Un punt i a part

Diuen que el temps vola quan hi ha criatures: és veritat. Abans, ens podíem passar mesos, anys fent la mateixa cosa, seguint una rutina més o menys establerta que tots ens muntem perquè necessitem situar-nos a la vida i, malgrat que diguem que necessitem novetat i aventura, aviam qui és el guapu que no busca, alhora, el refugi de l'estabilitat. Isn't it ironic? (que diria la Morisette) Sí, noi, però és així. 

Cap experiència vital que jo hagi pogut tenir fins ara no m’havia trencat aquesta estabilitat relativa com l’arribada de la Gemma. Res no l’havia trasvalsada tant, accelerada tant. I això, crec, és en part perquè els canvis en un nadó són tan ràpids, els avenços tan seguits, els descobriments tan importants i pràcticament diaris que per força ha de ser intens. Per a ell i per a nosaltres, que en som els testimonis que tenim memòria per registrar al nostre disc dur tot el que està passant.

Sempre m'ha semblat una llàstima que el disc dur de les persones no comenci a emmagatzemar informació en llocs recuperables de la closca fins que no passen uns anys. I aquest és el motiu d'aquest blog. Volia que la Gemma tingués un record dels primers anys, tan simple com això.

Segur, segur, segur que quan el mirem d'aquí un temps ens en fumerem dels pentinats i els vestits que portàvem i de la nyonyeria amb què està escrit (i això és i serà principalment mea culpa) però que carai, és un bon record.
 

A partir d’ara comença una nova etapa: menys contemplació, menys foto i més acció. Me n’he adonat especialment aquesta setmana que la Gemma ha tornat a començar el cole i en sortir m’explica els esdeveniments del dia, cada vegada amb més detalls. Anomena els protagonistes, què ha passat, on i, fins a cert punt, quan. Respon a les preguntes. Quan no recorda una cosa, ho diu: “Mama, com se diu?” “Mama, com era?”. S’han acabat els monòlegs. Ara tenim converses! Que jo disfruto a rabiar.
 

I com més xerrem, més podem xerrar. I millor. Com més cançons, més contes i més batalletes, més s’amplia el seu vocabulari; i com més aventures, sortides, entrades, llocs i persones, més gran es fa el seu món. Per això tenim i tindrem una agenda que fa por.
 

Per això també hi haurà menys blog, que ja ha fet el seu fet, tot i que segur que hi anem tornant de tant en tant a treure el cap.