Nadal 2010

Un Pare Noel, dos tions... Però què és aixòoooo? Quin "catxondeo"! I encara falten els Reis, diu...?

(També a Vimeo)

La nena prodigi

(Parla el papa) Cal fer comentaris?

(Parla la mama) Ja ho crec que sí! Que la Gemma és xerradora no és novetat, ja n'hem parlat prou en aquest blog. Que coneix els sons de molts animals també. Que diu "culet, culet" amb freqüència i normalitat tampoc hauria de sorprendre: al capdavall, comparteix llit amb el Shin chan! I això, ho vulguis o no, uneix. Però quan l'altre dia, allò, "per dir algu", jo comptava els passos mentre li posava un bolquer net a la seva habitació: "un, dos, tres" (ara estiro la part frontal, ara enganxo una punta, ara l'altra) i la Gemma respon: "quatre, cinc, (...), nou, deu, onze", què voleu que us digui? Se'm van caure a terra. I encara els he de recollir! Pffff... ^_____^

(També a Vimeo)

Un esquimal

Un esquimal perdut en el desert
entonava cançons amb el seu banjo,
per recordar el seu país ...
allà, on ell era feliç.

badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum

He vingut d´Alaska, dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua
Per això en aquest moment, en trobo malament,
degut a la calor i aquest gran vent

Tenia un iglú molt petitó.
No hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs
El cel era blau, les aigües també
ni gota de pols hi havia pel carrer

badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum 

 Gràcies, padrí, per recordar-nos-la!

El 16è mes en imatges

Sí, tu, ja són 16. Del cole a casa, de la casa al cole, ara el papa va, ara torna, ara un cap de setmana aquí, ara allà, ara ve la iaia, ara veig el Manu, ara el Gerard. Ara descobrim, ara aprenem, ara cantem, ara rabiem. Ara la mama fa un post, corre, corre-fes-fotos que el dia 20 és a prop. Frenètic. Arf, arf. Així passa el temps des que la Gemma és al món.

Durant els darrers trenta dies ens hem fet molt grans. Ja en fa vint que mengem xocolata ("culata!") de la Kitty ("Tiki!") cada matí per postres de l'esmorzar. Ha augmentat la interacció, les rialles, els intents d'ajuda a la cuina, de recollir les joguines al menjador i de despullar l'arbre de Nadal de boles, estrelles i pinyes; i s'ha instaurat el costum de dir uns efusius "hola" i "adéu" als amics del bressol i de la banyera. Donem de menjar al tió. I el requete-colofón: som capaços d'aguantar una hora d'obra de teatre absolutament concentrats. Uau!

Avui descobrim... el teatre!

Fa dies que he conegut La casa dels contes, i quan vaig saber que durant el mes de desembre feien sessions de contes i una obra de teatre per a nens petits, uf! aquesta és la nostra. I ha sigut aquesta tarda de diumenge, a les 17.15 de la tarda.

Així ha estat la Gemma durant els 50 minuts que ha durat l'obra de teatre, la història d'una nena de 9 anys que admira la seva fada, enamorada d'un follet que, alhora, també l'estima a ella, i tots plegats units contra l'amenaça del rei trol que vol trencar l'equilibri del bosc i impedir que tots plegats siguin feliços. A la guitarra, un argentí saladíssim amb una veu espectacular. I així, així els mirava...

Ni tan sols el rei dels trols ha aconseguit espantar-la, malgrat els seus crits i els seus cabellots. De fet, sembla que li ha agradat i tot, perquè al final...

Tornarem a la Casa dels Contes. Qui ho sap? Potser la Gemma, com la seva iaia Montse, s'aficiona algun dia al teatre!

Avui descobrim... el "repelús"

Es LA foto per l'entrada "repelús" d'un diccionari il·lustrat, sí o sí?

En Gerard enamorat

L'objecte del seu amor és en Paku, made-in Ikea, que curiosament li va comprar el padrí a la Gemma. I com que ella també se l'estima molt, diu que faran un trio. Sí, tu, i "tan panxus"!

Rabietes

També conegudes com a "pataletas", de fet.

Ahir, a la sortida del cole, l'Olga i jo la vam fer petar una estona. Vam coincidir que la Gemma portava un parell de dies capriciosa, més nerviosa i protestona que normalment. Perquè fins ara havia estat una nena dòcil. Fins i tot quan va entendre el no, el feia servir de manera enganyosa, juganera, sense arribar a negar-se a fer el que tocava, simplement "per provar", amb una mitja rialla, a veure com reacciona l'altre. Però ara de rialles ni mica ni gens. Plors. I brams. I cops de peu. I tirar-se per terra. I marranades. I una força...!

Avui, els amics de Baby Center m'ho han aclarit. Em sembla que no havia agrait mai els seus emails setmanals amb el butlletí! Diu així: "Es posible que algunos días no te puedas imaginar una edad mejor: (...)  Sin embargo hay otros días en que tu hijo se siente tan frustrado por sus propios límites que llorará y gritará durante lo que te parecerán horas. Puede ser tan difícil para ti como lo es para él, pero es una parte normal del crecimiento."

Per a més informarció, llegiu: ¿Qué es una rabieta? y Cómo ayudar a llevar la frustración a tu hijo. Easier said than done, que diuen, però tota la informació és poca. I diu que fins els tres anys, tu. Li pregunta una mama a una no mama: 

- Tu què cultives a casa? 

- Jo, geranis. I tinc un hortènsia. Ho vaig provar amb les roses, tu, però...

- Jo cultivo paciència.

- (?)

Tele, tele!

Els dibuixos que mira la Gemma són els de la franja de matí, perquè a la tarda la tele poc s'engega. En primer lloc va el Xai Shaun, que molts dies no veiem perquè ens despertem massa just! Quan baixem a esmorzar, normalment, estan fent el Doraemon. Esmorzem amb ell i amb el Loopdidoo, i ens acabem de posar la jaqueta i rentar les dents amb en MIC. El Marsupilami és el luxe d'algun vespre aïllat: diu que són uns dibuixos ben antics, però així com en Tom&Jerry i els Patufets ni se'ls mira, en Marsupilami ("Ami, ami!") aquest sí.

Tornant al Xai Shaun, curiosa associació d'idees de la Gemma l'altre dia mirant una revista. Hi havia una fotografia d'un home negre amb els cabells força abundants, grisosos... La Gemma l'assenyala i què diu? Sí, senyors: el Xai Shaun! 

Em punxen i no em treuen sang. XD!

Tres noves amigues

 

(Parla la Gemma) Aquestes nenes són la Laia, la Clara i l'Ònia. Diumenge a la tarda ens van venir a ver una visita sorpresa i ens ho vam passar tan bé que, a l'hora de marxar, ja teníem decidit que... No serà l'última!

La Plaça Catalunya

Amb l'Ami a la Ciutadella

Carrussel de fotos

Qui ha dit que no hi ha maneres ràpides i econòmiques de refrescar la memòria? I qui ha dit que en l'era digital el paper ja era història?

El iaiu era molt iaiu

Tu, Gemma, només el recordaràs per les fotos. Però la veritat és que el teu iaiu era un tio molt gran. I tu, la teva mera presència durant aquest primer any de vida, li ha donat els pocs moments d'alegria que ha tingut durant el que, per a ell, ha sigut l'últim. Un any que s'ha allargassat com les pròrrogues en què els jugadors ja estan cansats i adolorits i no poden més. Així estava ell. 

Quan jo era petita, l'avi i la iaia treballaven cada dia i no podien estar amb mi tant com volien. Llavors no hi havia escoles bressol com el teu Tabalet, o no n'hi havia tantes, o no eren a l'abast de tothom. I per això jo passava bona part del dia amb l'àvia. I com que el iaiu només treballava al matí, amb ell totes les tardes. I a les nits també dormia amb ells.

El iaiu era qui recollia les joguines que jo havia escampat per terra; qui em feia pessigolles al llit; qui em va ensenyar a jugar al dòmino; a plastificar els llibres, a empaperar parets. Qui em va ensenyar a fer allò del "No, no, no, no, no" amb el ditet. Qui em tapava el cul i, després al matí, m'ho tirava en cara amb un "I tu per què m'ensenyes el cul?", i la llegenda familiar diu que jo responia "I tu per què mires?". El iaiu és qui posava llavis de pinyó quan li deia "Jo, avi, quin morro!" (això que comences a fer tu ara) i qui em va ensenyar a conduir uns anys després. 

Quan sortia de casa, m'ho retreia "Y decías que me amabas", deia. Però després, sota el nas, (i quin nas!), "Ji, ji, ji", reia. Quan vaig marxar a viure al Japó no va riure. I cada vegada que tornava em preguntava què tenia el Japó que no tingués casa nostra.

Perquè ell ho era molt, de casa. No li agradava estar amb gent, ni el soroll ni les converses vanes. La cuina, havia de ser de la Chaneta. Restaurants els justos, sortides escasses i telèfon, només amb nosaltres. 

En els últims temps li agradàveu el Gerard i tu. Li agradava la companyia de la Chaneta i dels seus; i de vegades xerrar, però més sovint callar. Menjar ara un sobao, ara una madalena, ara un iogurtet. "Quan dius que has de marxar?" "Et quedes, oi?" i així, anar fent.

Calendari d'advent

Un matí de novembre, en tornar del gimnàs, el papa em va fer un regal: el primer calendari d'advent. No em preguntis què és ben bé, però amb una Kitty així de grossa, qualsevol no està content!

I aquest matí, amb la mama, l'hem desprecintat i hem obert la casella número 1. Un abret de xocolata! Diu que són les postres de l'esmorzar, i que n'hi haurà durant uns dies. Molts? Pocs? Mira que m'hi podria acostumar.