Lego-ling

A Palau, un diumenge al matí.

Ha nascut la cosineta... Àlex

Sol, solet

El ritme d'imitació de paraules noves i d'assimilació de conceptes és tan accelerat que em costa seguir-ne el ritme. Ara bé, hi ha coses que és impossible passar per alt. I aquesta, amics, n'és una. 

No he pensat mai que a la Gemma li agradés especialment la música. Jo mateixa no sóc melòmana i em reconec incapaç, a més a més, de fer gairebé res "tot i" escoltant música perquè dos "sorolls" a la vegada m'atavalen. Sí, noi, és així. Ara bé, cantar sí que m'agrada. I la Gemma aquesta setmana m'ha demostrat que a li agrada que li canti, així és que hem agafat el costum d'agafar el cançoner i cantar un parell o tres de cançons abans d'anar a dormir. Ella gira les pàgines i tria. 

Doncs bé, de "El Gegant del pi" la Gemma repeteix "balla, balla" i "pi" i "gant". Del "Cargol treu banya", repeteix "banya!". Però una frase sencera, senyors... Això era un privilegi. I la frase ha sigut "Sol, solet" (atenció, suuulet, una o totalment àtona i una ela ben palatal i catalana). 

Quan la vol, ja ho demana: "Mama, sol, suuulet". 

 

L'altra experiència lingüísticament flipant d'aquests dies va ser la conversa entre padrina i fillola al cotxe l'altre dia, divendres al vespre. La padrina té un trauma perquè la Gemma és poc petonera. La cosa va anar així:

- (M) Va, Gemma, envia'm un petonet!

- (G) (Silenci)

- (M) Va, un petonet! Mira, petonet! (muacs)

- (G) Calla. 

- (M) Calla tú!

- (G) Tu calla.

- (M) Calla tú!

- (G) Tu. 

- (M) Tu. 

- (G) Tururú.

FLI-PA, tu.

Un llit de cireres

Aquesta setmana comença a fer fred d'hivern, l'excusa que necessitàvem per estrenar el nòrdic i la funda regal de la iaia Lourdes per l'aniversari de la Gemma el mes d'agost (ja ho tenen això, les iaies; més previsores que ningú). Com que, per norma general, la Gemma sempre es queda amb gana, em va semblar que no li aniria malament tenir unes quantes cireres a mà per picar entre ronc i ronc. Sí, filla. Digues que són els moquets o la boca seca, digues missa, però guess what: RONQUES!

I no, no has dormit mai soleta. Quan et despertes, tens amb qui fer petar la xerradeta.

Menjars del món: el Rani

Que a la Gemma li agrada menjar ho sabeu tots. Aquests dies comença a ser una mica més sel·lectiva, però continua amb l'esperit aventurer i intrèpid culinàriament parlant que la caracteritza.


El seu primer restaurant va ser un siri, l'Ugarit, on cada dia que ens veuen pregunten per ella i, cada vegada que hi anem plegats, la tracten com una reineta. El segon, un japonès, el Kibuka (voilà la foto). A diferència de llavors, ara la Gemma ja tasta la cuina de tot arreu on va. I aquest cap de setmana ha tocat un indi, el Rani, al carrer Bailen. Un indi autèntic, bé de preu, amb un servei atent i amable i una parantha... Oh, quina parantha!


Com sabeu, no tot el menjar és picant a l'Índia. En canvi, sí tot el menjar és molt bo, molt especiat i, sobretot, té una riquesa i varietat de vegetals immensa.


D'aquesta aventura, el vocabulari de la Gemma es va amplicar en tres paraules: curri (cu-li), thali i parantha! ^___^

El 15è mes en imatges

Gràcies, iaiu

Manolo. Papa. Abuelo. Maestro. Avi ca-calla. Avi taca. Perro pulgoso. Iaiu.

Gràcies. Per compartir el teu temps amb nosaltres. Per les poques paraules. Per les bones paraules. Per les ensenyances. Per la paciència. Per les animalades. Per fer-nos saber que estaves orgullós de nosaltres. Per fer-nos saber que ens necessitaves.

Gràcies per compartir la vida amb nosaltres. Et trobarem a faltar, iaiu.

Ot-itis

No fa gaires mesos, un lector habitual d’aquest blog ens va donar la benvinguda a l’apassionant món de les itis. Per sort, no n’hem tingut gaires. Ara, la del dissabte va ser per emmarcar-la. Dues hores seguides de brams, llàgrimes i convulsions continuades. El motiu? Tot sembla indicar que una mica d’aigüeta o moquets que van marxar per on no toca i van anar a parar a l’oïda, inflamant-la per dintre i causant-li un dolor molt intens tot de sobte.

Vam acabar a urgències Jo em pensava que la portàvem amb una apèndix rebentada. Com a mínim. Sí, ho porto escrit a la cara, mare primerenca, it’s all over. Però com dirien els granadins, a

Per cert, els granadins que ens van dur a la clínica es mereixen un monument de dolçor i simpatia. Alejandro, Amalia, ¡GRACIAS!

Culet, culeeet!

