Heu vist en fotografies com creixia per dintre i passava de ser un pesolet a tenir forma de personeta (comprimida, en blanc i negre, i no sempre gaire afavorida però personeta de totes maneres).
Ara, la feina constant del pare setmana a setmana deixa constància de com la Gemma feia créixer a la mare. A mi em sembla flipant: això no pot ser la meva panxaaa!! ;-)
Aquest migdia, quan l'hem anat a canviar, a la Gemma li ha caigut el cordó.
Bé, el trosset de cordó que li quedava, en tot cas, i que fins ara anàvem curant amb una veneta xopada amb alcohol un parell de cops al dia. Aquella mena de reminiscència de l'època que va viure a la panxa de la mare que, dia per dia, s'anava tornant més fosca, més dura, més negra i més esquifida. Allò li ha caigut.
La Gemma va néixer el dia 20 d'agost. Ja fa tota una setmana.
I sembla impossible que hagin passat set dies, que altres vegades sembla molt de temps, però que a nosaltres ens han passat més ràpid que mai, aquesta vegada. I alhora sembla impossible que fa set dies no la coneguéssim personalment encara i no ens poguéssim imaginar com seria viure amb ella, perquè és com si hi hagués sigut sempre.
Que contradictori tot plegat, oi? Sí, Per això hem trigat una setmana a escriure. (us pensàveu que era per falta de temps entre bolquer i bolquer, teta i teta, visita i visita, ja ho sé...)
Entre nosaltres? Va fer una arribada destroyer (això que surti gran i maca té el seu contrapunt, sense entrar en detalls); i a més a més, ens dóna feina, ens desperta a les nits, em fa treure la teta davant de coneguts i d'altres que no ho són tant, no s'aguanta ni els pets ni el cap... Però! Així i tot, ens ha captivat de tal manera que escolta, tu, no sé què ens passa que tot això ens sembla meravellós.
A risc de caure en el tòpic, suposo que som feliços. Deu ser això!
Amb aquesta il·lustració del nostre amic Juan Carlos Bonache i aquests textos escrits per uns pares encara groguis però estranyament il·luminats a les 36 hores de néixer la nena vam anunciar als nostres amics i coneguts l'arribada al món de la Gemma:
"Us informem d’una notícia arribada a la redacció fa pocs moments.
Ja és aquí la nova criatura que sembrarà el terror a cals Bernabé-Calafell, a la ciutat de Barcelona, i en poc temps l’estendrà per tot el globus fins a arribar a l’Extrem Orient.
Se la coneix pel nom de Gemma. Va néixer el 20 d’agost del 2009 a les 10 del vespre amb 3 kg 410 g i 48 cm de longitud. Els experts asseguren que es farà gran de pressa i que, a mesura que ho faci, les conseqüències de les seves accions seran cada vegada majors. Per això recomanen extremar precaucions ja des d’aquesta fase incipient.
L’objectivitat i el rigor en la informació és vital a BCN News. Recordeu que aquesta cadena no es fa responsable de les destrosses ocasionades per la criatura i que, des d’aquí, sempre es valoraran com a adorables i gracioses en extrem.
Si voleu córrer el risc, els Bernabé-Calafell us conviden a conèixer-la quan vulgueu. Malgrat les previsions dels experts i de les profecies atemoridores, la família envia un missatge tranquil·litzador a tots els familiars, amics i coneguts, i us esperen per compartir l’alegria d’aquest naixement."
(...)
"Última hora en la redacción de BCN News
Les informamos de una noticia llegada a nuestra redacción hace apenas unos instantes.
Al parecer, ya está aquí la nueva criatura que sembrará el terror en el hogar de los Bernabé-Calafell, en la ciudad condal, y en poco tiempo se prevé que se extienda por el globo hasta llegar a Extremo Oriente.
Se la conoce por el nombre de Gemma. Nació el 20 de agosto de 2009 a las 10 de la noche con 3,410 kg y 48 cm de longitud. Los expertos aseguran que crecerá deprisa y, a medida que lo haga, las consecuencias de sus acciones serán cada vez más devastadoras. Por ello, recomiendan extremar precauciones ya desde esta primera fase.
La objetividad y el rigor en la información son vitales en BCN News. Recuerden por tanto que esta cadena no se hace responsable de los destrozos ocasionados por la criatura que, desde aquí, siempre se valoraran como adorables y gracioso en extremo.
Si pese a todo decidieran arriesgarse, los Bernabé-Calafell les invitan a conocerla cuando quieran. Más allá de las previsiones de los expertos y de sus profecías aterradoras, la familia manda un mensaje tranquilizador a todos los familiares, amigos y conocidos, y les animan a compartir la alegría de este nacimiento."
(...)
"Latest news from BCN News.
A new and terrorific criature has been born in the Bernabé-Calafell residence of Barcelona City. Word is that she has terrified the whole city, and terror will soon spread around the world to reach the Far East.
“Gemma”, as she has been named, was born on August 20th 2009 at 10 o’clock in the evening. She was 3,410 kg heavy and 48 cm long, but experts say she will grow fast and so will the consequences of her actions. Therefore, they strongly recommend to take preventive measures from an early stage.
As you know, objectivity in information is an essential here in BCN News. This being said, we will not be held responsible for the destruction this creature may cause. BCN News will always consider her actions adorable acts of cuteness.
If you decide to take the risk, the Bernabé-Calafell family welcome you to meet her anytime. Despite experts’ forecasts and terrifying prophecies, the family sends a message of reassurance to family, friends and acquaintances and welcomes you all to join the joy of their daughter’s birth.
Últimament s'ha posat de moda dir que "estem embarassats" (referint-se a la parella), com a sinònim d'"esperem un fill". I queda molt modern, i molt cool i molt guai.
Però la realitat és que l'embarassada és la dona, tant per les coses bones com per les dolentes, i pretendre el contrari és enganyar i enganyar-se. El paper de l'home és molt més silenciós: un paper que crec que, a estones, els deu fer sentir impotents, expectants, i segurament una mica sols. Per sort, nosaltres hem pogut parlar molt de com ens feia sentir la perspectiva de tenir la Gemma a cada moment i en part per això, i per converses amb altres papis i papis-to-be, tenia ganes d'escriure aquest post.
Impotents: durant l'embaràs, qui més qui menys té algun dia, pocs o molts, en què es troba malament (nàusees, morenes, inflamacions... you name it!). I ells, per més que vulguin ajudar, veuen patir la persona que estimen però no la poden curar, no és a les seves mans. I ho saben. Toca't els nassos, no?
Expectants: també la seva vida canvia 180 graus! Però la panxa no els creix, i per tant no tenen la sensació de realitat que dóna la pròpia pell. Ells tenen l'expectativa només en el pla del sentiment i el pensament. Quina me, no? No ho sé, però a mi em fa la sensació que hagi de ser més confús tot plegat.
Sols: nosaltres som les mimades de l'embaràs. A mesura que ens creix la panxeta, tothom ens pregunta com ens trobem i té paraules de suport i d'ànim per a nosaltres. Ei, ei, ei: i ells què?
Potser (segurament) hauré d'ampliar aquest text després del part. Potser consideraré que els dolors són tan forts que compensen tota la resta. Vés a saber. Però una cosa no treu l'altra: admiro els homes que saben estar disfrutar de l'embaràs i estar-hi a els verdes i a les madures.
Nosaltres hem rigut molt en aquesta aventura. Ara ve la següent, aviam què tal!
No, la imatge no és meva, no, i segurament té una bona pila de retoc amb el Potoxof. Però quan el Marc me la va ensenyar vaig pensar "Sí, senyor! Jo no ho hauria sabut explicar millor".
Arribant a la setmana 40 i a punt-a punt de sortir de comptes, així és exactament com ens sentim la Gemma i jo molts dies.
Una bona amiga em va dir una tarda que plovia a bots i barrals: "Jo, prenyadaaa??? Què dius, tia!? Abans he d'estudiar mooolt!"
Encara ric ara. Però no deixa de tenir raó: en tot això de l'embaràs i el part, hi ha molta terminologia! Sembla que s'hagi de fer un màster, oi?
Per exemple, el tema dels nou mesos no s'aguanta per enlloc. Els metges comencen a comptar des del dia que va començar l'útltima menstruació (uns 15 dies abans de la concepció, per tant, quan el baby no estava ni en projecte) i et donen 40 setmanes de gestació des d'aquell punt. 40 setmanes són 10 mesos. Però és clar, si penses que ni tan sols hi havia hagut fecundació i t'estimes més comptar des de llavors (en què almenys sí havia passat alguna cosa!), aleshores són 38 setmanes de gestació. Sí o sí? Per tant, l'embaràs són 9 mesos i mig. En qualsevol cas, o jo no sé comptar, o de 9 mesos pelats nanai de la Xina.
De 9 mesos estem nosaltres ara; i tres dies, per ser exactes. Filant preim, hi ha qui això ho expressa així: 38+3. No, si a sobre haurem de fer repàs de matemàtiques!
Ara que ja hi hem arribat, podem parlar de les últimes setmanes de l'embaràs: des que et diuen que la nena ja està "a termini" el primer dia de la setmana 37, fins 30 dies més tard, al final de la 40, que és quan se surt de comptes (el mateix que dir "data prevista del part"). Si no us surten els números, llegiu el següent post.
M'havien dit que era un moment molt pesat, especialment quan coincideix amb el pic de l'estiu, perquè és incòmode, costa trobar la postura... Per sort, jo això ho noto més aviat poc i no, no em puc queixar!
Per dintre en canvi és més intens del que m'esperava i això no m'ho havien explicat tant. El descriuria com un moment "dolciagre" (sé que tinc la paraula "agredolç" però m'estimo més anteposar el dolç perquè crec que pesa més).
És dolç perquè la Gemma es mou més que mai, de manera més contundent i seguida, gairebé a cada moment. Gràcies a això estic tot el dia acompanyada, fent-li carícies i parlant-li o parlant-ne amb el Marc o qui sigui a prop i tingui la paciència d'escoltar-nos. I és dolç perquè sabem que la seva arribada és imminent i tenim ganes de veure-la, tocar-la i sobretot saber que està bé.
I per què és agre?, direu. Doncs potser per egoisme, però la sensació de tenir-la a dintre és tan especial que només de pensar que n'ha de sortir em fa tristor i temo que notaré un buit, físic i espiritual, molt gran. Ja us diré si m'estic menjant l'olla en va arribat el moment. Però ara, aquesta mena de premonició s'ajunta amb la por del part i la incertesa del quan serà i fa un cóctel "molotof". Per això hi ha estones que passes d'estar molt contenta a estar exactament així, "potoxof"!
Sí, tu! Em toco la panxa, mira.I en el sentit literal, a més a més.
Això que quan, abans d'estar embarassada, veia altres noies que ho estaven i s'anaven acariciant el ventre tot el dia pensava "Vale, vale, ja veiem que estàs embarassada. Tampoc no cal fardar-ne!", perquè em pensava que ho feien per això. Mira si sóc burrica.
Ara he vist que és un procés insconcient i que no es fa pels altres, sinó que és un gest molt íntim teu i de la criatura. A mesura que creix, cada vegada notes més els seus moviments i més present la tens. I a més a més, com més s'acosta la recta final, més conscient ets que aquesta comunió té data de caducitat. Tocar-se la panxa és com un gest carinyós que vol dir "Mira que bé que estem aquí juntes". I mentalment, li vas fent tot de preguntes: "Com va per aquí dintre? Ja dorms i menges bé? No estàs estreta, no?"
