He dubtat molt abans d'escriure aquest post, però posats a compartir coses que quedaran per la posteritat... crec que és important compartir-les totes, no només les que queden bé a la portada o provoquen un somriure evident i previsible.
Fa dies que la Gemma juga amb la idea de la mort. Prova, suggereix, parla de membres de la família que sap que són morts, es pregunta si ens veuen, si estan bé, què deuen fer... El iaiu Manel, la iaia Carmen, el Tama. De vegades diu "trobo a faltar el Tama", com si provés de trobar els límits d'això que diem mort.
Avui ha sigut definitiu:
- Mama, tu quan et moriràs?
- Què dius?
- Que quan et moriràs.
- Per què ho vols saber?
- Perquè jo vull estar amb tu i que siguis la meva mama sempre, tota la vida.
Tutupash. Conèixer la inquietud ha fet més fàcil i ferma la resposta i l'abraçada tranquil·litzadora, per a les dues, de després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada