Ara que ja hi hem arribat, podem parlar de les últimes setmanes de l'embaràs: des que et diuen que la nena ja està "a termini" el primer dia de la setmana 37, fins 30 dies més tard, al final de la 40, que és quan se surt de comptes (el mateix que dir "data prevista del part"). Si no us surten els números, llegiu el següent post.
M'havien dit que era un moment molt pesat, especialment quan coincideix amb el pic de l'estiu, perquè és incòmode, costa trobar la postura... Per sort, jo això ho noto més aviat poc i no, no em puc queixar!
Per dintre en canvi és més intens del que m'esperava i això no m'ho havien explicat tant. El descriuria com un moment "dolciagre" (sé que tinc la paraula "agredolç" però m'estimo més anteposar el dolç perquè crec que pesa més).
És dolç perquè la Gemma es mou més que mai, de manera més contundent i seguida, gairebé a cada moment. Gràcies a això estic tot el dia acompanyada, fent-li carícies i parlant-li o parlant-ne amb el Marc o qui sigui a prop i tingui la paciència d'escoltar-nos. I és dolç perquè sabem que la seva arribada és imminent i tenim ganes de veure-la, tocar-la i sobretot saber que està bé.
I per què és agre?, direu. Doncs potser per egoisme, però la sensació de tenir-la a dintre és tan especial que només de pensar que n'ha de sortir em fa tristor i temo que notaré un buit, físic i espiritual, molt gran. Ja us diré si m'estic menjant l'olla en va arribat el moment. Però ara, aquesta mena de premonició s'ajunta amb la por del part i la incertesa del quan serà i fa un cóctel "molotof". Per això hi ha estones que passes d'estar molt contenta a estar exactament així, "potoxof"!
M'havien dit que era un moment molt pesat, especialment quan coincideix amb el pic de l'estiu, perquè és incòmode, costa trobar la postura... Per sort, jo això ho noto més aviat poc i no, no em puc queixar!
Per dintre en canvi és més intens del que m'esperava i això no m'ho havien explicat tant. El descriuria com un moment "dolciagre" (sé que tinc la paraula "agredolç" però m'estimo més anteposar el dolç perquè crec que pesa més).
És dolç perquè la Gemma es mou més que mai, de manera més contundent i seguida, gairebé a cada moment. Gràcies a això estic tot el dia acompanyada, fent-li carícies i parlant-li o parlant-ne amb el Marc o qui sigui a prop i tingui la paciència d'escoltar-nos. I és dolç perquè sabem que la seva arribada és imminent i tenim ganes de veure-la, tocar-la i sobretot saber que està bé.
I per què és agre?, direu. Doncs potser per egoisme, però la sensació de tenir-la a dintre és tan especial que només de pensar que n'ha de sortir em fa tristor i temo que notaré un buit, físic i espiritual, molt gran. Ja us diré si m'estic menjant l'olla en va arribat el moment. Però ara, aquesta mena de premonició s'ajunta amb la por del part i la incertesa del quan serà i fa un cóctel "molotof". Per això hi ha estones que passes d'estar molt contenta a estar exactament així, "potoxof"!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada