La portaplatets... ja!?

Avui mentre banyàvem, la Gemma m'ha explicat una batalleta del cole.

- Mama, quin susto!

- Quin susto? Quan? Ara? Però si no ha passat res...

- Quin susto!

- On és el susto?

- Pati!

- Al pati? Al cole?

- Sí!
- I com ha sigut aquest susto?
- Juant!
- Jugant? I amb qui ha sigut el susto, amb l'Amaia? La Júlia?

- Nil!

I si això és la primera batalleta made-in-Gemma? Demà a primera hora ho preguntarem a l'Olga i la Susanna per sortir de dubtes. A veure quin ha sigut aquest sustuuu!

(...)

(MISTERI RESOLT): Efectivament, ahir la tarda el Nil es va fer un susto jugant a la classe perquè algú va treure un peluix del Winnie de Pooh que resulta (i motius no li'n falten) que li fa por i, pobret, va plorar molt. No va ser al pati, perquè ahir plovia i no hi van sortir en tot el dia, sinó a classe, on va passar tot.

(CONCLUSIÓ): Ja ho comencem a xerrar tot! Perill, perill! I més perill encara perquè, si t'hi fixes, la nena és una mica lianta i a la realitat, hi posa coses de collita pròpia. Jo sí que tinc por!

Els xipis

Fa uns dies, una amiga molt xunga molt xunga em recordava aquesta cançó que cantàvem a l'entrada de l'escola quan totes dues érem petites: 

El teu pare on és?

(El teu pare on és?)

Oh, petit Joan

(Oh, petit Joan)

I la mare on és?

(I la mare on és?)

Lluny, lluny, lluny

Lluny, lluny, lluny

Aquesta nit la meva mare cantava

U, ui, xepi, xepi, xip, xip

Però, al despertar-me, l'he cridat i no hi era

U, ui, xepi, xepi, xip, xip

Xepi, xepi, xip, xip, xip

He estat buscant a les palpentes al fons de tot de tot del calaix de la memòria, perquè sabia que hi era, hi havia de ser... Però no en recordava la lletra. I quan finalment l'he trobat, ha estat gràcies a Internet, claro! Resulta que la cançó és d'un grup anomenat Els Xipis, que cantava quan nosaltres no havíem ni nascut encara (entre 1971 i 1974), i que també cantaven l'esquimal perdut en el desert, entre d'altres... Senyor, quina caspa. 

L'univers dels contes

Mirar, llegir i que li llegim contes  són activitats que han escalat posicions ininterrompudament en les últimes setmanes al rànquing d’activitats lúdiques que la Gemma demana fer. Per això últimament la col·lecció de contes que li va fer la iaia Montse no para quieta al prestatge.

Cada vegada anem introduint més personatges i situacions que ella interioritza i després anomena: la Caputxeta Vermella, el Pinocchio, en Gepetto, en Pepito, la Sireneta, els gossets (Dàlmates)... De fet, és ella que escull el conte. Ahir al vespre, per exemple:

- Mama, vine, vine.

- On vols que vagi, Gemma?

- Nem, nem. Mama, seu! (assenyala el primer graó de l’escala de casa, un altre all time favourite)

- Seu, seu. Conte! Pinocchio, Pinocchio.

- Vols que llegim el Pinocchio? Va, doncs, porta’l.

 

A continuació, ella corre al sofà, agafa el conte, i torna amb ell a les mans. Llavors insisteix “Mama, seu, seu” picant amb el palmell de la mà el forat que queda al seu costat al graó de la punyeta. I així que sec, em dóna el conte. Vol dir “au, treballa”, però no, això no ho diu. Com si calgués!

Amb el PAU a casa

Amb les corredisses, va sorgir l'amor.

Avui descobrim... la pissarra

De fet, ja fa dies! Però com que hi solem pintar al vespre i la llum escasseja, no hi havia manera de fer la fotografia ;-) El crit de guerra és "Pinta, pinta!".

