Avui el padrí de la Gemma (que també ho és de la mama) ha tingut feina. Segons la tradició catalana, el padrí és l'encarregat de comprar la Mona de Pasqua, un pastís que té l'origen en el segle XVII i que deriva, segurament, d'una mena de regal que antigament els moros oferien als seus senyors. Les mones de tota la vida són una mena de tortell amb ous durs (no de xocolata, ous durs de gallina), i antigament portaven tants ous com anys tenia el nen que la rebia, fins a un màxim de dotze, edat en què es feia la comunió i el privilegi de la mona s'acabava. Que consti que el meu, nostre, padrí, a mi me'l va mantenir fins als quinze.
Avui, fidel a la tradició, el padrí ha regalat a la Gemma l'autèntica mona catalana. Res de filigranes, ous pintats i "xococreacions" estranyes. Grumpf, grumpf, nyam, nyam, i cap a dintre.
Val a dir que la mona catalana ens ha descobert el primer aliment que NO li agrada a la Gemma. Quan pensàvem que teníem una nena absolutament omnívora resulta que l'ou dur... "No, mama!".És una víctima de la modernitat. En comptes d'això demana: "Culata, culata. La Gemma vol més culata".