronxant-la, donant-li teta, i cantant-li cançons fins que es calmi. I si no es calma també.

El miracle del part

Tothom ens deia que el part és un moment màgic a la vida. I nosaltres... bé, nosaltres ens els crèiem a mitges.

Quan preguntava a altres mares sobre el dolor del part, la majoria el minimitzava. Alguna admetia que era dolorós, però sempre afegia allò de "però en veure-li la carona...", seguit d'un "ho dónes per bo", "te n'oblides", "ho tornaries a passar tants cops com fes falta". I llavors hi ha l'altre extrem: aquelles que diuen que qui no pareix al natural (vol dir, per via vaginal i evidentmente sense epidural) no sap el que és ser mare. Val a dir que aquest comentari, que he sentit més d'una vegada, em sembla fora de lloc i mancat de sensibilitat i de tacte.

En tot cas, el 20 d'agost a les 22 h nosaltres també vam saber que, efectivament, el moment del part és màgic . És un miracle (no religiós): el miracle de la força de la vida.

En el nostre cas, des de la primera contracció al naixement van passar 11 hores. El Marc i jo vam poder estar junts i sols tooota l'estona, ell amb bata i gorro verds i jo amb la semi bata blava. Guapíssims de la muerte tots dos, vaja.

El Marc em va fer riure quan el dolor apretava, va empènyer amb mi a l'últim moment per ajudar a treure la nena (jo empenyia avall i ell, amunt, perquè no caiguéssim de la camilla), i es va encarregar de la Gemma quan a mi em van agafar les tremolors post anestesia. I va patir per nosaltres perquè ell via "the whole picture", mentre que la Gemma i jo ens concentràvem a fer cadascuna el seu paper el millor possible.

A més a més, vam tenir la companyia i la complicitat de la Mercè, la comadrona, i l'Alicia, la doctora, que podrien haver marxat a casa més d'hora però van fer equip amb nosaltres. I el resultat ja el sabeu, n'entràvem dos i en sortíem tres. Que de fet, els paritoris són per això!