Mai no ha sigut una nena petonera. Quan la família i els amics li demanen un petó de comiat ella es fa la desentesa. Ni amb la mà, ni amb els llavis, ni res: petó = passo, passo. No em maregis gaire. La padrina s'ha autoadjudicat la missió de canviar aquesta tendència però pobreta, se'n surt només a mitges, i la iaia Montse, que és una petonera de les d'abans (d'aquelles dels petons perllongats i sorollosos), n'hi fa tant si com no, i quan la Gemma no li torna es queda tan panxa.
Però tot s'aprèn... I com que la mama també és una petonera nata i passem tantes hores juntes, ara la Gemma també comença a fer petons i abraçades! Ve corrents pel passadís i se'ns tira als braços contenta i entregada. Això sí, els petons són sempre pocs i escollits. I només pels de casa!
1 comentari:
Privilegio y que poco los valora la gente :)
Publica un comentari a l'entrada