Els puzzles

Van ser un all time favourite entre els 12 i els 14-15 mesos... Suposo que fins que ja va saber fer tots els que corrien per casa, que eren bàsicament d’animalets. Ara l’interès es redirecciona al món de la moda!

La cançó de la nina

Dalt del cotxe hi ha una nina

Que repica els cascabells

Trenta, quaranta, l’ametlla amarganta

Pinyol madur, vés-te’n tu

Si tu te’n vas,

Neru, neru, neru

Si tu te’n vas

Neru, neru nas!

Vet aquí una cançó que tenia emmagatzemada al fons de tot del calaix de la memòria i que, diumenge, a l'autobús, una iaia que cantava asseguda al meu costat de l'autobús amb la seva néta a la falda em va recordar que hi era. A la Gemma li va agradar de seguida. Per ella és "la cançó de la nina", i ahir em va demanar amb insistència que li cantés una pila de vegades, quinze o vint, fins que al final ella mateixa acabava les frases quan jo callava. Estava intentant memoritzar-la! Les parts en vermell ja són de la Gemma, les negres són meves. A duet is born!

El 17è mes en imatges

Aquest mes han passat moltes coses, dintre i fora de casa. Molts canvis, emocions fortes, màgia, tió, reis, dinars familiars, jocs amb amiguets i amiguetes... Menys dies de cole. Amb tot plegat, la Gemma ha tornat a fer una d’aquelles estirades (no físiques) en què de sobte t’adones que s’ha fet gran.

Ha agafat l’hàbit, per exemple, de jugar a la seva habitació. Hi ha tres fronts: la cuineta (on tallem els aliments amb la fusta, posem cafetó a les tasses i n’hi donem a la mama i a qui hi hagi i fem hamburguesa al forn, “xuuuf, xuuuf” –ella mateixa fa les onomatopeies); la nina, que té un cotxet en què la passegem passadís amunt i passadís avall i un bressol on la posem a dormir just abans de posar-nos-hi nosaltres; i la pissarra, el lloc del “pinta, pinta!”.

Ha agafat l’hàbit, també, de demanar la cançó que vol cantar abans d’anar a dormir. I d’anar-hi voluntàriament quan està cansada. “Anem a dormir?” “Sí”, i t’agafa la maneta per començar a pujar l’escala.

Amb el tema llenguatge, la carrera continua. Un matí, en despertar-se, em va dir: “Mama, soroll”, perquè estaven foradant el carrer. El soroll no és una poma o una pilota, no es toca ni es veu; i no era una repetició en clau lloro, tampoc, perquè jo no havia obert la boca encara. Uf! Definitivament, ens fem grans. 

 

L’Olga m’explica que a la guarderia, ella i l’Amaia es tiren un tabalet de bressol a bressol abans d’adormir-se. La Gemma fa “Maia, llancem!”, “Maia, llancem!”. 

Avui descobrim... la vergonya

Això és el que ha començat a fer la Gemma aquesta última setmana. Però com que, en aquest cas, les cames són les meves, se'm fa difícil fer fotos... Per tant, agafem la d'un altre! Maaama, maaama, maaama. No vaig enlloc, dona, calma! On estaria millor que amb la Gemma?

Vallfogona, again

Els records sempre es poden tornar a fer. Oi?

A la voreta del foc

Marrameu torra castanyes

Marrameu torra castanyes

a la voreta del foc;

ja n'hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,
s'embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu ja no s'enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort. 

La nit de reis

Sempre he pensat que els reis d'Orient són uns pencaires. Quina feinada! Creuen mars i muntanyes per venir-nos a veure des del desert, porten regals per a tothom (sovint, el que cadascú ha demanat a la seva carta! perquè a sobre no ens comformem amb qualsevol cosa...) I a sobre, encara tenen energia per passejar-se pels carrers de pobles i ciutats, saludar els nens i tirar-los caramels. Tela, no?

Enguany, hem anat a veure els reis a Caldes amb la padrina i la tropa. Era una nit molt freda, per dintre i per fora i pertot. Gràcies per la calidesa i la companyia.

1 de gener: Sant Manel