Als catalans ens agrada el pit i la cuixa, els pets, els culs i les caques. Com a bona catalana i filla de traductors frikis, la Gemma ha incorporat l’expressió “culet, culet” al vocabulari d’aquesta setmana. Va ser el crit de guerra de l’avió de tornada de Granada, i ara és cita obligada cada vegada que anomenem el Shin chan a casa (que és sovint).  

També hem après a dir “Eita”, que és el nom de l’amiguet amb qui hem passat el darrer cap de setmana, el fill del Jose i l’Aya. La Gemma, com que no perd el temps, va decidir que dormirien junts des del primer dia (per jugar, que se us ha de dir tot...).

Tornant al vocabulari, hem treballat en les fruites: poma, pera, plàtan, kiwi, meló, síndria... i en els números: “Un, dos, tres!”. També comencem a intentar cantar cançons com ara “El Gegant del Pi”, el “Sol solet”, la “Lluna la pruna”... I ens belluguem: “Balla, balla!” Les seves cançons preferides d’aquest període són “En Joan petit quan balla” (ja assenyalem les parts del cos amb què balla, especialment dit, mà, peu i panxa) i el “Fum-fum-fum”. Una altra paraula nova: Fuuuum!

Més que paraules, però, aquesta setmana ens ha sorprès l’augment de la capacitat de diàleg:

 

“Mira, ja arribem! On som, Gemma?”, “A CASA”; 

“T’agrada la poma?” “SÍ”; “En vols més?” “AH, NO”. 

“Amb qui està el Pitu?” “AVI!”. 

“On és l’Olga?” “AL COLE!”. 

 

Flipa o no?

Haciendo amigos... mi arrrma!

(Parla la Gemma) Viatjar amb el papa i la mama està molt bé, però una ha de començar a construir la seva pròpia xarxa social, sí o no? Jo a Granada vaig conèixer la Chiara (la versió italiana de Clara), que té tres mesos més que jo, és italiana i diu "Buon giorno" en comptes de "Bon dia". Entre les dues vam revolucionar la sala d'esmorzar de l'hotel, corrent, xerrant i endrapant com a... ah, no, que això últim només ho faig jo. 

I a més a més vaig veure l'Eita, un amic retrobat després de molts mesos (l'últim cop ens vam veure a Madrid), amb qui tenim una relació passional tenyida de falsa indiferència. Sempre que ens veiem... acabem al llit!

(Parla la mama) No us perdeu el canvi de la parella Gemma-Eita de Madrid (març 2010) a Granada (novembre 2010)...

Escapa't a Granada!

El Salón del Manga de Andalucía ha sigut l'excusa d'aquest cap de setmana per fer una escapada a la ciutat de Granada. Era la primera vegada que la Gemma visitava el sud amb nosaltres, i entre d'altres coses hem: 

fet turisme...

ens hem documentat...

hem menjat xurros i tapes...

i hem fardat de papa conferenciant!

Gemma de tardor

La qual cosa ens porta a introduir una de les noves paraules del repertori de vocabulari d'aquesta setmana: fulla, fulla! De fet ja fa temps que la deia, però com que ara n'hi ha per tot arreu, surt sovint. A més ens serveixen per practicar els colors càlids d'aquesta època: "goooc" (groc), "maró" (marró) i "mell" (vermell).

Una altra de les estrelles de la setmana és el "pixet", especialment a la cua de la peixeteria.Però també anomenem el "pitet", el "buquer" (bolquer), el "pulé" (influència oriental?), i objectes de casa com la "taula", la "cadira", la "quilla" (forquilla), la "llera" (cullera). Bàsicament estem en aquella fase en què tot allò que és repetible es repeteix. Ves la llengua!

De nou, el saló del manga

(Parla la Gemma) L'últim cap de setmana de novembre sempre és el més dur de l'any pel papa i la mama perquè és quan se celebra el Saló del Manga a la Farga de l'Hospitalet on ells s'encarreguen dels convidats japonesos. I aquest any n'hi havia la tira! Treballen pràcticament nit i dia, i per això jo em trasllado a ca l'avi i la iaia i el Pitu (i no em queixo, ja m'agrada!). Però l'últim dia la mama sempre troba la manera d'arreplegar-me i portar-me a la fira a conèixer el personal. A la foto, amb els amics de Norma i el Manu.

Com que m'agraden els homes, aquest any destaco un japonès molt trempat: fa dibuixos i es diu Kamiyama.

El gegant del Tabalet

El Tabalet ha resultat ser la sabateta perfecta pel peu de la Gemma. Molt aviat hi va fer amics, hi va menjar i dormir de gust, i juga que juga i balla que balla. Com tots els coles, el Tabalet té els seus personatges de conte. Hi ha la "Sana" (Susana), que és la directora i la mandona i la que fa els callar a tots amb un "Xst!" i els fa anar més rectes que un pal d'escombra; hi ha la "Ouga" (Olga), la profe guai, de cabells curts i decolorats i ulleres de pasta, careta rodona i català amb vocals castellana, salerosa i simpaticona ella; i hi ha, sí senyors, hi ha també EL GEGANT! Amb majúscules, perquè és gran.

El gegant és una bossa de paper amb una cara pintada i cintes de colors que li fan de cabells. N'hi ha que els espanta... A altres, com la Gemma, els desperta la curiositat: I tu... Tu qui ets???