Últimament s'ha posat de moda dir que "estem embarassats" (referint-se a la parella), com a sinònim d'"esperem un fill". I queda molt modern, i molt cool i molt guai.
Però la realitat és que l'embarassada és la dona, tant per les coses bones com per les dolentes, i pretendre el contrari és enganyar i enganyar-se. El paper de l'home és molt més silenciós: un paper que crec que, a estones, els deu fer sentir impotents, expectants, i segurament una mica sols. Per sort, nosaltres hem pogut parlar molt de com ens feia sentir la perspectiva de tenir la Gemma a cada moment i en part per això, i per converses amb altres papis i papis-to-be, tenia ganes d'escriure aquest post.
Impotents: durant l'embaràs, qui més qui menys té algun dia, pocs o molts, en què es troba malament (nàusees, morenes, inflamacions... you name it!). I ells, per més que vulguin ajudar, veuen patir la persona que estimen però no la poden curar, no és a les seves mans. I ho saben. Toca't els nassos, no?
Expectants: també la seva vida canvia 180 graus! Però la panxa no els creix, i per tant no tenen la sensació de realitat que dóna la pròpia pell. Ells tenen l'expectativa només en el pla del sentiment i el pensament. Quina me, no? No ho sé, però a mi em fa la sensació que hagi de ser més confús tot plegat.
Sols: nosaltres som les mimades de l'embaràs. A mesura que ens creix la panxeta, tothom ens pregunta com ens trobem i té paraules de suport i d'ànim per a nosaltres. Ei, ei, ei: i ells què?
Potser (segurament) hauré d'ampliar aquest text després del part. Potser consideraré que els dolors són tan forts que compensen tota la resta. Vés a saber. Però una cosa no treu l'altra: admiro els homes que saben estar disfrutar de l'embaràs i estar-hi a els verdes i a les madures.
Nosaltres hem rigut molt en aquesta aventura. Ara ve la següent, aviam què tal!
Però la realitat és que l'embarassada és la dona, tant per les coses bones com per les dolentes, i pretendre el contrari és enganyar i enganyar-se. El paper de l'home és molt més silenciós: un paper que crec que, a estones, els deu fer sentir impotents, expectants, i segurament una mica sols. Per sort, nosaltres hem pogut parlar molt de com ens feia sentir la perspectiva de tenir la Gemma a cada moment i en part per això, i per converses amb altres papis i papis-to-be, tenia ganes d'escriure aquest post.
Impotents: durant l'embaràs, qui més qui menys té algun dia, pocs o molts, en què es troba malament (nàusees, morenes, inflamacions... you name it!). I ells, per més que vulguin ajudar, veuen patir la persona que estimen però no la poden curar, no és a les seves mans. I ho saben. Toca't els nassos, no?
Expectants: també la seva vida canvia 180 graus! Però la panxa no els creix, i per tant no tenen la sensació de realitat que dóna la pròpia pell. Ells tenen l'expectativa només en el pla del sentiment i el pensament. Quina me, no? No ho sé, però a mi em fa la sensació que hagi de ser més confús tot plegat.
Sols: nosaltres som les mimades de l'embaràs. A mesura que ens creix la panxeta, tothom ens pregunta com ens trobem i té paraules de suport i d'ànim per a nosaltres. Ei, ei, ei: i ells què?
Potser (segurament) hauré d'ampliar aquest text després del part. Potser consideraré que els dolors són tan forts que compensen tota la resta. Vés a saber. Però una cosa no treu l'altra: admiro els homes que saben estar disfrutar de l'embaràs i estar-hi a els verdes i a les madures.
Nosaltres hem rigut molt en aquesta aventura. Ara ve la següent, aviam què tal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada